Arxiu mensual

La setmana passada ens visitava el polèmic vicesecretari general d’Esquerra, Xavier Vendrell, amb la innocent excusa de presentar el seu darrer llibre. En el fons, un apostolat per intentar evangelitzar en la bondat dels tripartits diversos els infidels descreguts.
Cal reconèixer la força indiscutible de la paraula d’en Vendrell. Menyspreant el micròfon, a peu dret, l’arenga fou impressionant i la seguretat amb què pontificava a tort i dret, a cops ratllava la prepotència ideològica. Per desgràcia, el pedigrí independentista no dóna més credibilitat als arguments. Perquè d’això es tractava, de donar-nos, finalment, arguments sòlids d’una decisió que ha somogut les estructures més profundes d’aquest país.
L’argument d’ERC, segons Vendrell, és simple. La decisió de regalar la Generalitat al PSC fou presa després de constatar dos fets que, com una revelació, se’ls van aparèixer en ple debat estratègic: d’una banda que el nacionalisme és una cosa de sentiments i aquests, com tothom sap, són difícils de canviar; de l’altra, que la independència és impossible sense una majoria social àmplia que hi doni suport.
La conclusió de tan elaborada teoria política és que cal poder votar la independència d’aquest país tot i sentir-se espanyol. Per aconseguir això caldrà deixar-los clar que mai no els qüestionarem l’espanyolitat –on s’és vist posar-se en els sentiments de la gent!-, i mirarem de fer-los entendre que un estat propi és l’única manera d’assegurar-los el futur als seus fills. Vaja, la independència en versió fenícia.
Com a mostra de bona voluntat fem president del nostre país un espanyolista desacomplexat. Fem una TV3 on no s’hi enyori la caspa espanyola. Llencem coets en cada victòria de l’Alonso de torn. Decretem tres dies de festa nacional cada vegada que la selecció espanyola guanyi un partit... i si mai tenim responsabilitats de govern, anem-hi agenollats i demanant perdó.
Crec que no és tan difícil d’entendre que els catalans vulguem mantenir el sentiment de catalanitat, de pertinença a una terra i a una història. I que aquest sentiment i la constatació que estaríem millor amb un estat propi ens aboqui a desitjar la independència. De fet, és el que ells pensen d’Espanya.

Per fer uns Països Catalans amb ànima espanyola, no ens cal la independència, senyor Vendrell.

Cal reconèixer que els qui ens hem cansat d’afirmar que l’única sortida factible que té aquest país nostre, si vol reeixir com a nació, és la independència, estem darrerament d’enhorabona. I no ho dic pas per la sobtada vocació de la nostra classe política pel catalanisme, sigui refundat o no, com a font inspiradora d’un full de ruta reclamat insistentment. Tampoc per la dèria d’una intel·lectualitat, fins fa poc adormida i displicent, per crear plataformes diverses que ens convencin encara més que, com han fet tantes nacions en el darrer segle a Europa, no hi ha més camí que la sobirania quan un poble vol ser lliure.
L’empenta definitiva sembla que ens la donaran els propis espanyols que s’entesten, dia sí i dia també, a demostrar-nos, si algú encara ho dubtava, que és radicalment impossible la coincidència amb una gent de mentalitat obtusa que no entén, no ja la diversitat –paraula de déu–, sinó la tolerància més elemental com a motor bàsic de convivència.
Tenim els trens que no ens funcionen, un dèficit fiscal i d’infraestructures que fa feredat, i un llarg i dolorós etcètera que reescriuria un nou i quilomètric memorial de greuges, però el que preocupa els espanyols, el que mou fiscalies i policia diversa, el que fa estripar les vestidures del patrioterisme no-nacionalista, és que un grapat d’independentistes catalans gosin cremar una fotografia dels reis d’Espanya. Anatema!
Ja tenim els mossos estressats tot cercant els culpables d’un delicte tan ignominiós; ja veus els nostres polítics fent com qui treu ferro a l’assumpte però apressant-se a denunciar una tal injúria, no fos cas que la caverna veïna se’ns enfadés i tornin a perillar les vendes de cava d’aquest Nadal.
I do? Què s’esperaven fent palès de nou el nostre vassallatge mesell i genuflex amb la visita del Borbó, l’hereu de qui ens va passar per les armes per fer-nos espanyols? En ple debat sobiranista ¿com esperaven que rebéssim el símbol de l’ocupant?
Un poble pot haver perdut la llibertat, però mai no hauria de perdre la dignitat. Cremem fotos i cremem banderes. Tantes com faci falta. Amb elles cremem la intolerància i l’opressió, la demagògia i la mentida. Només un gran foc on llençar-hi la nostra ànima d’esclau ens farà lliures de nou.
I que bramin!

