Arxiu mensual

Març 2010

La perversió del règim jurídic que ordena la convivència a l’estat espanyol, no deixa de sorprendre’ns cada dia que passa. No debades una de les principals preocupacions dels ciutadans d’aquest país és la baixa qualitat d’aquest simulacre legal que anomenen democràcia. La impunitat absoluta dels qui remenen les cireres, contrasta amb la sensació d’indefensió amb què els ciutadans ens enfrontem diàriament. No aprofundirem ara en les múltiples mancances que, com a model, presenta el “règim de llibertats” que, graciosament, ens atorga l’estat espanyol; només cal remarcar la manca absoluta de controls democràtics i de la més mínima transparència. La democràcia no pot ser només un subterfugi que avali la impunitat durant quatre anys i on els ciutadans hem esdevingut súbdits d’un poder autista que s’autoreprodueix en un redós tancat. No es poden estranyar, després, de la desconfiança absoluta amb què els ciutadans rebem el sainet constant en què s’ha convertit el joc entre partits polítics. Un joc on tot és negociable, tot té un preu, tot és voluble i relatiu. Tot depèn, al cap i a la fi, de si sóc al govern o sóc a l’oposició. Un joc on es transaccionen l’ètica i els principis. Un joc on sempre perdem els ciutadans.

La impotència amb què assistim a “l’imperi de la llei”, com li agrada dir al feixisme disfressat, ja ni aixeca polseguera entre una ciutadania adotzenada que assumeix la inevitabilitat de l’escarni.

Al País Basc s’acosten eleccions i cal assegurar-se la majoria “constitucional” al preu que sigui. Ho vèiem fa alguns dies quan el ministre espanyol del ram presentava sense avergonyir-se les noves exigències que la LOREG (Ley Orgánica del Régimen Electoral General) posarà als ciutadans del País Basc per permetre’ls tenir representació. No hi fa res l’aberració democràtica d’una llei que exigeix allò que no s’exigeix a ningú més. No hi fa res que s’evidenciï com a l’estat espanyol es criminalitzen les idees si aquestes provenen de l’independentisme, i si és basc, encara més. No hi fa res que es negui al poble basc la possibilitat d’una sortida negociada, pacífica, al problema polític que des d’Espanya no volen resoldre. Res no hi fa res. Mentre el feixisme pontifica amb tota impunitat al parlament espanyol, un 15% de ciutadans bascos no poden triar els seus representants. Mentre hi ha qui es nega a condemnar un règim feixista en què molts van participar, a d’altres se’ls exigeixen declaracions de fe constitucional d’una baixesa inconcebible. Es poden condemnar les persones, no les idees. Mentre les propostes de pau són a la presó, l’espanyolisme pensa seguir controlant el País Basc, segrestant-ne les institucions. Aquesta és la realitat que permetem tots plegats. Aquesta és la democràcia espanyola que alguns, aquí, tan malden per respectar.

Perquè deixar en mans d’Espanya, un país procliu a l’arbitrarietat i a la força, una llei que es basa en la subjectivitat i la mesquinesa política, és un perill que no ens hauríem de permetre. Us imagineu aquesta llei en mans de Mayor Oreja que veu ERC còmplice d’ETA?

31 Març 2010

Democràcia a l'espanyola

Aquestes darreres setmanes hem pogut assistir a un espectacle que, per mor de ser tristament habitual, no ens hauria de deixar indiferents. Em refereixo a la utilització barroera de la premsa per tal de servir a interessos polítics tot recargolant els valors tradicionals del periodisme. Fa només uns dies vam acceptar amb tota naturalitat que uns correus privats fossin esbombats sense haver verificat abans la seva autenticitat. Quan es va saber que eren falsos, ningú no es va disculpar. És evident que Reagrupament és ara l’animal a batre i com més qüestiona l’status quo del règim de partits en què ens han instal·lat, més descarnades són les armes que s’utilitzen. No cal repassar el silenci i els greuges informatius, però permeteu-me un parell d’exemples recents. ¿Per què l’Avui, si en sabia la falsedat, publicava dissabte passat, just abans de l’assemblea de Reagrupament, que Salvador Cardús no hi assistiria i que en Miquel Calçada s’havia donat de baixa de l’associació? Per què TV3 va ignorar absolutament una assemblea que reuní 1400 associats i només en destacà, escadusserament, la presència inicial de Joan Laporta? No ens mereixíem un tall de veu, un comentari? Tenia més valor que Puigcercós es reunís amb 20 hotelers o les desenes de notícies hispanocèntriques que ompliren el TN? ¿És casual que el dilluns l’Avui, incapaç d’obviar l’èxit independentista, publiqués a la pàgina següent una falsedat manifesta tot i sabent perfectament que en cas de secessió els dos nous estats resultants, Catalunya i Espanya, seguirien a la UE?

