Lliçons britàniques
Hi ha hagut a la Gran Bretanya unes eleccions apassionants, tant pels que ens delectem contemplant això de la cosa pública, com pels que tenim una debilitat especial pel país del fish&chips. Malgrat la distància cultural, política i, sobretot, de sistema electoral que ens separen, certs elements en aquesta contesa ens poden ajudar a emmarcar la situació excepcional que viu Catalunya.
Un dels fets més rellevants, especialment dedicat als apòstols de la demoscòpia, ha estat l’estrepitós fracàs, un cop més, de totes les enquestes publicades fins el mateix dia abans de les eleccions. Tots els sondejos pronosticaven un frec a frec entre laboristes i conservadors però finalment les urnes han donat una còmoda majoria absoluta a Cameron i han deixat els laboristes a un centenar d’escons de distància. La volatilitat en moments excepcionals fa difícil de predir els resultats. No ens deixem abatre, doncs, per projeccions que tenen més de cuina que de ciència. Ni tampoc ho donguem tot per guanyat.
Un aspecte cabdal que pot explicar la victòria tory –i que hauríem de començar a imitar– ha estat el to positiu de la seva campanya. A diferència de l’oposició, sempre rondinant, sempre queixosa, sempre predint desastres, Cameron ha proposat un futur millor, un futur on la Gran Bretanya vol recuperar part de la seva esplendor. La independència del nostre país també ha de bastir aquest marc de referència en positiu, aquest futur millor que ens espera. Deixem-nos doncs de pessimismes i de mostrar aquest decaïment de poble subjugat que no convida a afegir-se a aquest projecte enorme i únic que hauria d’engrescar. Quantes nacions, quantes persones, tenen l'oportunitat de construir un país de zero?
També ens ha de servir d’alerta l'espectacular però agredolça victòria del SNP escocès. La temptació al putaramonisme a l’escocesa els ha sortit cara. El SNP fiava gran part del seu programa de millores al fet que, en l’escenari d’empat que pronosticaven les enquestes, els seus diputats serien decisius per a formar govern a Westminster. No era ara, quan havien d'haver guanyat, sinó fa vuit mesos. Nosaltres ja hi hem passat durant trenta anys per aquest escenari i tots en sabem el resultat, per això és sorprenent que encara hi hagi qui vulgui vendre federalismes i terceres vies que ningú no es creu. Cal aprofitar les oportunitats per no haver-se’n de penedir després. Aviat, els catalans, tindrem una ocasió única que pot marcar el futur de tota una nació durant generacions. No podem equivocar-nos i, com van fer els escocesos el 18S2014, descobrir-ho l’endemà d’haver votat.
Un altre aspecte significatiu ha estat la teòrica derrota del populisme anglès encarnat en l’UKIP. En temps convulsos i de descrèdit tant polític com ideològic, els populismes hi troben el mitjà adequat per créixer exponencialment sense haver de resoldre res. No ens deixem enganyar pel sistema electoral britànic, però. L'UKIP ha aconseguit un sol diputat, però el 13% de vots. Amb prop de quatre milions de britànics que creuen que la xenofòbia es la solució, han esdevingut la tercera força política a la Gran Bretanya. El perill de la demagògia fàcil , que tanta presència té a casa nostra des de fa un parell d’anys, segueix ben viu. Tinguem-ho present per exigir realitats i no promeses miraculoses.
Finalment, no em puc estar de remarcar la maduresa democràtica britànica. Malgrat tot, sense la retòrica habitual a casa nostra, allà no tothom ha guanyat i els tres perdedors dimitien just l’endemà de les eleccions. Tota una lliçó d’un verb que aquí mai no hem après a conjugar.