Postveritat i diàleg
La cantarella ja cansa, però com que hi insisteixen haurem de repetir allò dit tantes vegades, no fos cas que de tan d’insistir-hi ens acabessin fent passar bou per bèstia grossa. Ara ha estat l’ínclit Íñigo Urkullu, la versió amb txapela del nostre entranyable Duran i Lleida.
Diu el lehendakari –que amb una mà fa de crossa al PSOE mentre para l’altra– que això de la independència és una cosa del segle XIX. Déu n’hi do els països que s’han independitzat el segle XX i XXI, com ens recordava en Vicent Partal fa poc, per ser del XIX, això de tenir un estat. Però més enllà del bany de realitat, que ja hauria de fer veure qui perpetra l’acudit del ridícul de la frase, és sempre entendridor veure com qui més apel·la a l’anacronisme de la independència és qui més defensa amb dents i ungles la independència del “seu” estat. No hem vist mai cap dels esforçats defensors de la interdependència globalitzada advocar per la dissolució de les nacions, començant per la ‘mil·lenària’ nació espanyola. Sempre hem de ser els altres els que ens hauríem de deixar de romansos, de deixar de tocar el voraviu amb l’antigalla de voler un estat propi que administri els nostres propis recursos.
La cosa, de ben segur, no aniria més enllà si no fos que vivim en un món de conceptes líquids, que deia Baumann, en què ja no cal repetir una mentida gaire cops perquè esdevingui veritat. És això que els anglosaxons, tan hàbils en sintetirzar conceptes, han batejat com a post-veritat i que no és res més que la posada al dia de l’elefant del Lakoff. El relat, fonamentat en sentiments –com més primitius millor– i prejudicis, és qui s’enduu el gat a l’aigua. Ja no importa la veritat, importa la percepció que se’n té. I la percepció, amb recursos i una bona estratègia, és molt fàcil de manipular. La realitat ha deixat de ser tossuda.
L’independentisme ha lliurat un combat intens per fer arribar arreu la realitat de la situació límit del nostre país. Ens cal, però, construir el relat. La veritat, com hem vist amb Trump o el Brexit, ja no convenç. Si permetem que conceptes eteris o directament falsos com el pretès diàleg espanyol, atiats des de l’immobilisme més caspós, senyoregin el debat, haurem perdut la capacitat de convèncer. No s’hi val a badar!