Arxiu mensual

Diu la dita que el poble que oblida els seus errors està condemnat a repetir-los. Els catalans ens hem tornat uns experts en l’oblit sistemàtic, en defugir aquells records que ens són punyents i que ens obligarien a una fermesa incòmoda, políticament incorrecta però nacionalment coherent.
Ens els darrers dies s’han produït dos casos, ben diferents, però alhora comparables, de com som capaços d’oblidar, de disculpar. Això sí, l’única feblesa que sembla disculpable, l’única que ens mereix compassió és la renúncia nacional.
Sense cap mena de dubte que l’Alzheimer és una malaltia demolidora que destrueix allò més íntim: la dignitat de saber-se un mateix. Qui la pateix, qui l’ha de patir, ens ha de merèixer tota mena de solidaritat i tot el suport humà possible. Tanmateix cal saber destriar i no caure en la hipocresia habitual que enalteix el difunt mentre en vida se’l crucificava. Pasqual Maragall té tot el meu afecte personal davant la lluita que afronta, però no per això puc oblidar que va ser sota el seu mandat que l’independentisme va ser perseguit per tal d’oferir al món uns Jocs Olímpics espanyols; que va fer tots els esforços possibles per amagar al món la realitat d’una nació que mirava el seu futur amb optimisme. No hem d’oblidar el suggeriment que TV3 emetés també en espanyol o que les seves caòtiques propostes federalistes, simètriques o no, només obeïen al desig de contrarestar maldestrament un independentisme creixent. Pasqual Maragall ha estat un demagog espanyolista, un botifler, que ha dedicat els seus esforços polítics a perpetuar la nostra submissió a Espanya. La seva malaltia, tristíssima, no pot fer que ara aplaudim el polític. Siguem al costat de l’home, però afrontem la història amb coherència.
El mateix podríem dir d’en Josep-Lluís Carod-Rovira. Que un estirabot teatral de cara al Consell Nacional ens el faci ara el salvador de la pàtria és d’una mesquinesa decebedora. Qui és l’artífex de l’agenollament nacional que viu aquest país, collonades de pluja fina incloses, no pot ara fer-se perdonar tantes renúncies tot “marcant paquet” davant de quatre espanyols carregats de tòpics. És al Parlament on es defensa la nació. És davant els castellans del govern espanyol on cal demostrar la fermesa.
Siguem coherents: la memòria històrica comença ahir.

La setmana passada aquest setmanari publicava l’opinió d’en Josep Salvatella, president de l’Associació Catalana del Vi. El Sr. Salvatella mostrava obertament el seu temor davant un hipotètic nou boicot espanyol al nostre cava, que es veu que és l’essència de totes les essències i que cal preservar com si s’hi hagués destil·lat l’ànima del país. En un nou exemple de la misèria que assota la nostra dissortada nació, ens exhortava a guardar-nos la llibertat d’expressió i, alhora, la poca dignitat nacional que ens pugui quedar... fins passat Nadal, no sigui que a uns quants espanyols els agafi per preferir beuratges francament imbebibles d’altres racons de la geografia ibèrica. Tot abans de comprar una ampolla de cava a uns catalans que tenen la gosadia de “ultratjar” la simbologia nacional espanyola.
Usar, com fa el senyor Salvatella, mots com xitxarel·los, eixelebrats, provocació i ultratge a la bandera per definir el que ha passat aquests dies al nostre país, ja ens deixa ben clar que ens trobem davant de gent d’ordre que prefereix agenollar-se a defensar amb dignitat la terra que diu representar. Perquè no deixa de ser simptomàtic que per a ell l’escàndol sigui que “s’ultratgi” la bandera espanyola i no que demostrar pacíficament el rebuig a qui fa 300 anys que ens té sotmesos comporti detenció i empresonament.
Quan és precisament Espanya qui ens roba a un ritme de 77 milions d’euros diaris, quan es foten de les lleis (Estatut, Papers de Salamanca...), quan diàriament ens insulten i ens calumnien, quan passen tantes coses que haurien de fer-nos revoltar i, iradament, enviar-los a prendre vent, que des de casa se’ns demani paciència, silenci i respecte és d’un desvergonyiment indignant.
Cal recordar als qui ara es queixen que és precisament el botiflerisme dels dirigents del sector el qui ens ha portat repetidament, a casa nostra, els borbons i tota la rècula mediàtica espanyola. Qui és el qui provoca?
Conclou el Sr. Salvatella que amb el pa no s’hi juga. Potser ja serà massa tard quan s’adoni, ell i els qui com ell ens demanen un silenci còmplice, que el pa ja fa temps que ens el van prendre, que només ens queden les molles.
I com resa aquesta secció, als catalans, ja no ens alimenten molles.

