La primera víctima

Darrerament s’ha instal·lat entre el catalanisme una certa eufòria atiada per l’empenta amb què ha reaccionat la societat civil a l’atzucac en què ens havia dut la nostra classe política. L’independentisme ha rebrotat amb més força i el camí sembla clar i inequívoc. Tanmateix, aquest procés de conscienciació nacional, aquesta voluntat d’acostar àmplies capes de la societat al sobiranisme, s’està cobrant la primera víctima: la llengua. En un intent barroer d’allunyar el catalanisme d’un pretès etnicisme, de la necessària comunicó entre la nació i les seves arrels primeres, s’està bastint un independentisme basat en l’utilitarisme més descarnat. Hem de ser independentistes, ens diuen, perquè si no els trens mai no aniran bé o els nostres fills no deixaran els barracots. Res de raons històriques; res d’una cultura i d’una llengua; res d’una manera de veure el món ni d’una nació mil·lenària que vol regir els seus destins. En un país d’emprenyats, farem catalanistes per la cartera però amb el cor a Espanya, es veu.
Fixeu-vos que en tot aquest procés de represa nacional, ningú no parla de la llengua. No en parla ERC que, seguint les seves noves tesis, inclou castellanoparlants als seus anuncis. Fa mal el silenci d’un defensor de la llengua com en Bernat Joan ara que comanda Política Lingüística. Tampoc no en va dir res en Mas. La refundació no deu passar per mantenir la identitat lingüística.
Mentrestant la llengua catalana cada dia fa un pas enrere. A la reculada en l’ús social cal afegir-hi la nul·la exigència de qualitat. Quan una llengua és maltractada, s’embastardeix i els seus parlants no s’hi amoïnen, és que té els dies comptats.
Ja ni se’ns demana de donar-li corda, conscients del seu poc impuls. Mentrestant, l’espanyol, a casa nostra, duu piles alcalines.
La poca exigència també afecta la defensa del seu ús. Em contava un bon amic que cert patronat del Consell Comarcal fa les reunions en espanyol perquè un dels seus membres al·lega no entendre el català. L’escàndol no és que passi, sinó que ningú no en faci cabal. No és nou, estem farts de veure-ho arreu. És l’autoodi i el provincianisme disfressat de multiculturalitat.
Una nació és una manera d’entendre el món feta amb el pòsit d’anys d’història, de cultura i tradicions, i d’una llengua que en dibuixa els matissos. Si no és per defensar-ho, per viure-ho amb plenitud, per a què volem la independència? Si comencem lliurant la llengua, ¿a què renunciarem després?