Santificar la buidor
George Lakoff, l’ideòleg de moda entre els socialistes catalans, va iniciar els seus treballs sobre llenguatge polític sorprès per un fenomen que ell resumeix amb la pregunta “com pot ser que una societat voti repetidament un partit que fa polítiques que la perjudiquen?”. Hi pensava l’altre dia a recer del congrés del PSC i tot llegint l’entrevista que aquest setmanari li feia al Francisco Romero, el primer tinent d’alcalde del nostre ajuntament. Que un membre del PSC entrevisti un altre membre del PSC fa que res no sigui accidental, que cada pregunta busqui la resposta. La indissimulada beatificació d’en Francisco Romero i l’exagerat currículum inicial, dóna peu a creure’ns els insistents rumors que el fan alcalde de Vilafranca, mètode PSC: substituint, amb qualsevol excusa, l’alcalde actual un parell d’anys abans d’acabar la legislatura. Primer acte doncs, cortesia d’en Fontxo, de la campanya promocional.
No he tingut l’oportunitat de tractar personalment en Romero, però si ens atenem a les seves intervencions al ple us puc ben assegurar que l’afabilitat i la humilitat no es compten entre les seves virtuts. L’efecte final i pervers d’acabar confonent estratègia amb veritat, és aquesta arrogància dels socialistes, el menyspreu amb què tracten l’adversari.
És el que en Lakoff anomena “marcs conceptuals”: estructures de valors i conceptes que cal embotir, repetint-los un cop i un altre, en l’inconscient col·lectiu. Idees que, com si d’una religió es tractés, cal assumir com a bones, indiscutibles, i que cal associar a la teva formació política. Si arribes a aquest estadi de comunió en el llenguatge, tant li fa quina mena de política fas realment per molt que s’allunyi del que prediques. D’aquesta manera, en Romero, pot parlar impunement de “treballar pel consens” mentre es queden sols un cop i l’altre per manca de diàleg i transparència; pot anomenar-se “catalanista” mentre, quatre ratlles més avall, esbudella qualsevol sentiment nacional que no sigui l’espanyol; es proclama socialdemòcrata mentre posa els drets de l’individu en primer lloc, fonament del neoliberalisme. I es queda tan ample.
Profetes del nou evangeli, es creuen posseïdors de la veritat única. Fixeu-vos com ja ni els cal argumentar mai res. Pronuncien els mots sagrats tot sabent que els fidels assumiran la bona nova: solidaritat, sostenibilitat, mestissatge, participació, esquerra, etc... Han santificat els mots, buits, per a què tot segueixi igual. I qui discrepi, cremarà a la foguera dels heretges. Voleu res més conservador?Ara més que mai, reivindiquem l’agnosticisme. Reinventem els mots carregant-los de futur. Ha arribat l’hora dels fets.
No he tingut l’oportunitat de tractar personalment en Romero, però si ens atenem a les seves intervencions al ple us puc ben assegurar que l’afabilitat i la humilitat no es compten entre les seves virtuts. L’efecte final i pervers d’acabar confonent estratègia amb veritat, és aquesta arrogància dels socialistes, el menyspreu amb què tracten l’adversari.
És el que en Lakoff anomena “marcs conceptuals”: estructures de valors i conceptes que cal embotir, repetint-los un cop i un altre, en l’inconscient col·lectiu. Idees que, com si d’una religió es tractés, cal assumir com a bones, indiscutibles, i que cal associar a la teva formació política. Si arribes a aquest estadi de comunió en el llenguatge, tant li fa quina mena de política fas realment per molt que s’allunyi del que prediques. D’aquesta manera, en Romero, pot parlar impunement de “treballar pel consens” mentre es queden sols un cop i l’altre per manca de diàleg i transparència; pot anomenar-se “catalanista” mentre, quatre ratlles més avall, esbudella qualsevol sentiment nacional que no sigui l’espanyol; es proclama socialdemòcrata mentre posa els drets de l’individu en primer lloc, fonament del neoliberalisme. I es queda tan ample.
Profetes del nou evangeli, es creuen posseïdors de la veritat única. Fixeu-vos com ja ni els cal argumentar mai res. Pronuncien els mots sagrats tot sabent que els fidels assumiran la bona nova: solidaritat, sostenibilitat, mestissatge, participació, esquerra, etc... Han santificat els mots, buits, per a què tot segueixi igual. I qui discrepi, cremarà a la foguera dels heretges. Voleu res més conservador?Ara més que mai, reivindiquem l’agnosticisme. Reinventem els mots carregant-los de futur. Ha arribat l’hora dels fets.