Arxiu mensual

Ara resulta que tota la preocupació del catalanisme a les properes eleccions espanyoles és saber si serem necessaris o no. Tota la nostra força nacional, tota la nostra capacitat de fer-nos respectar, sembla que es basa en l’aritmètica parlamentària: en si podrem fer valer la nostra minsa representació per tal d’aturar el flagell assimilacionista que uns i altres practiquen amb entusiasme, que en això són ben iguals.
El trist paper que fa el catalanisme polític a la capital veïna ens hauria de fer reflexionar si és aquest el camí que ens ha de dur a l’emancipació nacional. Perquè, a Madrid, hi va el catalanisme submís: el sobiranisme, tots plegats, el deixen a casa, no fos cas. I amb un catalanisme de pa sucat amb oli, poca cosa podem esperar que ens faci avançar d’una manera substancial en els reptes que la nació té plantejats.
En Salvador Cot en feia una reflexió lúcida al seu darrer article a Criteri (www.e-criteri.cat). Ens venen com a gran triomf el fet de ser necessaris a Madrid; pidolen el vot per tal d’evitar una majoria àmplia i ens faran creure que ha estat una victòria del catalanisme si acaben necessitant els vots d’ERC o de CiU. Però, ¿no és aquesta la situació en què ens hem trobat aquests darrers quatre anys i que, en canvi, ens ha dut on som? On és la novetat? Això ha d’esperonar-nos a votar en unes eleccions que no són les nostres? Aquest és l’objectiu? Aquesta l’estratègia?
És evident que per Espanya som un zero a l’esquerra, una molèstia que els cal suportar amb paciència resignada. El que ja costa més d’entendre és per quina raó en entestem un cop i un altre a demostrar el nostre escàs tremp nacional, la feble convicció de nació que vol ser lliure, i seguim mostrant-nos soprenentment vassalls.
Les eleccions espanyoles, el fervor amb què les encarem, són una demostració clara que som una nació menor d’edat a la que li cal el permís de l’amo per gosar existir. Us ho deia la setmana passada: ens cal més autoestima. Si no ens veiem capaços d’abstenir-nos en massa, anem a Madrid a defensar el nostre dret a decidir, amb la independència a la mà i, mentre aquesta no arriba, a reclamar amb energia allò que és nostre. La justícia no es pacta, no es negocia.

M’ho etzibava amb convenciment en López Tena no fa massa “l’actual Estatut és el millor que podíem fer els catalans i ens és d’una gran utilitat”. Ho argumentava, davant la meva sorpresa inicial, amb dues afirmacions d’aquelles que et desmunten per la seva simplicitat. Aquest Estatut ens ha permès de fer veure tothom que la via autonomista, la via de voler reformar l’Estat Espanyol i convertir-lo en un estat plurinacional, és una via absolutament morta. Tothom ha pogut convèncer-se, des del fracàs de l’Estatut, que l’única alternativa que ens queda, si volem subsistir com a poble, és el camí de la independència i de la constitució d’un estat propi dins la Unió Europea. L’oxímoron d’una Espanya federal només roman en la retòrica dels discursos d’un PSC abocat a defensar la paradeta.
D’altra banda, la constatació d’haver arribat al punt límit on els camins es parteixen; la tranquil·litat d’haver-ho intentat, un cop i un altre; d’haver topat amb aquell mur infranquejable que deia en Víctor Alexandre, ens estalviarà la discusió freqüent entre catalanistes i sobiranistes al voltant de la pedagogia i els esforços esmerçats en reformar una Espanya que, pagada d’ella mateixa, no es vol reformar. Després de l’intent de l’Estatut, ja ningú no ens pot demanar que hem de seguir insistint en evangelitzar les espanyes. Ha quedat clar que ells tenen un projecte nacional que no contempla altra adhesió que el vassallatge. I en aquest projecte el catalans no hi cabem.
Ara, doncs, només hi ha dues sortides al conflicte: la independentista o la unionista. Catalans o espanyols. Ja no hi ha terme mig.
De la mateixa manera que, políticament, han quedat les postures descarnades i els subterfugis i les mentides ja no vesteixen la demagògia populista; de la mateixa manera els catalans no hem acabat encara de creure en nosaltres mateixos. Si volem avançar definitivament cap a la sobirania hem de començar a pensar en i des de nosaltres mateixos. Fer-nos subjectes del nostre projecte de futur. El país és el nostre, la llengua és la nostra: el futur és el nostre.

