No hi tornem, sisplau!
Ja és ben bé que això de ser català és d’allò més cansat. Fins i tot en plena canícula estival, quan els ànims generalment s’apaivaguen. El per què acostumem a fer-nos-ho tot tan complicat quan podria ser, tot plegat, molt més senzill, és una característica dels catalans que politòlegs del món sencer no es posen d’acord a trobar-hi una explicació convincent. Amb explicació o sense, la qüestió és que així és com ens van parir i pocs canvis radicals podem esperar a aquestes alçades de la partida. Ara, no ens hi hauríem de resignar.
Potser ja ens hi hem anat acostumant, però que un camí, el de la independència, que havia de posar la directa l’endemà del 27S, s’hagi entrebancat tants cops i de tan mala manera, ens hauria de fer reflexionar i potser entendríem per què només un 0,2% dels espanyols hi estan amoïnats, segons les darreres enquestes. Potser és que no ens veuen capaços de vèncer aquest processisme disfressat precisament de formes expeditives i de grans declaracions.
La CUP, que tenint la força real que té, ens ha fet perdre molts més mesos que l’unionisme desangelat que campa al Parlament, sembla que ja ha reposat el xarampió i, després de boi enviar la independència a la paparera de la història, ara hi torna, com si res no hagués passat. Com si no n’estessim farts, ja. Com si el joc del ser-hi i no ser-hi els fes cap favor. Com si ens poguéssim permetre tornar a embarrancar la barca. Com si ser la pedra a la sabata els acostés als seus objectius estratègics, si és que realment en tenen d’altres que no siguin ser eternament la mosca collonera del sistema.
No, sisplau, no hi tornem. No tornem a passar per mesos de declaracions i contradeclaracions, de propostes i contrapropostes, de vetos i línies vermelles, d’exigències i gesticulacions. Sisplau, estalvieu-nos-ho. O esteu per la independència o no hi esteu. És ara. De veritat que és molt senzill. És només un any escàs.
Els milions de catalans que han omplert els carrers del país aquests darrers anys bé que ho han entès de seguida. Objectiu únic: la independència. Ja us barallareu després. Tant costa d’entendre això? Tan difícil és d’entendre que una moció de confiança sense pressupost és una agonia que no ens podem permetre? Tan insuportable és acceptar el full de ruta, el que sigui, sense peròs de nen malcriat?
Estalvieu-nos-ho. Boi que és preferible anar a eleccions i acabar amb el neguit. Si aleshores ja no som prou, si malbaratem ara el somni, jo tinc molt clar qui assenyalarà la història.