Arxiu mensual

Abril 2010

Sembla mentida però ja fa un any de la moció de censura que va dur el Pere Regull a l’alcaldia vilafranquina. I el que són les coses: el que havia de ser un final de legislatura convuls i agre, s’ha esdevingut d’una placidesa i un avorriment preocupant.

És cert que l’actual situació de crisi econòmica ha afavorit que les preocupacions ciutadanes hagin pres un caire més vital, més del dia a dia, més de subsistència. Però també és cert que vam acabar avorrint la guerra de guerrilles constant i la resistència numantina del PSC i adlàters a acceptar que el seu cicle havia acabat i que, com el rei de la faula, passejaven la nuesa sense pudor. És d’agrair, doncs, aquesta certa calma.

Tanmateix, no hem de deixar de fixar-nos en alguns indicis preocupants. No podem abaixar la guàrdia arrecerats rere l’excusa de la “crisi” que sembla justificar-ho tot.

D’entrada, cal fer palès que CiU no ha fet encara una proposta clara de futur que engresqui prou. No poden seguir arrapats a les faldilles de la gestió com a parenostre omnipresent de la mateixa manera que el catecisme papanates, que diria el Monzó, es parapetava rere el “participatiu i sostenible”. No us negaré que potser el problema ha estat de comunicació i que la situació econòmica de l’ajuntament vilatà no està per gaire projectes de futur espectaculars, però també és cert que no s’ha emprès cap iniciativa valenta, no s’ha qüestionat en cap moment el model heretat ni s’han airejat les estances. I, a fe que en feia falta!

Però el mes greu, el que és més preocupant, és la constatació que la regeneració política és una necessitat que també s’ha fet sentir amb força al món de la política local. Si l’acció política del govern ha estat massa grisa per la feina que hi havia a fer, la tasca de l’oposició ha estat deplorable. De fet, el que ens fa bona la tasca del Regull és la furibunda oposició del PSC. Els socialistes, que finalment havien aconseguit el relleu generacional a costa de col·locar gent que sempre ha viscut de/a l’administració, encara no han paït el desallotjament. Això tothom ho pot entendre, però el que ningú es creu és que l’equip de govern no faci absolutament res ben fet. Els discursos hipòcrites de mà estesa, no poden amagar la fel que destil·len digitals i papers diversos sota l’aparença de mitjans de comunicació. Per ells faran: encara no han entès que els ciutadans ja no ens impressionem per tanta mentida, però ens l’apuntem.

De la resta d’oposició, ni se’n sap ni se’ls espera. Uns i altres tan tacticistes, tan avorridament previsibles, tan pendents del perfil bo, que s’acosten eleccions.

M’ha decebut especialment la posició de la CUP que rere l’equidistància i el populisme dissimula una estratègia purament electoralista. Suposo que compten que ERC, que sempre ha paït malament les clatellades nacionals –sobretot quan l’equip local tampoc no acaba de quallar–, els donarà de nou els vots que necessiten per incomodar. D’aquí la tibantor incomprensible. Res de nou: política tradicional. Potser és que no hi ha altra manera de fer-ne, de política, però almenys que no ens vinguin amb sopars de duro.

29 Abril 2010

Només política tradicional

És francament reveladora l’actitud que aquests dies podem constatar en els nostres principals moviments polítics i civils al voltant de l’encausament del jutge Baltasar Garzón. L’atzar ha volgut que coincidissin en el temps amb la mort de Juan Antonio Samaranch i, per poc perspicaços que siguem, haurem pogut veure el grau d’hipocresia i la sobredosi del “políticament correcte” que hem hagut de suportar.