Aquests són només alguns dels moltíssims exemples de manipulació informativa que ens podem trobar cada dia. Sovint són només el silenci i el menyspreu, d’altres vegades la tergiversació intencionada i quasi sempre la manca total d’escrúpols. La celeritat amb què els mitjans treballen avui en dia no els hauria d’eximir de contrastar, de meditar els continguts, de valorar-ne l’interès informatiu. Me n’he queixat sovint. A Vilafranca tenim exemples galdosos de simulacres informatius que amaguen els més espuris interessos polítics.

Tot plegat només fa que reforçar aquest cansament ciutadà que és a punt d’esclatar. La regeneració democràtica no només ateny el món polític. El control democràtic, l’exigència, la transparència i la meritocràcia han d’estendre’s com un bàlsam guaridor a totes les capes d’uns poders públics que necessitem independents. Difícilment ens en sortirem com a societat si no som capaços de recuperar la confiança en els pilars que sustenten les bases de la convivència i de la justícia. El dret a una informació fiable, vertadera i imparcial, n’és un d’aquests pilars. Si seguim tolerant que l’opinió i els interessos es basteixin de notícia, si seguim permetent que la maniobra i el joc brut acaparin els titulars de la nostra premsa, difícilment podrem pretendre escometre un procés de regeneració democràtica que retorni el poder a la gent. És tasca de tots rebel·lar-s’hi. Cal la màxima exigència, començant per nosaltres mateixos, si volem anar més enllà de la queixa permanent.

25 Març 2010

El valor de la notícia

Fa unes setmanes comentava l’aparició de l’estudi “Votar independència” en què els autors esmicolaven les circumstancies que abocaren a uns resultats o uns altres a les consultes sobiranistes del 13D. L’anàlisi ens permetia d’organitzar molt millor les properes onades de referèndums, començant per la gran cita del 25 d’abril, tot fixant-nos en què ha funcionat en d’altres casos, què ha afavorit una participació alta, i quins són els factors que propicien resultats menys afalagadors.

L’anàlisi, bàsicament estadística, no va pretendre aprofundir en aspectes de més pes polític o, si voleu, més subjectius, però segurament d’igual importància a l’hora d’establir les motivacions que ens duen a dipositar la papereta a l’urna en un referèndum que sabem jurídicament intranscendent però políticament catàrtic. El mimetisme acrític amb què s’han anat produint les diferents onades de consultes han afavorit que molts apriorismes inicials s’hagin pres com a dogma de fe inqüestionables.

Un d’aquests pilars fonamentals de la doctrina dels referèndums és el paper de les comissions organitzadores, i de la societat civil en general, davant de posicionaments clarament sobiranistes. L’Alfons López Tena ho ha repetit incansablement parapetat rere els aparents resultats espectaculars d’Osona atorgant al fet de “fer d’Estat” tota la importància a l’alta participació. Segons aquesta teoria hem d’organitzar les consultes des de la més escrupolosa neutralitat –i aquí podríem discutir llargament sobre si els estats són neutrals als referèndums− i oblidar-nos que les consultes s’engeguen des de la societat civil amb el clar objectiu de posar sobre la taula el suport importantíssim que l’independentisme té a casa nostra i per tal de forçar una classe política que, en això també, ha deixat d’escoltar la gent. Sembla que hem d’oblidar que una cosa és garantir la transparència i la igualtat d’oportunitats a totes les opcions, i l’altra és mirar-s’ho des de primera fila, plàcidament carxofats, com si les consultes no fossin la millor eina que ha tingut el sobiranisme per estendre els arguments a favor d’un estat propi entre la població.

