L'abstenció com a recurs

Mai els catalans no havíem encarat unes eleccions tan desmotivats. Mai la sensació d’inutilitat, de manca de projecte i de mercadeig no havia estat tan palesa. No cal dir que hi ajuda la mediocritat general de la classe política però, en defensa seva, cal també reconèixer que aquestes maquinàries de poder que han esdevingut els partits polítics ens han dut a una situació on només el llepa, el gris peó, té possibilitats d’aparèixer a la foto. El projecte polític ha estat substituït per la gestió sense il·lusió d’un status quo al·lèrgic als canvis i al control.
En aquesta tesitura, molts desfullen la margarida de quin ha de ser el vot del sobiranisme. Alambicades estratègies, que amaguen la trista realitat de la nostra invisibilitat al parlament espanyol, aboguen per un o altre vot. Però sense respondre l’eterna pregunta de què hi anem a fer, nosaltres, a Espanya. Potser perquè saben que no comptem per a res, que se’ns pixen a sobre i diuen que plou; que prometen i prometen, però després res de res, convençuts que, mesells com som, amb les promeses ja en tenim prou.
Hi ha qui apuntava abocar la dignitat nacional en un vot blanc militant. D’altres insinuen el vot nul. El vot en blanc compromès, com el nul, té un problema principal que els artífex de la guerra propagandística saben prou: es poden comptar. O ens hi posem tots i en som molts o donarem força a l’adversari.
Comptat i debatut, doncs, només ens queda l’abstenció. Si plataformes, cercles i societat civil en general comencem a insistir-hi per donar-li significat polític, té la força que no tenen altres opcions. D’una banda, conté un missatge de fermesa nacional: la de no voler participar en unes eleccions d’un país que no és el teu. D’altra banda, fins i tot en el cas que pretenguin amagar-la rere l’excusa del desencís i la desafecció ciutadana, és un toc d’alerta que ens permet deixar ben clar que ja n’hi ha prou de jugar amb el ciutadà, que volem polítics compromesos que ens representin, que deixin de cercar l’impossible encaix a Espanya i avancin per l’únic camí que ens pot fer recuperar l’esperança: el camí cap a la independència. Ens cal l’orgull de no participar en unes eleccions que, de fet, justifiquen el nostre espoli, la nostra provincianització.

L’abstenció és l’únic vot útil.