Arxiu mensual

No me n’he pogut estar. M’havia promès de no parlar-ne però ningú no pot restar indiferent al monumental espot publicitari que representa l’exposició “Vilafranca fa per tu” que, a manera de present, ens ha regalat el nostre ajuntament aquest Nadal.
Quan s’apropen eleccions, ja ens hem acostumat a patir obres a dojo, campanyes innecessàries, exposicions grandiloqüents i publicacions de tota mena. Però començar la campanya electoral tan aviat i amb tanta contundència, no deixa de ser una mostra del cansament i la poca fe en el propi projecte i una nova evidència de la manca d’escrúpols a l’hora d’usar en benefici propi tots els mitjans –que són molts, públics i privats– de què disposa l’equip de govern.
Perquè no hem d’oblidar que la megaexposició la paguem tots els vilafranquins amb els nostres impostos. Si el PSC vol publicitar la seva pretesa obra de govern, és ben lliure de fer-ho. Però que ho faci com tothom, amb els seus propis recursos. Aquesta utilització barroera dels cabals públics ja ens deixa ben clar quina és la seva concepció del servei públic. Atorgar-se qualsevol cosa que s’ha fet a la vila (hospital, escoles...), sigui de l’administració que sigui, evidencia aquest impúdic “tot s’hi val” que tan cansa la ciutadania.
Qualsevol campanya, de tots els colors, ens deixa el trist espectacle de veure els polítics rabejar-se en la megalomania de la pròpia acció de govern. Com si els ciutadans haguéssim d’agrair-los que hagin fet la seva feina! Com si reparar voreres i remodelar places no s’hagués fet igualment amb un ajuntament d’un altre color. Mentre, tot distraient-nos amb l’aparador, ens oculten el projecte de fons: la ferma voluntat de fer-nos àrea metropolitana, d’assumir submisament ser engolits en una marea amb pretensions cosmopolites. Amb l’excusa d’allò que interessa la gent ens escatimen el veritable debat de futur que no és pas la gestió del dia a dia, sinó la visualització d’un projecte clar per la Vilafranca dels propers anys.
Aquesta exposició ha engegat la subhasta en què pensen convertir les properes eleccions: en lloc d’idees, ciment. Créixer per créixer. Bricolatge municipal per dissimular un projecte esgotat que ja només viu d’eslògans.
Certament, fa per ells.

La setmana passada l’Audiència Nacional espanyola iniciava l’arxivament de la causa contra el diari basc Egunkaria. Ara diuen no trobar indicis de la seva al·legada pertinença a l’entramat econòmic d’ETA. Hi ha qui hi veu la mà d’un govern espanyol necessitat d’aparentar interès en el procés de pau a Euskal Herria.
El cinisme d’ara no ens ha de fer oblidar que el tancament del diari en èuscar ha estat l’atac més ferotge, desproporcionat i brutal que Espanya ha dirigit contra un moviment sobiranista. Tancar un diari, en democràcia, és un acte d’una tal gravetat que fa estremir tots els ressorts de l’estat de dret, però fer-ho conscient de la seva il·legitimitat és d’una perversitat que hem de mantenir a la memòria.
A Euskadi ja fa temps que van entendre que una nació, una cultura, necessita els seus propis recursos empresarials, la seva pròpia indústria cultural. El tancament de l’Egunkaria no tenia res a veure amb el posicionament polític del diari. Les esgarrifoses tortures a què foren sotmesos els detinguts no pretenien cap confessió que sabien insubstancial. L’atac anava dirigit contra tota la xarxa d’indústries culturals que no només mantenen viu l’èuscar sinó que fan palesa l’assumpció col·lectiva d’un projecte nacional que no admet ni defallences ni el bescanvi per quatre conselleries.
Per això, perquè és una qüestió d’interès nacional espanyol, el PSOE no només mai no n’ha discrepat, sinó que hi ha donat tot el seu suport. El mateix suport amb què van impulsar una llei de partits que permeté la indecència d’il·legalitzar un partit polític que molestava.
Fa quatre anys van tancar un diari i van empresonar-ne els principals responsables. Va ser un immens escàndol i, durant uns dies, la revolta fou al carrer. Però sabien que oblidaríem. Mentre, les empreses, quedaven tocades de mort.
No era pas nou. Sense tan de soroll, uns anys abans, havien tombat, amb el mateix pretext, el grup econòmic al voltant del diari Egin. Deu anys després ni hi ha hagut judici ni han trobat res per imputar-los.
Aquesta és l’Espanya, democràtica, constitucional, no nacionalista i plural a la qual el nostre govern ret ara vassallatge.
Tinguem-ho present quan retornem la bandera espanyola al balcó.

