I tant que hi hem de tornar!
Dimarts vinent estem de nou convocats a rebentar els carrers de Barcelona. A molts se’ns fa estrany haver de tornar als carrers de la capital boi un any després d’haver declarat la independència, però sovint les coses no són tan senzilles com haguéssim volgut.
N’hi ha, tanmateix, que mostren obertament el seu cansament, que es qüestionen si servirà de res tornar a fer la manifestació més gran de la història d’Europa, que es demanen si no hem perdut el relat, si el nostre moment no és ja passat. I és a aquests que els hem de dir que sí, que cal tornar-hi una vegada i una altra, tantes com faci falta, sense defallir, tossudament alçats que deia aquell, amb el cansament i els dubtes a la motxilla, però amb el somriure de la llibertat als llavis. Hi hem de tornar perquè encara hi ha molt per fer però, sobretot, perquè encara tot és possible. Hi hem de ser perquè no només no ens han vençut, sinó que cada dia que passa estem més a prop de la victòria. Sí, ja sé que Espanya és implacable i venjativa, ja sé que els nostres partits fan patir de mala manera, ja sé que res no ens diu que aquest cop ens en sortim. Però també sabem que només es perden les lluites que s’abandonen.
Hi hem de ser perquè si ens han de vèncer que sigui a vots però mai a cops. Perquè la por no pot ser l’argument que ens tombi. Perquè no hi ha prou cent cinquanta-cincs per doblegar la voluntat d’un poble decidit a ser lliure.
Hi hem de ser, també, per ells. Per tots els presos i exiliats que han arriscat les seves vides per donar-nos la capacitat de construir el país que volem. I per tots els que ara estan arriscant-ho tot sabedors de com les gasta el feixisme espanyol.
Hi hem de ser per anunciar al món que no defallirem. Que, com deia fa poc el president Torra, som conscients que la nostra llibertat té un preu feixuc però que estem disposats a pagar-lo.
Molts dels que ara s’esclamen són els mateixos que es queixaven perquè el 27 d’octubre no vam defensar la república nounata. Doncs ara tenen una nova oportunitat de defensar-la.
Deixarem que ens guanyin els cops de porra? Que venci en Llarena o l’Iceta? Que triomfi la mentida i el feixisme? O pitjor encara ¿deixarem que la comoditat ens immobilitzi? I algú encara es pregunta si hem de tornar dimarts a Barcelona?
I tant que hi hem de tornar! Més que mai!