Per què Reagrupament
S’acosta el moment en què cal decidir-se i des de Reagrupament voldríem fer-vos arribar mots abrandats, mots de coratge, mots que us retornessin la confiança en un país que ja no volem esclau. Hem fet tots els esforços possibles per no malparlar de ningú, perquè finalment tots haurem de sumar. Tampoc no ens hem omplert la boca amb vagues promeses grandiloqüents, amb titulars fàcils però buits de contingut. Sabem que som un país sotmès que no té força per prometre res si abans no decideix ser lliure. Només les nacions lliures poden decidir el seu futur. Tampoc no ens sentireu queixar-nos amargament, com ens hem acostumat a fer el catalans, de la nostra dissort, de la pèrfida Espanya. Sabem, ara sí amb claredat, que el nostre futur depèn només de nosaltres, que tenim a les nostres mans construir el país que hem desitjat, el país que ens mereixem. Una Catalunya millor, econòmicament rica, socialment justa, culturalment desvetllada i nacionalment plena. Perquè Reagrupament som la força de la honestedat, la força de la gent senzilla que ha decidit construir el futur amb les seves mans. Som la força del convenciment que aquest país es mereix algú que hi cregui, algú que li doni les eines que el permetin aixercar-se, finalment, i reprendre el camí estroncat fa tres-cents anys. Perquè, amics, aquesta nació mil·lenària el 28 de novembre tindrà l’oportunitat de sortir de l’atzucac en que l’han enfangat. Ja no podem creure més en il·lusions que s’esvaeixen l’endemà de cada contesa electoral. Ja no podem esperar el miracle redemptor que tothom sap impossible, es digui federalisme, concert o referèndum. Cal parlar clar d’una vegada, amb la gravetat que el moment requereix. No podem amagar més la ficció de les nostres institucions, la mentida de l’autogovern. No podem seguir dissimulant mentre el país s’afebleix cada dia que passa; mentre s’aprima la nostra autoestima. Pàtria i dignitat, ens esperonà en Joan Carretero fa mesos. Siguem, doncs, dignes d’una nació que mai no s’ha doblegat. El proper 28 de novembre tindrem l’oportunitat de desvetllar un país que s’ha adormit en l’autocomplaença, en l’arriscada creença que les nacions, que les llengües, no moren mai. Per primer cop els catalans som davant la certesa que si no ens revoltem, deixarem als nostres fills una societat en què els obligarem a viure pitjor del que hem viscut nosaltres. Per primera vegada ja no ens valen mitges tintes: o som capaços de construir-nos nacionalment o tenim les hores comptades. N’hem de ser conscients. Som en una cruïlla en què caldrà decidir si volem ser, si gosem, si ens veiem amb cor de saltar el mur. Precisament aquests dies els catalans hem fet una nova aportació al patrimoni cultural de la humanitat. Una aportació simbòlica que hauria de representar els nostres valors com a societat: força, equilibri, valor i seny. Uns principis que ens hem venut per unes engrunes de poder. Un poder, provincià, sotmès i dòcil, que no s’oposa a l’espoli constant. Ha arribat l’hora de dir prou. Aquest cop en tenim les eines.
És a les nostres mans decidir si acceptem el repte de bastir el pilar més alt, la torre més esvelta. La gent de Reagrupament serem els primers a la pinya, amb el vostre ajut fins i tot podrem posar folre i manilles, però caldrà que tots plegats, arribat el moment, cridem decidits: pit i amunt!