De derrota en derrota...
A hores d’ara, sembla que són pocs els que recorden que, no fa pas massa, tot el debat lingüístic en aquest país es reduïa a les periòdiques baralles entre els que eren qualificats de “pessimistes” i els “optimistes”. Per molt que des de diferents entitats de la societat civil s’alertés repetidament del perill clar en què es trobava la nostra llengua, els diferents responsables de Política Lingüística del govern s’entestaven a minimitzar-ne l’efecte i a proclamar, eufòrics, que mai el català no havia gaudit de millor salut; que mai no hi havia hagut tants ciutadans capaços de llegir i escriure en la llengua d’Ausiàs March. Tot amanit amb grans dosis d’optimisme i amb l’excomunió dels qui gosàvem posar en entredit tanta bonança.
La tebior de CiU no ens serví d’excusa primer, ni el pacte del Tinell amb un PSC bilingüe ho ha estat per disculpar més tebior, ara en mans d’ERC. Les causes deuen ser prou profundes però és amb tristor que veiem l’amic Bernat Joan impotent per redreçar la situació.
I és ara, quan les darreres enquestes al jovent català demostren la caiguda lliure en què s’ha instal·lat la nostra llengua, que s’encenen tots els llums d’alarma. A bones hores! Farts d’argumentar que la clau es trobava en l’ús social del català, se’ns hi oposaven triomfals estadístiques de la presència del català al nostra sistema d’ensenyament. Prou que alertàrem que havíem guanyat l’aula però estàvem perdent el pati, però no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir. L’aparent millora de la llengua, fa uns anys, va ser fruit d’una època en què el català tenia encara prestigi, era la llengua de la cultura i del progrés, la llengua de futur. Ara, els qui rebutgen el català són les generacions que ens l’havien de salvar. El català ja no “mola” i això de la cultura vés a saber què és. La llengua de l’oci, la llengua de masses és un espanyol desacomplexat que ha perdut el sentit del ridícul.
Massa cops hem avisat del parany del bilingüisme. Massa vegades hem demostrat que sense eines d’estat que ens permetin fer del català única llengua oficial a casa nostra, mai no podrem salvar-lo. S’acaba el temps per a una llengua mil·lenària. No podem dubtar més. No podem estar ni un dia més sense reaccionar.
La tebior de CiU no ens serví d’excusa primer, ni el pacte del Tinell amb un PSC bilingüe ho ha estat per disculpar més tebior, ara en mans d’ERC. Les causes deuen ser prou profundes però és amb tristor que veiem l’amic Bernat Joan impotent per redreçar la situació.
I és ara, quan les darreres enquestes al jovent català demostren la caiguda lliure en què s’ha instal·lat la nostra llengua, que s’encenen tots els llums d’alarma. A bones hores! Farts d’argumentar que la clau es trobava en l’ús social del català, se’ns hi oposaven triomfals estadístiques de la presència del català al nostra sistema d’ensenyament. Prou que alertàrem que havíem guanyat l’aula però estàvem perdent el pati, però no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir. L’aparent millora de la llengua, fa uns anys, va ser fruit d’una època en què el català tenia encara prestigi, era la llengua de la cultura i del progrés, la llengua de futur. Ara, els qui rebutgen el català són les generacions que ens l’havien de salvar. El català ja no “mola” i això de la cultura vés a saber què és. La llengua de l’oci, la llengua de masses és un espanyol desacomplexat que ha perdut el sentit del ridícul.
Massa cops hem avisat del parany del bilingüisme. Massa vegades hem demostrat que sense eines d’estat que ens permetin fer del català única llengua oficial a casa nostra, mai no podrem salvar-lo. S’acaba el temps per a una llengua mil·lenària. No podem dubtar més. No podem estar ni un dia més sense reaccionar.
Permetrem que, quan se salvi la pàtria, hagi mort la llengua?