De victòries i fracassos

1 Desembre 2010

Cal admetre obertament que, amb els números a la mà, la proposta que Reagrupament presentava a les passades eleccions al Parlament ha estat àmpliament derrotada. Gairebé 400 votants a Vilafranca o prop de 900 a tota la comarca no és el repte que ens havíem proposat ni la justa recompensa a l’esforç esmerçat. Cal prendre’n nota i fer-ne les reflexions oportunes. No val a escudar-se en un vot útil convergent que no vam saber dimensionar prou acuradament, ni en la força immensa de l’ambició personal i l’èxit mediàtic.

Però en aquesta vida, i en el món de la política encara més, sovint les magnituds són relatives i amargues derrotes poden amagar un bri d’esperança, d’orgull i d’encert. Sembla que tots plegats hem perdut de vista que a Reagrupament ens hi hem aplegat per avançar amb passa ferma cap a la llibertat d’aquest país i no pas per buscar un lloc al sol que més escalfa. És cert que ens havíem fixat com a objectiu l'entrada al Parlament. No com a destí final (sabíem que els diputats secessionistes serien pocs) sinó com a plataforma per escampar el missatge independentista i trencar el silenci mediàtic que té emmanillat el sobiranisme. No ho hem aconseguit, però tampoc no ha estat un fracàs.

Si no, recordem com estava el país fa un any i mig: desorientat, desencisat, decebut, en mans d'un independentisme parlamentari que no exercia i d’un sobiranisme civil que, en un bucle etern, mirava de trobar sense èxit una proposta creïble. En mig de tot això, Joan Carretero va encendre el llum que ens va fer veure que el camí era més senzill que no ens pensàvem. No pas fàcil, però finalment teníem full de ruta. Des d'aleshores Reagrupament ha liderat el missatge. Des d'aleshores la independència ha passat a ser un objectiu assolible, un objectiu que entén tothom. Les consultes, el 10J, i en general el creixement sociològic de l'independentisme es deu en bona part a la tasca evangelitzadora de la gent de Reagrupament. Fins i tot el "líder" que ara ha recollit el fruit que ens havíem reservat, és obra nostra: estic segur que de no ser per la insistència de Reagrupament en Laporta no seria on és ara, ni en Tena i companyia haguessin assumit alguns dels nostres postulats de manera tan desvergonyida com cínica. El temps ens mostrarà qui s’ha mogut per patriotisme i qui per ambició.

Reagrupament ha col·laborat decisivament perquè la independència de la nostra nació hagi estat el tema central d'aquestes eleccions. Una victòria conjuntural de CiU no pot ocultar que hi ha moltíssims independentistes que ara han preferit un altre vot però que respecten i han entès el missatge sobiranista. És cert: encara en falten molts més, però mai tanta gent no havia estat convençuda que la independència és l'únic camí. I un cop n'ets convençut, difícilment te'n fas enrere. Reagrupament ha desemmascarat la fal·làcia del referèndum, del concert, i de tantes sortides enganyoses. Tothom ho ha entès i alguns s'apressen ara a resituar projectes.

A Reagrupament hem d’estar orgullosos del que hem fet, de com ho hem fet i d'amb què ho hem fet. Som la força que més ha empès la consciència nacional d'aquest país. I ho som perquè ens el creiem, el país. Perquè només busquem la seva llibertat sense perseguir reconeixements. Sempre hem dit que el nostre objectiu és fer independentistes i no reagrupats. Mai una força amb tants pocs recursos havia aconseguit tant.
No ho hem fet sols, ho sé. Ni som els únics, és clar. Caldrà doncs provar de refer els ponts trencats. Una feina feixuga que el país ens exigirà. I caldrà també fer costat a qui faci passes fermes, honestes i sinceres per la llibertat d’aquest país.
Deixem-nos de laments i arromanguem-nos de nou: hi ha molta feina a fer i el país ens espera.

Mentre el país sigui esclau cap derrota no ens podrà vèncer.