El Dret a Decidir

Tot arriscant-me a cansar-vos, voldria fer un parell de consideracions a la manifestació de dissabte passat a Barcelona. Una manifestació, tot sigui dit, d’un èxit sense pal·liatius que ni la maquinària més bèstia que li hem vist al PSC no ha pogut dissimular. La manipulació fins al fàstic de TV3 i de tot l’estol de mitjans intervinguts pels socialistes catalans ha estat antològica. Caldrà recordar-ho.
Tot i això, el sentiment agredolç és potser el que millor retrata la constatació de com en pot ser de lenta la nostra recuperació nacional. Certament hi havia un devessall de gent -tant li fa si érem 200.000 o 700.000-, i gent que majoritàriament cridàvem per la independència de la nostra nació. Un crit unànim. Malgrat tot, sembla mentida com hem d’aigualir el missatge per tal de fer-lo digerible per una classe política que s’ha vist depassada pels esdeveniments. I el més trist és que aquest barrejar aigua al vi es fa des de la pròpia Plataforma pel Dret a Decidir (PDD). Mentre la gent cridava “independència”, la PDD llegia un confús manifest demanant permís a Espanya. No s’han adonat que Espanya ja és el passat.
Dissabte hi havia al carrer més independentistes dels que ens creiem nosaltres mateixos. Cada dia més gent acaben assumint que amb Espanya ja no hi ha res a fer, que el camí cap a la llibertat és irreversible i que el que ens cal són gestos de dignitat i un “prou!” contundent sobre la taula.
Quin sentit té seguir encapçalant manifestacions proclament que “Som una nació i tenim el dret de decidir”? A qui li diem? A hores d’ara ja ningú no ho dubta. Si els ho diem als espanyols, ells ja fa temps que ho tenen clar. Si som una nació, no cal que ens ho repetim cíclicament, assumim-ho i actuem com a tal. Que tenim el dret a decidir el nostre futur, no ens ho havia de dir ningú. Mai no l’hem deixat de tenir. El que ens cal és coherència en l’acció política i posar els fonaments d’una estratègia clara per dur a la pràctica allò que hem decidit, allò que centenars de milers de catalans cridàrem inequívocament, tranversalment.Només ens val ”hem decidit”. Ningú ja no ens pot tutelar ni podem defugir eternament el conflicte. Els drets, i més els col·lectius, no es pidolen: s’exerceixen.