I crec que ens equivoquem profundament en aquest punt. No aprofitar que el debat independentista és present entre la gent per argumentar apassionadament el Sí, és caure en la nostra pròpia trampa. Precisament un dels aspectes que l’estudi de Jordi Muñoz i Marc Guinjoan no abordaven és la incidència del Sí en la participació. Tanmateix tots som conscients que el Sí ha aconseguit arreu percentatges superiors al 90% dels vots emesos i això ens hauria de fer entendre, no només que amb tota lògica només voten massivament els qui aposten per un estat propi, sinó que la millor manera de fer augmentar la participació és convèncer més gent de la necessitat absoluta de la independència. És en aquest sentit que estic convençut que la campanya pel Sí hauria de ser l’eix fonamental d’aquestes consultes. No fem aquestes consultes per distreure’ns, per demostrar-nos que som capaços de fer d’estat, sinó que les fem per exigir realitats polítiques que posin la independència a l’agenda institucional.

18 Març 2010

I si parléssim del SÍ?

Si ens aturem uns moments a reflexionar sobre el camí fet per l’independentisme els darrers anys, ens adonarem no només del salt quantitatiu que ha experimentat, sinó de la nova convicció que s’ha instal·lat a l’imaginari sobiranista del nostre país. Potser ho ha fet en silenci, sense grans estridències, sense elaborades tesis de politòlegs de renom, però sembla que finalment ha començat a fer saó el convenciment que les nacions tenen dret a ser el que vulguin per pròpia voluntat, per voluntat de ser, per autoestima.

Vaig veure-ho claríssim la vigília de les consultes del passat 28F. Era a Llorenç, un dels pobles que només amb il·lusió i treball va aconseguir uns excel·lents resultats. Havien muntat un debat amb la presència de Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt, i Ernest Benito, un vendrellenc diputat del PSC al parlament espanyol. Vaig adonar-me del canvi profund que s’havia produït al sobiranisme mentre escoltava Benito esforçant-se per trobar explicacions a la seva dissolució –i la dels seus 24 companys del PSC− al magma del PSOE. Aquell bon home, que encara no s’havia adonat del canvi, maldava per dibuixar un escenari que ja era el passat. Avui el país ha fet una altra passa, el pas definitiu. I és que el diputat del PSOE ens presentava un escenari basat en la confrontació, d’un sobiranisme centrat en anar contra Espanya, en buscar-hi tots els mals, com si el projecte nacional que plantegem els independentistes es fonamentés en la negació d’Espanya, com si el rebuig a Espanya fos l’objectiu.

I és clar que la llosa espanyola ens pesa, i de quina manera! Però el fenomen que posen de manifest les Consultes, Reagrupament, Laporta o els cent cinquanta empresaris que van omplir a vessar el Vinseum per començar a esbossar el nostre futur independent, és precisament la capacitat de pensar en el nostre futur per nosaltres mateixos. L’independentisme ha fet el pas definitiu per deixar de ser un recurs a la defensiva, temorós, emmirallat en la rabior decimonònica del nacionalisme espanyol que practiquen tant PP com PSOE.

El sobiranisme ha rebentat les costures. Ja hem començat a construir el país que volem. Un país en positiu. Fonamentat en l’esforç, la inclusió i el convenciment de ser una de les nacions amb més empenta, intel·ligència i esperit innovador. Un país que ha decidit construir-se, no contra ningú, sinó a favor seu. Un país que ja no es fixa en què diran uns o altres, sinó que ha pres la determinació d’aprofitar aquesta darrera oportunitat que la història li ofereix. Un país que es rellança des de les seves pròpies potencialitats, de les seves esperances, creient fermament en les seves possibilitats. Un país emprenedor que ha decidit deixar de mirar enrere i començar a construir un dels estats més pròspers d’Europa.

En el record de l’esforç i la tenacitat dels nostres avantpassats, ens hem proposat construir un país lliure i avançat per deixar-lo a les generacions futures. Aquest és el nou sobiranisme. I no té aturador.

11 Març 2010

Sobiranisme en positiu

Resultats 1 - 4 de 4