Arxiu mensual

Si bé, evidentment, l’independentisme no va començar el 2012, sí que podríem dir que amb la gran manifestació d’aquell estiu s’iniciava això que hem anomenat eufemísticament “el procés”. De la mateixa manera, caldria que ecceptéssim que així com l’independentisme s’havia mogut quasi sempre estrictament en l’àmbit civil i en el d’alguns moviments polítics gairebé extraparlamentaris, el procés ha estat sempre en mans dels partits polítics. 

Per molt que la societat civil, ara organitzada massivament sota Òmnium i l’ANC, actuin encertadament com a grup de pressió i provin de marcar-los d’una manera clara el camí, el procés no va engegar efectivament fins que els grans partits nacionals no es van posar a la feina i, per aquest motiu, qui a la pràctica duu les regnes del procés és el president Mas, l’Oriol Junqueras i la gent de la CUP un cop despenjades altres formacions que han preferit jugar ara al ‘neoputaramonisme’. No sé si és bo o dolent, però és lògic que sigui així. Ningú al món mundial entendria que un procés d’aquesta envergadura es fes al marge de les intitucions del país. Tampoc no entendrien, és clar, que hi manqués l'impuls i el suport popular. 

Ara bé, per molt que sigui lògic que la iniciativa del procés la duguin els partits, el que ja no ho és tant, de lògic, és que aquest lideratge esdevingui una excusa per segrestar el procés d’independència i, abraonant-se de nou a les típiques i esgotadores misèries partidistes, es dediquin més a sembrar la desconfiança entre la societat que no pas a mostrar-nos un futur il·lusionador. 

Fins avui el sobiranisme civil ha fet una tasca ingent de difondre les raons inqüestionables de la independència com a eina per al progrés de la societat catalana. Una tasca que, tanmateix, ha tocat sostre. Sostre en el sentit que , no ens enganyem, pràcticament tothom al nostre país està ja al cas d’aquests arguments. Els indecisos que, diuen, encara ens cal convèncer, no ho són tant per manca d’informació com per manca de confiança. Trencar amb Espanya no és un moviment exempt de riscos i de sacrificis. Tampoc no té l’èxit assegurat immediatament. Això desperta l’ànima poruga que covem els catalans de fa segles. Una por a la incertesa que només es pot vèncer des de la seguretat institucional i política en un moviment absolut d’unitat d’acció, sense dubtes i sense fissures. Aquesta és la nostra feblesa: dos milions d’independentistes convençuts al carrer tenen menys efecte entre els indecisos que les esgarrinxades Mas-Junqueras. Entendre això és vital per superar l’atzucac.

Ara fa vuit anys la Comissió 11 de setembre del Penedès presentava el document “Compromís per Vilafranca”. Un decàleg que proposàvem als partits polítics que es presentaven a les eleccions municipals, per tal de saber amb claredat quin era el seu grau de compromís amb una nova Vilafranca quer aleshores somniàvem: una vila arrelada al país, hereva d’una història i d’un llegat que la defineix i la projecta, capdavantera en la defensa de la nostra realitat territorial; una vila acollidora i sostenible, que fes de la catalanitat i de la qualitat de vida, els eixos bàsics per construir una ciutat conscient de la seva capitalitat comarcal. Aleshores s’hi van comprometre CiU, CUP, ERC i ICV.

Les eleccions van anar com van anar i una part del canvi que molts crèiem necessari va tardar encara dos anys a arribar. Un canvi amb moltes marxes, marxa enrere inclosa. Un canvi que, al final, ens ha deixat boi on érem.

Vuit anys després, rellegir el document ens dóna la mesura justa del camí que ha fet el país i del que ha fet Vilafranca. Perquè, tristament, la majoria dels compromisos adquirits segueixen al calaix dels bons desitjos. La vegueria Penedès està tan empantanegada com aleshores, o més encara, i si el creixement desbridat que vivia la vila s’ha aturat ha estat més a causa de la crisi econòmica i immobiliària que no pas per mor d’unes polítiques municipals de redisseny estructural basades en una idea concreta de comarca. Encara més, vuit anys després seguim sense saber què voldrem ser quan siguem grans. I això és descoratjador.

Mai no s’ha obert seriosament un debat honest per acordar entre tots quina és la Vilafranca que volem d’aquí a vint anys. No és tot culpa només de l’equip de govern. Ja sé que em direu que les majories precàries que han donat suport al consistori no donaven per gaire més, però és precisament quan no hi ha majories clares quan cal encetar els debats en profunditat. Vilafranca segueix sent una ciutat més aviat grisa, sense un projecte clar que ens engresqui. Una ciutat que es debat sovint entre la modernitat i el provicialisme. I, siguem honestos, això és culpa de tots plegats.

Tenir l’ajuntament al costat del procés i la vila plena d’estelades és molt gratificant, però el canvi havia de ser de projecte, també. O, més ben dit, el canvi havia de ser el projecte.

“Una Catalunya lliure dins d’una Espanya plurinacional”. Aquest és l’oxímoron que la convenció d’ICV ha decidit defensar de cara al 27S. Una clara puntada endavant que no li servirà per evitar enfrontar-se al dilema que la societat catalana haurà d’encarar aquesta tardor. Una prova d’això és l’abandó de militància de Raül Romeva, un dels millors eurodiputats que ha tingut aquest país. No serà ell sol. N’han de venir d’altres perquè aquesta mena d’ecumenisme verd amb què s’embolica ICV no duu enlloc més enllà de perllongar l’agonia d’una formació en descomposició ideològica que espera que la història la salvi al darrer moment. Però la història, especialment la d’aquest país, ja fa temps que ha pres un altre camí. 

Aquest federalisme sui generis, en paraules de Romeva “posa rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya”. Més clar, l’aigua. ICV s’arrenglera d’aquesta manera –això sí, dissimulant com sempre– amb les forces vives de l’unionisme nostrat, des del PSC a la Vanguardia, passant per Podemos, Cuní, Duran, Fainé i tothom qui vol seguir sucant de gestionar la colònia. 

Havia quedat clar que qualsevol possible entesa amb Espanya necessita, per ser creïble, la complicitat de les forces polítiques de la meseta i, fins i tot, de la població espanyola. És més que evident que això ni ha existit, ni existeix. Per això l’apel·lació a reformar la Constitució espanyola és el mantra al què s’aferren com clau roent sabent que la minoria absoluta permanent de diputats catalans mai no en tindrà l’opció. Excuses de mal pagador. Podem seguir negant la realitat, però per molt que la desesperació d’alguns els faci combregar amb l’enèsima versió del ”apoyaré”, Espanya és com és i, a més, s’agrada d’allò més. 

Com deia Talleyrand, “el que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible”. La nostra història compartida en va plena d’exemples que ens haurien de fer enfilar la sortida a cor què vols. Espanya mai no reconeixerà el caràcter sobirà del poble català. Quan s’ha vist obligat a dissimular i fer-ho veure –la transició n’és un exemple, però Podemos en pot ser un altre–, no ha tardat gens a recuperar allò donat de mala gana. L’esperit colonial és un estigma insuperable que sempre acaba rebrotant.

Només el divorci pot acabar amb aquest forcejament constant. Alliberats del cansament de la disputa eterna, serem imparables.