És un país ben sorprenent, aquest. Després d’anys d’immobilisme nacional, de polítiques de peix al cove -les d’abans però també les d’ara-, després d’afartar-nos de tacticisme o de l’enèsima estratègia de vol gallinaci que només pretén arribar a les properes eleccions, siguin les que siguin, en una inútil pole que els permeti pujar al podi i veure-les venir. Després del cansament general, del desconcert, el desencís i la constatació que ningú no està per la feina, que no hi ha ambició de país ni full de ruta. Després de tanta basarda, ara va i ens inunden de plataformes, cercles, col·lectius i tutti quanti que sembla que han descobert que no anem bé, que amb Espanya no hi ha res a fer i que ja podem començar a posar-nos-hi bé perquè ara refundaran el catalanisme i no sé quantes coses més i la independència ens caurà del cel com les bufetades ens cauen de Madrid.
No és pas que no sigui necessari i imprescindible aglutinar la tasca feta per tanta gent que, de fa temps, ha vist que l’únic camí és la plena sobirania. Seria meravellós que, finalment, tinguéssim la generositat suficient per arraconar les rancúnies i el resultadisme electoralista per dibuixar un full de ruta clar i assumit per tothom que ens rearmi moralment i que, com a poble, ens retorni l’autoestima esquinçada en tantes baralles estèrils. Però permeteu-me que en dubti. Permeteu-me que temi el dogma d’aquest esquerranisme benpensant tan rendible a les urnes. Mentre no aconseguim fer de la nació l’eix vertebrador de les nostres aspiracions, serà molt difícil avançar en la unió indispensable.
Benvingudes plataformes, benvingudes refundacions, però que ens quedi ben clar que ara el que ens cal és valentia. Res no aconseguirem si tots plegats no reunim el valor i la força per endinsar-nos en l’únic camí que sempre ha estat clar. Ara ens cal estendre de nou ponts de diàleg, construir la unitat per construir el futur.
Tenim una responsabilitat històrica d’un pes transcendental: una nova derrota, un nou engany, una nova desil·lusió tindria un efecte devastador que la nació difícilment superaria. I, a fe, que n’hi a molts que ho esperen.
Tenim davant nostre un futur esperançador i les eines per bastir-lo. Tenim un projecte de país i un horitzó que s’atança.
Tindrem el coratge perquè tenim la raó.

Dilluns celebrarem a Vilafranca la 5a Marxa de Torxes. En només cinc anys, la Marxa ha esdevingut l’acte, en commemoració de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals, més multitudinari dels que es fan a la nostra comarca. I ho és malgrat -o potser degut a- el seu evident caire sobiranista. Es fa estrany, en una societat que diuen indolent i poruga, com una acte amb un clar component polític de reivindicació nacional és capaç d’aglutinar gent diversa de totes les procedències ideològiques. I no poca, com voldrien alguns.
La unitat d’acció, tan cercada en aquests moments de desconcert polític, es dóna gairebé d’una manera natural en un acte que volgudament ha buscat la transversalitat que necessàriament ha de comportar tot procés d’alliberament nacional. Cap moviment cap a la independència ha reeixit des de la divisió, des del tacticisme de mirada curta.
Ens queixem sovint de l’autisme en què viuen els nostres representants polítics, de com ignoren sistemàticament el que al carrer és un clam nítid i sense ambigüitats. Encara és més descarnat el seu abandó quan parlem de l’inajornable procés de rearmament moral del catalanisme. Cal posar fi, definitivament, al caïnisme que enverina el debat polític, cal retrobar la clara visió de l’horitzó comú que el poble mai no ha deixat de mirar. En aquestes hores de baixa autoestima, en aquest moment trascendental de la nostra història on, soterradament, es debat la nostra continuïtat com a nació, cal apel·lar de nou a la generositat i el patriotisme per alçar-nos més forts encara i fer el pas definitiu del nostre alliberament.
Al carrer estem a punt. Dilluns ho tornarem a demostrar. Però de res no servirà si els nostres representants s’entesten en el consens estèril, en un pragmatisme poruc. Qui té por de la llibertat? No és pas el poble, que s’esgargamella incansablement. Ja no ens valen subterfugis vagues. No renunciarem al nostre futur per la covardia dels nostres líders. Ara cal coratge i dignitat.
La Marxa, any rere any, modestament, ha donat exemple del camí a seguir si volem avançar en la nostra normalització nacional: la unitat com a bandera, la nació com a estendard.

Sortim de nou al carrer i que cada torxa sigui una veu del clam inequívoc d’un poble que exigeix ser escoltat.