Arxiu mensual

El via crucis que han hagut de passar els diputats crítics del PSC, i el que passen tots els que pensen com ells però s’estimen més seguir sortint a la fotografia, posa de manifest no només un problema en el sí d’un partit polític emblemàtic a casa nostra, sinó que evidencia les esquerdes estructurals d’un model de partits obsolet que arrosseguem des de fa anys. Tothom se n’omple la boca de fa temps, també els partits, però encara és hora que algú mogui un dit per posar-hi remei. És comprensible un cert grau de reticència quan estàs amorrat a la mamella i tots entenem que la generositat, quan parlem d’escons, té uns límits clars i previsibles. Però també és cert que el disseny estructural de la nostra democràcia pateix d’una aluminosi irreversible. La política, les institucions, la res pública en general, no poden ser una entitat ectoplàsmica que visqui en un món a part on qualsevol semblança amb la realitat sigui pura coïncidència, que deien a les pel·lícules de sessió contínua. Cal, doncs, reconnectar les institucions amb el sentir general de la gent. Cal que el ciutadà senti que es tenen en compte les seves opinions i els seus neguits. 

Ara tenim l’oportunitat històrica de formular un model propi que contempli totes les crítiques, totes les aportacions que desenes d’experts constitucionalistes han fet en els darrers anys. Allò que a Espanya és un carreró sense sortida que s’estavella contra el mur d’un bipartidisme lacerant, a Catalunya és la il·lusió de començar de zero, de tenir l’oportunitat d’esmenar errors del passat. No sé si han de ser llistes obertes, circumscripcions petites, o uninominals, o sistemes mixtos… el que és clar és que, els catalans, estem en disposició de fer que sigui el que nosaltres vulguem. Aquesta és una circumstància vital en què molt poques nacions s’han trobat. I, a més, ho fem en un moment dolç: amb una societat cohesionada, crítica, participativa i il·lusionada.

Per això trobo a faltar precisament aquests projectes il·lusionadors. Ens afartem de discutir si podrem o no podrem refrendar-nos, però massa part de la nostra força es concentra en la negació d’allò que volem deixar enrere. No podem voler construir un país nou només renegant del que estem abandonant. Hem de ser capaços de començar a dibuixar un futur concret i explícit que doni resposta a tots els nostres dubtes. Hem de saber quin país volem i, sobretot, quin podem fer. Donem, doncs, pas a la proposta.

Encara recordo amb incredulitat l’encès debat que vam tenir a ran d’incloure o no la menció a la Unió Europea a la pregunta de la Consulta sobiranista del 13D. A Vilafranca vam decidir, finalment, no incloure-la-hi, però arreu la pregunta en feia menció amb l’esperança que esmentant la intenció de romandre a la UE tranquilitzaríem els patidors.

Fa només quatre anys d’allò i el procés ha avançat com mai no haguéssim somniat. Però al mateix temps que el convenciment independentista dels catalans ha avançat, també s’ha estès –certament la crisi hi ha ajudat molt– la sensació que Europa no ens ajudarà, que no ens farà la feina. No només això, sinó que hem vist amb estupor com Europa es comporta amb la mateixa insensibilitat social i l’autoritarisme que pretenem deixar enrere. Els qui provenim d’aquella visió espriuana d’una Europa, d’un nord enllà, que agombolava totes les virtuts que a Espanya ens mancaven, segurament ens hem refiat massa d’uns veïns que, tot i gaudir de democràcies consolidades durant dècades, no deixen de mirar exclusivament pels seus propis interessos. Com si es tractés d’una immensa lògia maçònica, Europa –i el món en general–, per molt civilitzada i demòcrata que sembli, no deixa de ser un club d’estats que es reparteixen les cireres tot mirant que ningú no toqui les seves. La democràcia no hi pinta massa res, ho hem vist sovint, quan es tracta de raons d’estat.

Això ho estem aprenent els catalans, i espero que no sigui amb dolor, quan plantegem al món una cosa tan senzilla, tan simple, tan sensata com demostrar la voluntat majoritària d’un poble a decidir democràticament el seu futur.

Se m’escapa la complexitat i la finor del dret internacional i les seves giragonses insòlites que fan que sigui pecat mortal establir democràticament un marc de sobirania pròpia mentre que gasejar la població civil surti de franc, però la política internacional es veu que va així.

De vegades, convençuts de l’avenç inqüestionable de la civilització, ens deixem endur per la bonança ètica que creiem estesa arreu només per acabar bocabadats davant de comportaments que crèiem rèmores d’un passat llunyà on només s’apel·lava al mastegot. Per molt que m’ho expliquin, no acabo d’entendre quina és la raó oculta que fa que sigui tan complicada una cosa tan senzilla com que una nació decideixi governar-se sense crosses. Tenim feina i l’haurem de fer sols. Fins l’endemà.

La inesperada i aparent facilitat amb què s’ha acordat pregunta i data –de descreguts l’infern n’és ple– ha anat acompanyada d’una certa unanimitat en què la formulació final de la pregunta havia estat gairebé la quadratura del cercle. Obsedits com estem per ser els més purs, demòcrates i defensors de tota minoria que piuli, no hem parat fins que no hem trobat una opció ‘integradora’ de totes les sensibilitats, per molt ectoplàsmiques que siguin. 

És cert que la pregunta de marres ha deixat momentàniament sense arguments els qui s’oposen a la consulta amb l’argument que no tot pot ser blanc o negre. El PSC s’haurà de buscar una nova excusa, si és que ens en queden. Si més no, haurà servit per evidenciar un cop més com el PSOE hi ha fet metàstasi irreversiblement. 

La pregunta, tanmateix, té un punt malèvol que, com molts s’han afanyat a advertir, pot fer que la seva gestió sigui complicada i que la victòria del Sí-Sí acabi en un no res. No vull pas dir que ens hàgim marcat un gol en pròpia porta, però sí que cal tenir en compte el grau de demagògia que corerrà riu avall quan l’unionisme –sobretot el no declarat– obri comportes. 

Encara que ens les veiem molt felices, la veritat és que l’ADN català porta incroporats uns quants gens que amb aigua tèbia en tenen prou. Han estat tres-cents anys de mastegots, de “hable usted cristiano” –ai, no, que “nunca fué el castellano lengua de imposición”–, de silenci imposat i d'olés. Cal comprendre l’aversió del català a l’enfrontament: no és covardia, és subsistència. Aquest és, malauradament, el nostre taló d’Aquil·les. 

Aprofitant-se que volem ser la independència més impol·luta de l’univers, els unionistes disfressats de “món sense fronteres” intentaran forçar un resultat que, tot i triomfar l’estat independent, els permeti sumar els No i els Sí-No per erigir com a vencedora una pretesa “tercera via” inexistent. Tot i l’evident giragonsa interpretativa, és clar que un resultat poc contundent a favor de la independència debilitaria internacionalment el procés i la nostra capacitat de negociar amb Espanya. 

Per això cal tenir-ho molt en compte per quan comenci el joc de mentides dels alterviïstes. 

Tenim clar què comporta el No: tornar als anys 40. També el Sí-Sí: la possibilitat de construir un país millor que respongui a les necessitats de tots els catalans. Però què significa el Sí-No? Quin compromís posa sobre la taula? Ras i curt: cap. Per això és tan perillós, perquè pot inventar-se tantes mentides federals com li plagui que, un cop parat l’esquer i malbaratat l’estat propi, sempre trobaran alguna excusa perquè tot segueixi igual. I havent votat no ens podrem queixar. 

Ens ho podem permetre?