Arxiu mensual

El 25 d’abril de 1707, fa tres-cents anys justos, les tropes catalanes eren derrotades per l’aliança franco-espanyola de Felip V que, d’aquesta manera, iniciava l’ocupació del territori català. La resistència fou ferotge, acarnissada. Els nostres avantpassats van defensar amb la pròpia vida la seva independència, la nostra llibertat. Però les forces eren desiguals: set anys més tard, queia Barcelona i finalment, el 1715 ho feia Mallorca. La federació catalano-aragonesa, els Països Catalans, com a entitat nacional independent, passava a la història sota la repressió i el derecho de conquista dels espanyols. El Decret de Nova Planta n’estipularia els termes: persecució sense treva a la pròpia existència del fet català; un dels primers genocidis nacionals de la història moderna. Això sí, si pot ser “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Sovint, als qui recordem d’on venim i quina és la raó que ens trobem on som ara, se’ns titlla d’essencialistes, d’identitaris. Però ja ho cantava el Raimon que “qui perd els orígens, per la identitat”. I la nostra identitat nacional es forja en la nostra història. Com fan tots els pobles amb un mínim d’autoestima. No em sorprèn que els espanyols procurin que oblidem que la nostra espanyolitat es fonamenta en l’ocupació, en la derrota, però que els propis catalans no volguem recordar que un dia vam ser lliures ens hauria de fer veure fins a quin punt la repressió, el càstig continu, el mesnypreu i la submissió s’han acabat instal·lant a l’ànima dels catalans.

Recordar. No per llepar-se les ferides arraulits en la nostra impotència, sinó per ser conscients de la dignitat d’un poble que, tres-cents anys després, segueix ben viu. Perquè els anys no legitimen la injustícia, ni aigualeixen els nostres drets. Som la mateixa nació que érem i encara tenim tot el dret a ser el que vulguem.
Recordar. Per ser conscients que som els hereus dels qui van vessar la sang per defensar el nostre dret a ser. Per denunciar que el rei d’Espanya, que tan estimen alguns penedesencs, és l’hereu directe de qui ens el va arrabassar la nostra llibertat, de qui va passar a sang i foc pobles i viles. Un rei que –no ho oblidem-, de la mà del dictador, ha assumit sense escrúpols tres-cents anys d’ignomínia.

Potser ja és hora que diguem prou.

Encara recordo la sortida d’El 3 de Vuit: “Els convergents han tret un setmanari!”, corria la brama. Eren temps convulsos, aquells, on, de veritat, “tot estava per fer i tot era possible”, que va dir el poeta. Calia construir un futur llargament esperat i alguns ja havien dibuixat els plànols, de feia temps, a la seva mida. Eren temps de maximalismes: o era blanc o era negre. D’estigmes que encara marquen l’imaginari col·lectiu. Potser per això l’artilleria que va haver de suportar aquest setmanari i que, en bona mesura encara entoma, va ser considerable.
A diferència, però, d’altres mitjans amb més història, la professionalitat, la llibertat d’expressió i la feina constant i tenaç, van anar consolidant una publicació que alguns, massa fàcilment, havien condemnat amb displicència. No era fàcil competir amb el TOTHOM que durant anys havia estat el referent de la lluita per les llibertats. L’òrgan d’expressió de la resistència antifranquista durant la dictadura va acabar, però, sent una nina de drap a mans del PSC que el va recargolar i esprémer fins a assegurar-se l’hegemonia del seu concepte d’esquerra a la comarca. La prepotència i el sectarisme descarnat dels darrers anys, van acabar tancant-lo, el TOTHOM, però la feina ja estava feta.
Informar en una comarca, com la nostra, de mides encara humanes no és fàcil. Tothom es coneix i les rancúnies personals massa sovint senyoregen el debat. Cal saber triar el gra de la palla i, a voltes, ser condescendent i deixar que cadascú tingui el seu minut de glòria.
El Ricard n’ha estat un mestre. Encara conserva la mirada de nen entremaliat, però ha sabut repartir joc a tothom a la vila. Teixint complicitats però sense amagar la seva fermesa en la defensa de la justícia i la llibertat. Proclamant el seu sobiranisme de pedra picada però sempre posant per davant l’ètica periodística on d’altres hi posen la comercial.
Han passat vint-i-cinc anys i el prestigi ha anat deixant un pòsit inesborrable bastit amb el respecte per la tasca quotidiana i la perseverança en la feina ben feta. Vint-i-cinc anys on veus diverses, confrontades, hem trobat aixopluc en aquestes planes. Vint-i-cinc anys de dura travessia amb els vents institucionals gens propicis.
Vint-i-cinc anys de premsa en llibertat.

