Finalment s’ha consumat la trencadissa. Després d’anys de burxar-se insensatament, després de llençar-se la nació pel cap, el sobiranisme tranversal, l’àmplia majoria que hauria de posar el país davant d’altres consideracions, ha certificat la seva fractura més porfunda en molts anys. Un trencament descoratjador, difícilment reparable, que ha creat un profund desànim en la societat civil més compromesa nacionalment. Només amb la unió i la superació de les rancúnies partidistes podrem avançar en la construcció nacional.
És clar que ara podem buscar culpables. CiU ha d’entendre que el catalanisme que branda només té sentit si desemboca en un sobiranisme clar, de braços oberts, però de fermesa consistent. Ja no li valdran més les giragonses nacionals, els pactes furtius, les renúncies massa fàcils.
Però ERC ha de deixar de mentir-nos. Ja ningú no es creu que la reedició del tripartit respongui a d’altres raons que a l’estratègia partidista, al càlcul interessat que és més fàcil marcar terreny amb un PSC aparentment debilitat. Tampoc no es pot entestar a atorgar-se l’exclusiva del sobiranisme i, quan aquest no s’adiu amb la seva actuació de dimissió nacional, pretendre que cal repensar el catalanisme. El que grinyola no és el catalanisme, sinó una Esquerra que deserta.
Ara assistim a la dèria de rebatejar vells conceptes. Del tripartit en diun entesa; de l’espanyolisme de l’autoanomenada esquerra, “patriotisme social”; de les renúncies, “catalanisme de pluja fina”. Com si es tractés de noves aportacions i no de la cortina de fum on volen amagar la debilitat d’un pacte, lícit, però nacionalment anestesiant.
El programa del nou govern pot ser socialment engrescador, però per a què ens cal la Generalitat, tot un nivell de l’administració, per a executar unes iniciatives que podria subscriure el govern espanyol: tornem a les Diputacions i pleguem veles? No podem fer com si fóssim un país normal. Una nació que no té el dret a decidir no ho és, de normal.
La decepció i el cansament de tots els qui hem treballat per construir ponts de diàleg a la societat, per bastir l’acord necessari per avançar nacionalment, ens fa témer que, de nou, el catalanisme haurà de començar de zero. Per això avui ens preguntem, els preguntem: i ara què?