Si no fos que som a l’hivern, ja tindríem la cançó de l’estiu. Que cal primar, en l’acció de govern, els aspectes socials als identitaris –que en diuen ara–, sembla que s’ha convertit en la salmòdia impenitent que ens aboquen un cop i un altre les autoanomenades esquerres des que han redescobert els avantatges innegables d’adormir allò que els molesta, tot allò que pot trencar la pau beatífica del progressisme cosmopolita que, pel que es veu, enlloc no es preocupa de la pròpia nació.
Com que la moda s’estén ràpid, ja s’han afanyat a donar-nos-en la versió nostrada. En Marcel Esteve ho anunciava, sense despentinar-se, en aquest mateix setmanari: “...són progressistes els que creuen en l’estat del benestar i que situen les persones (...) davant temes identitaris.”
No cal que pateixi, el nostre alcalde. Pel que fa a compromís nacional, sota el seu mandat –i els que l’han precedit–, l’ajuntament de Vilafranca ha estat totalment transparent. El que sorprèn és la col·laboració d’una ERC innecessàriament servil que potser en pagarà els plats trencats.
Perquè no ens faran pas creure que s’han empassat de debò tot aquest artilugi políticosociològic? On caram està escrit que les polítiques socials, progressites, estiguin renyides amb una clara reivindicació nacional?. D’on s’han tret que una acció de govern que impulsi l’autoestima dels catalans, que n’esperoni la seva reconstrucció nacional, sigui incompatible amb polítiques encaminades a fer que les persones gaudeixin dels serveis i de les prestacions que una societat moderna i avançada està obligada a donar?
No serà a l’inrevés? No serà que sota l’excusa de les polítiques socials, s’hi amaga el qui dies passa anys empeny; que sota el mantell immaculat del progrés s’hi endevina un projecte nacional, l’espanyol, que ens va en contra?
Ja n’hi ha prou d’aixecar-nos la camisa. És precisament per poder fer polítiques socials que necessitem un projecte nacional fort, valent i decidit, que recuperi no tan sols l’orgull de la nació que hem estat, sinó la clara consciència que el país no és accessori; que, si volem seguir sent, necessitem recuperar el nostre poder polític perdut.
És per atendre les persones que necessitem recobrar les eines.

Siguem francs. Ningú ja no gosa negar l’evidència que fins fa poc era titllada de catastrofisme: el català se’ns mor. L’ús social de la llengua recula cada dia, irreparablement, i als catalans sembla que no ens amoïna. Amb aquella barreja de menfotisme i innocència creiem que allò que no ha passat fins avui, no pot esdevenir-se.

Però només cal passejar pels carrers de la vila per adonar-se com n’és de difícil sentir converses en la nostra llengua. La presència de l’espanyol és abassegadora. Especialment entre la gent jove. L’escolarització en català s’ha mostrat clarament insuficient. La utilitat real i els models socials d’ús ens aboquen a la substitució. És el preu de no tenir un estat per defensar-nos.

Fa unes setmanes l’ajuntament presentava el final de la campanya per potenciar l’ús del català. Els comerços que es comprometin a usar i mantenir l’atenció en català, podran lluir una enganxina que tranquil·litzarà moltes consciències. La campanya torna a carregar els neulers a la societat i, miserablement, a la immigració. És clar que l’allau de nouvinguts que estem sofrint no ajuda a la normalització del català. Tampoc no ajuda la poca fermesa nacional que mostrem diàriament tots plegats. Però no podem demanar una militància lingüística a la ciutadania quan l’administració no va més enllà de polítiques d’aparador que busquen la presència mediàtica, l’aplaudiment fàcil.

Més enllà d’enquestes poc creïbles, de grans declaracions sense efectes evidents, ¿què ha fet l’ajuntament en aquests darrers anys? Tot i que la capacitat de l’administració local per modificar els usos lingüístics sigui limitada no podem permetre que encara avui s’obrin establiments a Vilafranca amb la retolació en espanyol, ni que rebem a les nostres bústies publicitat exclusivament en castellà de comerços ubicats a la vila. La llengua no la salvarem a cop d’enganxines, sinó demostrant la ferma voluntat de voler ser. No és la llengua qui ha de salvar la nació; és a l’inrevés. Quan, des de l’administració, se’ns mostri un projecte nacional engrescador, tots plegats, nouvinguts inclosos, sabrem del camí que ens durà a ser de nou un poble lliure.

Però es veu que l’entesa exigeix la dimissió nacional.

Quantes enteses més podrem resistir?