La indignació silenciosa
Corren temps de pensament únic on quatre eslògans fan un moviment i on la demagògia populista s’aprofita sense escarafalls d’una indignació més que justificada, però a la que cal fer front amb alguna cosa més que teoritzacions d’un món idíl·lic de manual. La necessitat de fer front a la corrupció generalitzada, d’una regeneració democràtica o de la limitació de beneficis de grans conglomerats mafiosos ha estat a bastament debatut i més d’una formació es presentava a les passades eleccions al Parlament amb propostes en aquest sentit. Però per avançar en transparència i en democràcia no ens cal ensorrar els bancs ni desmuntar el sistema, no ens cal un anarquisme no tant naïf com vol semblar. Difícilment farem un sistema més just amb qui defensa en exclusiva i sense fissures Cuba, Veneçuela o Síria, per posar exemples de grans democràcies on la llibertat d’expressió política és la primera garantia constitucional, com tothom sap. Si per fer la nostra societat més justa i democràtica hem de convertir-nos a l’assemblearisme llibertari i propugnar la destrucció del capitalisme, tenim injustícia per anys. La llibertat està en la capacitat real de triar raonadament i no en el vot gregari en una assemblea. El sol fet de votar en assemblea no et converteix automàticament en un ciutadà lliure.
De res no serveixen indignacions estèrils que no aporten solucions realistes. Si volem una democràcia de més qualitat, comencem per fer definitivament una nova llei electoral. Si volem aturar les retallades comencem per bastir un estat propi que no regali 22.000 milions d’euros a Espanya anualment. Independència i democràcia ens farien el quart estat de la UE, al costat d’Holanda que amb un 4% d’atur no li cal perdre el temps indignant-se. Si volem uns partits més transparents, comencem a legislar el seu finançament. Hi ha solucions si hi ha voluntat, i hi haurà d’haver voluntat si fem la pressió suficient.
Per contra, aquí ens entestem a santificar assemblees universalistes. Assemblees convenientment dirigides pels quatre guardians de la puresa ideològica, ciutadans del món, que han evitat fins ara que s’hi pugui afegir el dret a l’autodeterminació dels pobles, que això divideix i ara no toca, que millor que parlem tots espanyol que tothom l’entén i és més universal. Assemblees d’una plasticitat de Matins.sí que entendreixen el ciutadà que s’escarrassa a arribar a fi de mes i que va tan bé per omplir portades amb magnífiques imatges, manipulades o no. I és que és “tremenda” aquesta joventut, tan idealista, amb aquelles manetes al vent mentre discuteixen com acabar amb banquers (i banqueres) o amb el capitalisme rampant, totes dues coses, com sap tothom, causa inequívoca de tots els mals del món. “La majoria vénen amb una indignació etèria que els que venim del moviment antiglobalització ja estem vehiculant”, deia un representant dels indignats dilluns a l’Àgora. Visca la democràcia participativa!.
Tanmateix, subscric la queixa, legítima i necessària. Segurament quan tanta assemblea sigui capaç de mostrar-nos un document de principis, tots estarem d’acord amb la majoria de denúncies i ens reafirmarem en els aspectes ostensiblement millorables d’aquesta democràcia tutelada que hem anat denunciant des de fa anys, en la crítica als abusos d’un capitalisme que ha perdut la vergonya. Però els mètodes no poden ser aquests, per inoperants. I, sobretot, els mètodes no es poden imposar aprofitant un populisme que només ofereix l’esmena a la totalitat.
Una de les coses que, confesso, em treu de polleguera, és l’actitud fatxenda i prepotent que qualsevol altermundialista gasta amb els que som simples mortals. Aquest convenciment absolut que la seva és l’única veritat i que les opinions que no hi combreguen poden ser ridiculitzades obertament o insultades sense capteniment. La violència inquisitorial de qui vol imposar el seu pensament únic i raona la teoria de la conspiració com a argument suprem que justifica la revolució que ha d’acabar amb el món tal i com el coneixem. Són incapaços de mostrar-te un model que pugui funcionar, però això no desanima el talibanisme ideològic farcit de simplificacions.
Tampoc no hauríem de tolerar aquesta apropiació impúdica dels conceptes. Massa sovint, consentim que des d’aquesta arrogància inqüestionable s’atorguin la representació de la voluntat popular, o la del joves, dels treballadors o de qualsevol dels col·lectius que diuen defensar. No hi fa res que CiU o PSC guanyin amb majoria absoluta perquè ells són el “poble” i CiU no ho serà mai, de poble, perquè han guanyat en una democràcia sota sospita, que ja sabem que la democràcia real és només la seva. Democràcia, popular, participació, col·lectiu... són termes segrestats que algun dia s’hauran d’alliberar.
Però el més greu de tot plegat és el retrocés que aquesta spanishrevolution ja ha començat a causar en les aspiracions del sobiranisme per endegar un procés de confluència i de conscienciació del poble català. Catalunya sempre ha sortit malparada de les spanish revolutions que s’han fet a casa nostra i aquesta no en serà l’excepció. Amb la connivència dels mitjans de comunicació que tan critiquen, amb el vist-i-plau del sistema a qui no amoïnen, han aconseguit distreure els catalans del que hauria de ser el principal objectiu: la independència de la nació. Una revolució multicultural que s’escandalitza pels sous de la banca però que no s’immuta quan una nació sencera és espoliada. Saben que si Catalunya recuperés el 9% del PIB no ens caldrien retallades i que tanta indignació es fondria com un terròs de sucre.
És cert: tenim el país fotut i gairebé tots en tenim una part de culpa, per acció o per omissió. Ara però cal una actitud que canalitzi la queixa en energies positives, amb ganes d’apostar per aquest país, per fer-lo mes lliure i més just. Però això vol dir assumir amb esperit constructiu el país que volem i implicar-se, amb passió, en la seva emancipació nacional i en totes les profundes reformes imprescindibles per retornar el control democràtic als ciutadans. No ens cal ensorrar res per fer això. Només ens cal la valentia suficient de passar de la queixa a l’acció. Comptem amb la immensa majoria de la indignació silenciosa, la que cada matí aixeca persianes i que, tot i les dificultats, segueix creient fermament que aquest país, que mai no han pogut doblegar, aquest cop també se’n sortirà.