És fascinant la capacitat que tenim els catalans d’entomar-les per totes bandes sense ni gairebé immutar-nos. Amb aquell posat mesell que ens avergonyeix com a nació acceptem qualsevol mentida, qualsevol excusa sota aquell mític “el nostre mal no vol soroll”. La por ancestral a qualsevol canvi, a reclamar sense subterfugis els nostres drets arrabassats, ens fa sovint una nació covarda que s’inclina submissament davant dels seus agressors enmig de proclames d’una fermesa que després mai no practiquem.
Els nostres representants polítics ens han deixat a l’estacada. Els qui ara pontifiquen des de l’oposició, s’empassaven gripaus més grossos mentre manaven. D’altres només bramen, però s’acoquinen quan tenen l’oportunitat de canviar les coses. És tan fàcil ser valent des de l’oposició com condescendent des del govern. Però és al govern, dirigint el país, on es demostren les conviccions. Tenim tan assumida la nostra pròpia subsidiarietat que temem governar. No constuirem res des d’una oposició ploramiques que només sap queixar-se. Som aquell davanter que es marca ell sol.
Entre les excuses d’uns i la fatxenderia d’altres, només la societat civil manté el pols d’un país que no es resigna al trist espectacle de la renúncia constant. El català emprenyat, tan de moda ara, no troba ningú que aplegui tota la indignació acumulada, es planti, i etzibi un clamorós “ja n’hi ha prou!”. Algú que no tingui com a valors suprems l’estabilitat institucional. Algú que li digi al PSC que és impúdic el silenci dels seus ministres a Espanya quan ens diuen que d’allò dels papers de Salamanca, la llei, la promesa, doncs que “va a ser que no”. Algú que defensi els qui, sota una veritat com un temple, “els catalans no tenim rei”, expressin pacíficament el rebuig a qui ens nega l’existència tot cremant qualsevol símbol. Ja hem oblidat el repulsiu “nunca fue el castellano lengua de imposición”?
Necessitem una classe política que s’indigni de veritat quan una jutgessa obliga la víctima a declarar en espanyol per respecte a qui va “matar catalanufos”. Gent que no es disculpi per fer fora de Catalunya Ràdio algú que, després de 33 anys a casa nostra, defensa que no cal parlar en català a la ràdio nacional.
Com direm tots la setmana vinent al Sant Jordi, “la nació catalana diu PROU”.

És important recordar que l’actual govern municipal vilafranquí fou fruit de la por, del tacticisme i de l’absurditat dels prejudicis. Només des d’aquesta constatació i del poc interès real de tots plegats en gestionar els afers ciutadans, es pot entendre el manteniment d’una situació insostenible on l’oposició, en bloc, s’esgargamella dia sí i dia també en acolorir la mediocritat d’un cartipàs que no sap com dissimular la incompetència.
L’exercici, recomanadíssim, d’assistir als plens municipals ens dóna una visió clara i diàfana no ja de la improvització i la manca de preparació de qui ens regeix, sinó del cinisme, de la manipulació i de la mentida feta obra de govern que esgrimeix el que, a casa nostra, ens ha tocat d’aquesta maquinària de poder anomenada PSC.
És d’una innocència sublim, imperdonable en un representant de la ciutadania, pensar que el PSC pot ara, pel sol fet d’estar en minoria, mostrar-se conciliador i governar de manera franca. En el codi genètic dels socialistes hi ha el convenciment de posseir la veritat absoluta i que tot s’hi val per imposar-la. Utilitzant tots els ressorts de l’immens poder que ha acumulat, esmorteeix qualsevol moció que li sigui adversa. El seu territori, on veritablement governa, és l’endemà del Ple.
L’oposició fa mans i mànigues per reencaminar la deriva, però sovint es perd en l’estèril simbolisme que mai no fa mal. I mentrestant la Vila segueix adormida sota un model derrotat a les urnes.
Tots sabem que és molt més còmode estar-se a l’oposició fent de mosca saballonera. Tots entenem com n’és de gratificant fer-li fer el ridícul al PSC veient-lo votar en contra que en Xirinacs tingui un carrer a Vilafranca o que s’abstingui en la defensa de la senyera. Però això no pot justificar que una altra Vilafranca estigui esperant que els qui només parlen perdin la por. Més encara quan aquesta té una clara majoria social.
A l’ajuntament s’hi ha d’anar, si es pot, a governar, no a fer el ploramiques. Si hi ha un projecte alternatiu, i l’oposició el té, ¿a què esperem per començar a construir una nova Vilafranca feta des de l’entesa? Ens calen polítics valents i compromesos. Ja n’hi ha prou d’esmenes inútils.

Per què ens conformem amb esgarriar uns pressupostos quan tenim la força per fer els nostres?