Quan la democràcia és delicte
És claríssim que a hores d’ara queden poques persones en aquest país que encara creguin en la democràcia que vam acceptar a contracor a la mort del dictador. Ja ha donat prou evidències de la seva escassa salut, de la seva constant i immoral supeditació als poders polítics del moment i, sobretot, del menyspreu més elemental a les bases formals d’una democràcia consolidada: la independència dels poders.
Però la màxima perversió es dóna quan el propi sistema s’encarrega de limitar, de castigar, precisament les demandes de més democràcia. Com si de democràcia n’hi pogués haver més o menys: de democràcia o n’hi ha o no n’hi ha.
Una de les demandes democràtiques que el poble català ha fet amb més vehemència ha estat la del dret de decidir. Això, que té moltes interpretacions, comença amb un dret bàsic i indiscutible: el Parlament ha de tenir la capacitat legal de convocar referèndums. Si el Parlament pot legislar, ha de poder demanar als seus ciutadans el parer en allò que cregui necessari. Òbviament, aquests referèndums, per ser plenament democràtics, haurien de ser vinculants –a diferència del que insinua la llei que es prepara−, però això són figues d’un altre paner, del nostre paner.
Entre el 2007 i el 2008, la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i Sobirania i Progrés (SiP) van promoure la campanya “Decideixo Decidir”, una acció de llarg abast que recollia signatures per tal de demanar el traspàs al Parlament de la competència per convocar referèndums. Una de les darreres accions va ser la recollida de signatures el dia 9 de març de 2008, aprofitant la jornada electoral al Parlament Espanyol. Milers de ciutadans a tot el país vam preparar centenars de taules de recollida de signatures. Fou una acció pacífica, democràtica, senzilla, que en cap cas ni entorpia ni afectava el desenvolupament de la jornada electoral. Les Juntes Electorals de Barcelona i Tarragona no ho van entendre així i van sol·licitar que fossin retirades les taules i identificades les persones. No era la primera vegada que es recollien signatures sense problemes en una jornada electoral i, de fet, a Girona i Lleida foren permeses. Però es veu que en aquest país sotmès, la justícia depèn de quina mena de pregunta facis. No és tracta, doncs, del què fas, sinó de per què ho fas. Ara, gairebé dos anys després, els voluntaris que vàrem ser identificats hem estat citats a declarar sota la imputació de “delicte electoral”. Un delicte greu que demostra una vegada més la desproporció amb què l’espanyolisme intenta aturar el creixement del sobiranisme. D’un sobiranisme que basa la seva força en l’exercici escrupolós del dret democràtic a decidir el nostre propi futur. Aquest, però, és un dret que Espanya es vol reservar en exclusiva i que nega als altres. És una justícia discrecional, feta a la seva mida. Arbitrària, subjectiva, polititzada... injusta. Voleu més motius per malfiar-nos d’un Estat que no ens tracta com a ciutadans sinó com a súbdits desafectes?
Que tinguin clar que no ens deixarem intimidar per les mesures desesperades d’un espanyolisme que busca en la força els seus únics arguments. Davant del bram, la raó. Davant la violència, la convicció.