Skip to main content

Immens Pujol

És de justícia retre homenatge a la figura del president Pujol. No només perquè ha fet vuitanta anys, sinó perquè de vegades ens recorda com en són de susceptibles, les coses, d’empitjorar. L’excel·lent entrevista que fa uns dies va emetre TV3, amb motiu del seu aniversari, va servir sobretot per adonar-nos de l’alçada intel·lectual, ètica i, especialment, patriòtica del qui fou president de Catalunya durant vint-i-tres anys. També va servir per veure com un entrevistador no cal que sigui punyent i agressiu per treure el millor d’una persona. El Miquel Calçada, que com molts de nosaltres no coincideix amb el president en el futur que volem per aquest país, va amorosir la conversa, va deixar dir, tot i treient tots els temes, aconseguint aquella complicitat amb l’entrevistat que fa de la conversa un espectacle memorable.

Les comparacions sempre són odioses, però deixem dit, a benefici d’inventari, que l’alçada intel·lectual, la fortalesa moral,  l’ètica i la dignitat del president Pujol evidencien encara més la mediocritat dels successors que ens ha tocat de viure.

Pujol va deixar clar que la independència és l’única via possible que ens queda com a poble. Bé, també hi ha la desaparició, però de moment no la contemplem. És clar que no ho va dir amb aquestes paraules. El president, que és un home murri, pot acceptar que hagi fracassat el que amb clarividència anomena “solució Espriu”, o sigui l’intent esgotador dels catalans per transformar Espanya en un estat plurinacional on hi tinguéssim cabuda. Però el que no pot dir clarament és que ens ha fet perdre el temps durant boi trenta anys. Per això, tot i no dir-ho, se l’entén. Ell, que fins abans d’ahir va defensar l’entesa i la paciència, ha acabat reconeixent que no hi ha cap via possible de convivència amb Espanya. És bo que ho digui un dels pocs polítics que tenia un projecte de país que anava més enllà del dia a dia. Un projecte de país que ara veu fracassat absolutament.

És hora doncs d’un nou projecte que superi la vella por, la innocència espriuana de redimir Sepharad. Ha arribat l’hora de fer el pas que tantes nacions abans nostre han fet. Tothom n’és conscient, no només el president Pujol, però encara plana entre la nostra classe política la manca de coratge, la dignitat de transcendir el propi moment històric i abraçar l’èpica que ens ha de dur a la independència.

Accepta Pujol a l’entrevista, amb una humilitat que l’honora, que la proposta d’encaix a Espanya ha fracassat i que “hem fracassat tots els qui l’hem defensada”. Esperem que aquesta lliçó de dignitat política faci repensar els seus hereus que encara avui no veuen el país prou madur per a emancipar-se nacionalment.


Cal que assumim, tots plegats, la inevitabilitat de la disjuntiva que se’ns presentarà ben aviat: o independència o submissió. No hi ha mitges tintes, no permetrem més enganys, no acceptarem més maniobres dilatòries ni falses promeses de referèndums que han d’aprovar a Espanya. Qui aposti per la independència que sumi i qui estigui amb Espanya que ho proclami obertament. La resta, que malda per viure de la incertesa permanent, que s’enretiri.