De la conveniència o no de la beatificació i pujada als altars de la democràcia de saló que ha experimentat el mega-jutge, ja en vaig parlar fa uns dies. Que la causa contra el franquisme –com ho fou la de Pinochet– ens despertin totes les simpaties del món i, en el cas espanyol, demostrin una altra vegada que la modèlica transició no fou més que un pacte de silenci vergonyant, no treu que el tal Garzón sigui una peça de molt poc fiar. I si no que els hi diguin als de l’Egin o als independentistes catalans que van fer cap a la presó la vigília de Barcelona’92. Uns empresonaments que sabia injustos i jurídicament insostenibles. D’això també se’n diu prevaricació. Ara es cobreix de glòria investigant les tortures del franquisme quan va callar impúdicament davant les denúncies de tortura dels presos catalans. Denúncies avalades, molt més endavant, per tribunals europeus.

No hi fa res, tanmateix. Tota la cort de defensors de les causes perdudes del món, com més llunyanes millor, s’esgargamellen ara en defensa del salvador de les essències guerracivilistes, del defensor dels qui vam perdre el 39. Això, en un país de poca memòria i massa adoctrinament, fa vots i, coi, bé que s’acosten eleccions i no és moment per perdre una bona oportunitat de dissimular la inoperància i la ineficiència amb una bona dosi de populisme.

És clar que cal treballar per recuperar, no ja la memòria històrica, sinó la veritat, la història tal i com va anar. Assenyalar amb el dit acusador els botxins i reivindicar les víctimes. La pregunta que ens fem molts, arribats a aquest punt, és com pot ser que els mateixos que bramen per desemmascarar la impunitat franquista, siguin els qui han ofert un comiat de català il·lustre un feixista confés, que mai no va abjurar dels seus convenciments polítics, que va barrar el pas definitivament a les seleccions olímpiques catalanes i tot un llarg etcètera. Un personatge, el tal Samaranch, que hagués hagut de passar pels tribunals com els nazis ho van fer a Alemanya. Entendríem que un excap del III Reich fos acomiadat amb tots els honors?

Que no ens vulguin donar més lliçons de coherència política mentre ens ensenyen la vergonya en què s’ha convertit la política catalana. La dignitat del nostre país no es mereix herois d’aquesta mena. Com a catalans, res no els devem ni a Garzón ni a Samaranch si no és el nostre més profund menyspreu.

24 Abril 2010

Memòria selectiva

Manllevo el títol dels immensos Al Tall que, amb la insistència del convençut i la força del resistent, ens demostren un cop i un altre que el país no s’acaba al Sénia. Convindria que en prenguéssim nota tots plegats en aquests moments on la temptació reduccionista és cada dia més gran. Tinguem-ho present sobretot ara que celebrarem una jornada carregada de simbolisme nacional aquest proper 25 d’abril, quan centenars de pobles catalans tornaran a demostrar que és a les urnes on ens farem forts nacionalment. Que aquest nostre 25 d’abril no oblidi que també són catalans els qui, any rere any, s’apleguen pels carrers de València.

No era, però, de Països Catalans del que avui us volia parlar.

Avui hem de parlar tots els qui ens sentim profundament demòcrates, de la vergonya, del fàstic, del silenci indecent que, més enllà de quatre declaracions oportunistes, ha acompanyat el final –aparent, al menys– del cas Egunkaria. Que aquesta paròdia que anomenen justícia espanyola hagi gosat concloure el cas anunciant la barbaritat jurídica i la immensa injustícia comesa, només ens ha de servir per copsar la magnitud real de la maniobra política que va dur a persones innocents a la presó, a ser torturades impunement i, sobretot, a desmantellar una estructura empresarial que amb esforços incalculables de molta gent vetllava per la precària salut de la cultura i la llengua basca.

Sembla mentida com encara avui som capaços de tolerar l’existència d’un tribunal parademocràtic com és l’Audiencia Nacional, un autèntic tribunal d’excepció on, i ho hem vist manta vegades, la presumpció d’innocència és relativa i, sobretot, directament proporcional a l’adscripció nacional de l’encausat.

