Certeses
Ara resulta que tot el devessall argumental de l’unionisme nostrat, aquell que ho és però no se’n vol dir, es resumeix en què això de la independència té un munt d’«incerteses». I ja sabeu, ens diuen mentre bavegen, que la incertesa és el pitjor enemic del catalanet. Apel·len, amb murrieria gens innocent, a la genètica catalana que suposadament ens fa un poble covard, incapaç de jugar-nos-la si ens hi van les garrofes, una nació que vol fer truites sense trencar ni un sol ou.
La immensa majoria d’aquests aprenents d’oracle, però, veig que ja no viuen amb els pares i que, en el seu moment, van llençar-se a la incertesa de començar una vida per si sols encarant amb extrema valentia els perills del món real. Fins i tot, els més audaços, van gosar engegar negocis i empreses, una cosa que com tothom sap, és d’una certitud cartesiana. O en el súmmum de la valentia, fregant la temeritat, molts han format una família, el paradigma de les certeses, vaja. Es ben bé que en el fons ens donen la raó: no hi ha res més encoratjador que tenir un projecte, si és compartit millor, amb totes les incerteses que vulgueu. Un projecte de millora, de futur, de transparència, de democràcia, de justícia social. Un projecte de país.
Tampoc no han tingut en compte, els amics dependentistes, que la genètica catalana ha sofert tantes mutacions en els darrers anys que potser la por ja no funciona, sobretot des que s'ha acabat això de bombardar Barcelona cada 50 anys. I és que, avui, el poble català disposat a fer el pas, a saltar el mur, està format per gent diversa, d’orígens diversos, de llengües diverses i d’ideologies diverses. Tots, però, compartim la il·lusió i l’oportunitat, potser la darrera, de construir un país nou. La catarsi judicial i tributària en què ens han volgut enfangar aquests darrers mesos –i les que vindran– no han fet sinó constatar, lluny del seu interès en desmoralitzar-nos, la ferma decisió del poble català a fer net i començar sense hipoteques. Segurament el nou país no sarà tan perfecte i immaculat com ens l'imaginem, però el podem fer de zero, sense llast, sense herències.
Però no deixem els amics i les seves incerteses. Perquè si una cosa sí que ens ha quedat ben clara és la certesa absoluta del que ens espera si ens quedem a l’Estat espanyol. Qualsevol pot fer la llista dels adéus: adéu a la regeneració democràtica, al corredor mediterrani, al català a l’escola, a la Generalitat entesa com el nostre govern, a les infraestructures, al Prat, a Rodalies, a la Sanitat, a l’ensenyament, a un finançament just…
Això sí que són certeses. I, de fet, són les que compten!