Arxiu mensual

Aquests darrers dies m’he trobat amb una situació que, tot i no venir al cas, m’ha fet reflexionar sobre l’evolució que la informació ha tingut en els darrers anys. La irrupció de sistemes que ens permeten la informació a l’instant ha convertit la lluita per l’scoop no ja en una batalla d’hores, sinó en una qüestió de segons. Hem passat de la marató als 100 metres llisos. Una dècima de segon compta. Som en la societat que ha encimbellat el ‘ser el primer’.

Diuen que, a la guerra, la primera víctima és la veritat. Avui, la nostra societat ha iniciat també una guerra sense trinxeres on la informació és el projectil, però on, com en la guerra convencional, sovint la veritat n’és el dany col·lateral. La proliferació de twitter, whatsapp, facebook, etc… ens ha convertit a tots plegats, sense ser-ne potser conscients, en periodistes freelance. Segurament això ha fet la informació més polièdrica, amb més arestes, però també l’ha feta menys fiable, menys veritat.

El més greu, tanmateix, és que aquest esllanguiment de l’ètica professional ha acabat imposant-se també als mitjans de comunicació. Avui és gairebé una raresa que un mitjà de comunicació s’esperi a contrastar una notícia abans de publicar-la. Si el paper donava un marge a l’aclariment, la immediatesa digital aboca notes de premsa pel broc gros. La informació ha esdevingut propaganda hàbilment articulada o, pitjor encara, desídia feta #trendingtopic. El rumor, la descontextualització, la confidència interessada, la mentida descarnada.

Tot plegat està fent estralls en l’inconscient col·lectiu, volgudament líquid, i el fa mal·leable com mai abans no ho havia estat. L’aluminosi de les nostres convicions es fonamenta, precisament, en el convenciment que mai no hem estat més informats. Pensar que la informació és amuntegar titulars, és el que ens fa fràgils, vulnerables.

Ve a tomb, també, tot això perquè ara vindran temps difícils per la veritat a casa nostra. L’única arma capaç de somoure el sobiranisme és, precisament, la mentida, el rumor. Captius del “ a mi no m’ho colaran”, hauríem de recordar la facilitat amb què Artur Mas va perdre una majoria contundent a mans de les mentides de Pedro J. Ramírez.

Caldrà tenir a punt la nostra única arma: contrastar, verificar, dubtar.

Se’ns farà llarg. Per molt que l’activitat sigui frenètica, que els actes no parin, que la independència estigui el centre de totes les converses i que l’estelada sigui omnipresent, el procés, allò nostre que es deia quan no es volia parlar obertament, sembla aturat. No perquè no tinguem el convenciment que es fan coses a tots nivells –fa un parell de dies els nostres representants escenificaven estavellar-se contra el mur de la intolerància espanyola–, sinó perquè tenim la sensació que ja hem fet tot el que havíem de fer, que ja estem convençuts tots els que ho arribarem a estar, que les minses estructures d’autonomia i benestar que havíem anat bastint amb penes i treballs se’ns desfan entre els dits com un terròs de sucre.

I el 9N se’ns apareix llunyà, les mobilitzacions feixugues. Omplir la Diagonal fa tanta mandra com la necessitat real de tornar a demostrar, una vegada més, que cap independència ha tingut un consens social tan ampli com el té la nostra llibertat. 

L’amenaça és el darrer instrument que els queda, però només pot funcionar si ens la creiem.

I malgrat tot cal seguir, cal un darrer esforç, cal paciència, serenor, intel·ligència i, sobretot, no caure de nou ni en el pal ni en la pastanaga. De fa temps que hem creat anticossos contra les dues grans aportacions ideològiques del catalanisme polític, el putaramonisme i el peixalcovisme, eines que hem espremut força més enllà del que hagués estat recomanable.

La pastanaga, doncs, difícilment ens ensarronarà novament i menys encara vist el catàleg de despropòsits que Espanya, entre la displicència i la bilis, entre el supremacisme i la condescendència, ens va desplegar dimarts passat al Congreso. 

No és aquest, però, el cas del pal. Encara hi ha gent predisposada a arronsar-se si preveuen garrotades. Tant li fa que els assegurem que això, avui, és del tot improbable, que la dignitat, que la nostra força davant la intimidació és precisament no acotar el cap. L’amenaça és el darrer instrument que els queda i, fictícia com és, només pot funcionar si ens la creiem, si deixem que la por s’instal·li com argument. 
El procés és tan majoritari, tan ampli, que qualsevol acció espanyola està condemnada al fracàs. Cal dir-ho. Cal repetir-ho. Cal assegurar-ho. No ens tancaran les empreses, no empresonaran la Carme Forcadell, no en trauran res d’espiar ningú. 

Assumim la seva immensa feblesa: només el queda la por.