És especialment important que ho recordem precisament aquests dies en què, fent un autèntic exercici de desmemòria, tots plegats assistim amb furor entusiàstic a la beatificació incòlume de l’ínclit Baltasar Garzon. Un jutge, recordem-ho, que ha destacat per la seva furibunda dedicació a tallar d’arrel qualsevol intent de negociació al País Basc i que si no va ser ell qui va ordenar el tancament de l’Egunkaria, va ser per pura xamba, no per falta de ganes. No feia pas massa que havia ordenat, també sense manies, el tancament de l’Egin que anys després fou també anul·lat. L’empresa editora, tanmateix, ja havia fet fallida, que en el fons és el que es perseguia. Un jutge que, recordem-ho de nou, va protagonitzar una de les ràtzies més immorals que hem vist en els darrers anys empresonant a tort i dret centenars de patriotes catalans a la primavera del 92, no fos cas que li esguerréssim el bany d’espanyolisme amb què pretenien vernissar els Jocs Olímpics.

La barbaritat, la injustícia, l’evident inconstitucionalitat de la seva sacrosanta Constitución, ha hagut d’esperar set llargs anys en la més terrible solitud per tal de ser finalment reconeguda. Ara, qui rescabalarà el dany causat?

Que tot plegat serveixi per reforçar-nos en la necessitat de fer foc nou, de fer un país on el respecte per la llei sigui el puntal on es fonamentin les estructures d’estat.

15 Abril 2010

Vergonya, cavallers!

Que a hores d’ara la sorpresa commiscerativa, la displicent acceptació resignada amb què es va rebre la irrupció de Reagrupament al panorama polític català, s’ha tornat violència verbal, retrets i desqualificacions, no ens hauria pas d’estranyar. Especialment en un món clos on l’arribada de nouvinguts es vista amb recels extrems després d’anys i panys de repartir-se el dret a la representativitat. Cap dels partits tradicionals no havien arribat a pensar que una formació política que, precisament, els discutia els fonaments del propi sistema, pogués arribar amb èxit a fer-se un lloc en el mercat polític català, acostumat a una somnolència còmplice que no ha pretès res més que perpetuar-se en la inanició nacional, repatellat en un poder provincià, submís i subsidiari.

Ara l’atac és ja continu. Se’ns acusa de tots els mals: de disgregadors, de minoritaris, d’opció anecdòtica, d’integristes... Fa gràcia constatar que, malgrat el menysteniment continu, no deixen de parlar de nosaltres: deu ser que potser els fem més nosa de la que volen admetre. I els fem nosa perquè hem esdevingut el mirall on es reflecteixen les seves renúncies, on s’evidencia qui posa l’alliberament del país per davant dels interessos personals i qui hi posa el càrrec i la prebenda. S’evidencia qui creu que la regeneració democràtica és ineludible per la pròpia subsistència nacional i qui es preocupa d’una altra mena de subsistència.

En el fons, tota aquesta xerrameca insubstancial no fa més que corroborar el desconcert que els causem. Acostumats al gregarisme, a la submissió, al “qui es mou no surt a la foto”, no acaben d’entendre el veritable valor revolucionari d’una proposta com la de Reagrupament. Per això proven d’atacar-nos per on no ens faran mai mal. Perquè, precisament, la fortalesa de Reagrupament és la nostra inconsistència organitzativa, la nostra prescindibilitat. No han entès que Reagrupament és un ideal en marxa, un desig a tocar, un “poble en moviment” que ens deien des del sud. Reagrupament no és l’important. No hi som per ocupar poder, per gestionar misèries. Hem vingut per anunciar que la independència del nostre país és a les nostres mans i que, finalment, serà en els nostres vots. Reagrupament no importa si l’ideal avança. I aquesta és la nostra immensa força: ser febles per ser molts, ser generosos per ser-hi tots, ser ben just per arribar a ser en plenitud. Això, amics, és el que ens fa imbatibles, inabastables al desencís, insensibles al mensypreu.

Els partits polítics encara no ho han entès. Els catalans ja fa dies que ho esperàvem i no ens deixarem prendre de nou l’esperança. Finalment hem decidit construir-nos-la, units, sense importar-nos sota quins colors si són els que ens han de dur a la llibertat.

8 Abril 2010

Entendre Reagrupament

Resultats 1 - 4 de 4