Per molts anys!

La setmana passada ERC presentava a Vilafranca la seva flamant candidatura a les properes municipals. Oficiava la litúrgia en Francesc Llopart, polític perspicaç i millor polemista. S’hi comptava una important presència de gent del partit, simpatitzants i curiosos, expectants davant la nova etapa.
També hi havia destacadíssimes absències, malgrat el seguit de reconeixements que en Carod va dedicar a l’equip sortint, en especial a Ramon Xena. Els elogis d’en Pep Quelart no ho van ser tant, d’exhuberants. Cortesia escassa per marcar territori.
Carod va obrir el foc amb un discurs corporatiu, fingidament engrescador, massa funcionarial, repetit massa cops. No vaig poder estar-me de pensar què se n’havia fet del millor orador del parlamentarisme català des de la República. En Carod agreja. Duu a la cara una mena d’emprenyament que li puja de l’estómac i que dóna als seus discursos un aire impertinent, de violència continguda. La pluja fina no deu amarar prou. És més fàcil ser brillant des d’una oposició que no havia de demostrar res. És senzilla la coherència si no hi ha fets per contrastar.

Tancava l’acte la posada de llarg de la candidatura vilafranquina. Amb més emoció que programa Pep Quelart apuntava, neguitós, la línia mestra de la proposta republicana: l’equidistància a la vilafranquina. Deia en Quelart “aquí hi ha uns que diuen que tot està bé i uns altres que diuen que tot està malament; a ERC pensem que ni tot està bé ni tot malament. Conservarem allò que s’ha fet bé i canviarem allò equivocat.” Felicitats. Gran argument polític... que comparteix tothom. Ni el socialista més sectari et dirà que tot està bé ni el convergent més destructor ho troba tot malament.

S’equivoca ERC si pensa que ens tornarà a enredar amb aquesta equidistància interessada, amb aquest estar-se al mig a veure-les venir. El que cal exigir a un polític és compromís i projecte. En les properes eleccions a Vilafranca caldrà triar entre dos models de futur per la nostra vila. I Esquerra, Pep, si vol el nostre vot, haurà de decidir-se finalment per un dels dos models. No per plegar-s’hi i dissoldre-s’hi com fins ara, sinó per millorar-lo, per modificar-lo, per empentar-lo.

Els vilafranquins tenim dret a saber quin futur ens fareu.

El devassall d’adjectius que ha merescut la darrera boutade protagonitzada per ERC, va de la perplexitat al ridícul, passant per la vergonya i el patetisme. Tanmateix, potser s’ha fet massa broma fàcil amb la qualitat dels calçots i no s’ha parat prou esment a la immensa tristor que ens hauria d’haver provocat una utilització tan barroera de les legítimes aspiracions a l’autodeterminació que molts encara mantenim ben vives.
Que ERC estigui en un estadi potsnacional en què les aspiracions històriques dels seus militants i simpatitzants i de bona part del país que els havia fet confiança, puguin ser escarnides i utilitzades com a moneda de canvi en una picabaralla de pati d’escola, ens hauria de fer reflexionar definitivament sobre la idoneïtat de l’actual direcció del partit que s’ha presentat fins avui com a referent únic de l’independentisme.
Ara, tot el llegat, tota la feina que pausadament havia convertit l’independentisme en una opció de govern creïble, tots els esforços de tanta gent es llencen per la borda. I es llencen per diluir-se com a satèl·lit d’un PSC que no ha renunciat a cap dels seus postulats més espanyolistes per convèncer uns sobiranistes que s’han emborratxat de cadira quan han tocat el poder de debò.
La vergonya de veure com es forçava el Parlament a votar, per primer cop, contra el dret d’autodeterminació per un tactisme electoral que fa venir basques, ha estat demolidora. El trist espectacle no fa més que desil·lusionar més gent cada dia i allunyar-los d’una política imprescindible si volem avançar nacionalment. L’anestèsia només beneficia qui ens vol morts, qui remena les cireres de fa anys, qui té el poder per aconseguir que res no canviï, que res no avanci.
L’assoliment de la sobirania que ens pertoca no pot refiar-se d’unes estructures de partit que han traït les aspiracions més elementals de la nació, que menteixen impúdicament quan els convé. Però, alhora, hem de ser molt concients que la nostra societat no pot permetre’s el luxe del constant desprestigi dels mecanismes bàsics de la democràcia com a eina fonamental per l’assoliment del nostre alliberament nacional.
La responsabilitat és ara de la societat civil. Només a partir d’aquí podem començar a pensar en construir la nació que batega sota la crosta dels partits.

Que potser esperaven que pleguaríem?