13D: l’obligació de votar
El proper 13 de desembre els independentistes d’aquest país viurem una jornada que havíem somniat amb fruïció però que no acabàvem de veure arribar. Ja ho sé, el referèndum no és vinculant, em direu. Però no em podreu negar que la il·lusió i el desacomplexament que aquests dies experimenta el sobiranisme banal –i que em perdoni en Billig– no té via de retorn fàcil. Tot el procés està sent, per molta gent, revelador, iniciàtic. Molts catalans s’adonen ara, amb claredat diàfana, que els seus marcs de referència mentals, que la seva sistematització del món, eren clarament independentistes. Ara han comprès per què no se sentien còmodes amb una explicació de la nostra situació nacional basada en l’estereotip i, sobretot, en la por. Ens hem descobert, com a nació, sobiranistes. I ens ha agradat.
Però, en aquest cas, les raons aclaparadores pel sí no són l’únic argument que ens ha d’empènyer a anar a votar. Hi ha, abans de res, l’inexcusable convenciment que mai no podem renunciar a mantenir la dignitat democràtica per sobre de qualsevol altre valor. Com a ciutadans que ens volem lliures, no podem claudicar davant els embats del totalitarisme disfressat de democràcia. Qualsevol català, tingui l’opinió que tingui sobre el futur que ens hem de donar com a nació, no hauria de permetre que, sota l’excusa de qualsevol llei, s’impedís que el poble doni la seva opinió sobre qualsevol tema. Més encara quan aquest tema és precisament la pròpia capacitat de decisió. Quin argument pot sostenir que es prohibeixi consultar els ciutadans? Quina fosca i recargolada concepció patrimonial de la democràcia pot justificar que el poble no sigui capaç de triar el seu propi camí?
L’obligació de votar el proper 13 de desembre és l’obligació cívica d’enfrontar-se a la injustícia i a la imposició. Els ciutadans d’aquest país vam haver de lluitar per aconseguir que es retornés la veu al poble. Ara ens cal reblar el clau i que la veu sigui completa. No hi ha democràcia si no hi ha llibertat i la llibertat no ho és si no és sencera. Poder decidir com a societat madura i adulta vol dir ser capaços de plantejar-nos els nostres propis reptes. I fer-ho en llibertat vol dir que ningú no pot segrestar la veu del poble amb subterfugis demagògics.
Hem encetat el camí de decidir què volem ser. És un camí sense retorn que ens ha de dur, també, a bastir un sistema democràtic que no tingui els peus de fang. Però triem el que triem, fins i tot si triem quedar-nos on som, mai no hauríem de tornar a ser un poble mesell i submís que es deixa arravatar la dignitat de poder decidir.
Les consultes del 13 de desembre ja no són per demostrar que el poble pot organitzar un referèndum per forta que sigui l’oposició a què s’enfronti. Això ja ho va fer Arenys de Munt. El 13D ens hi juguem la credibilitat com a poble. Haurem de decidir si permetem que algú altre ens digui què podem i què no podem votar. O haurem de decidir que la llibertat és a les nostres mans. Si estem convençuts que ningú no ens pot impedir d’expressar la nostra opinió, el 13D tenim l’obligació de votar.