No podem plantejar el sobiranisme mirant constantment a ponent. Espanya no ens serà fre si deixem de creure-hi, si la indiferència substituiex la por. El fre el duem dins. L’autoestima és la primera condició de la llibertat dels pobles.

Tot just encetada la precampanya de les eleccions espanyoles i ja es beslluma el tema estrella: el ministre català. No parlem de propostes, de visions de quin ha de ser el futur de la nació veïna. Ni de la nostra. I no és pas perquè, en un atac de lucidesa, assumim finalment el pes real de la nostra presència al parlament espanyol. Sinó que sense voler acceptar la condició de nació ocupada, fem càbales de fins a quin punt podrem decidir el futur govern espanyol. És el joc del fatxenda que, sense força real, es deixa seduir amb quatre galindaines.
No hauríem de perdre de vista que, els catalans, a Madrid, no hi tindrem mai res a guanyar. Que ens donin peixet quan ens necessiten no ens ha de fer perdre la pròpia consciència. Espanya seguirà amb el seu projecte polític de l’”una, grande y libre” encara que nosaltres mostrem el llucet com si fos de la mida d’una balena. Ni tan sols es tracta de si hem de tenir-hi ministres. N’hi hem tingut i sempre han exercit d’espanyols tot maltractant-nos per fer-se perdonar la catalanitat.
Tertúlies, debats, columnistes... tothom s’ha deixat ensarronar i segueix al peu de la lletra el guió dels interessos espanyols. Perquè mentre ens plantegem què en podem treure de la nostra més que minoritària presència, com a nació, al Congrés i giravoltem una vegada i una altra en el debat del peix al cove o, encara pitjor, de les falses promeses, ells saben que ens tenen collats, que no ens desempallegarem d’un íntim convenciment de ser espanyols.
És clar que haurem de mirar de tenir una presència nacional a Madrid forta, compromesa i eficaç. Una presència, però, que ha de partir de la premissa que el nostre horitzó és la independència, que la tenim a tocar, i que la nostra missió a Espanya és procurar fer-nos respectar prou per minimitzar els efectes de l’espoli. Si hem de ser a Madrid, que sigui com a nació. Amb l’autoestima i la convicció necessària per dir-ho amb fermesa aquí i allà. En lloc de diputats enviem-hi embaixadors.

Mentrestant, el debat real ha de ser aquí. El debat de com encarem amb fermesa la inajornable constitució d’un estat propi a Europa. Que el nostre esforç, les nostres energies, siguin per preparar la independència. I, en això, Madrid no hi pinta res.

Segons un estudi recentment publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió, els catalans hem encetat aquest 2008 amb rècord d’insatisfacció política. Fa tot just un mes ens deien que les enquestes no detectaven res i que allò de l’1D, on 700.000 catalans van sortir al carrer, gairebé ni havia existit. Un cop han diluït els efectes d’aquella gran manifestació, ja poden dir-nos insatisfets amb tota impunitat. Això sí: pronostiquen una participació a les eleccions espanyoles rècord, també. Sort que tots plegats sabem que si les enquestes són de tants colors com ulls se les miren, les del CEO ja vénen tintades d’origen.
Tanmateix, és ben cert que s’ha estès la idea que el sistema polític que ens van fer empassar en una transició “modèlica” no acaba de funcionar. S’ha escampat el descrèdit de la classe política i dels propis polítics. Se’ls demana solucions però difícilment podem esperar res d’uns partits que encaren qualsevol canvi amb la calculadora a la mà i presoners d’un sistema que premia les fidelitats mafioses on ningú no gosa alçar la veu. És com posar el llop a vigilar les ovelles.
Hi ha, també, massa receptes miraculoses. No podem encarar uns canvis necessaris des del bonisme naïf que la falsa esquerra ha venut tots aquests anys. Com a la majoria de l’acció política, també aquí manen més els eslògans, la correcció política, que les veritables solucions. Mai no he cregut que el remei sigui exclusivament la sacrosanta participació. Què vol dir participació? Que no participem quan anem a votar?.
Estic convençut que el sistema representatiu no és el problema. De ben segur que podem millorar-lo, però per mi que la clau de tot plegat està en el control dels nostres representants. La fatxenderia amb què molts polítics es passen per l’arc del triomf les promeses fetes és el que fa mal a una democràcia que deixa el ciutadà indefens. L’opacitat, la nul·la capacitat de control, la impunitat és allò que cal eradicar.
Hem bastit un sistema polític sense contrapoders que premia la mediocritat, el cinisme i la mentida. De res no ens serviran les llistes obertes si no podem exigir als polítics responsabilitats pels seus actes. No en farem res d’uns pressupostos participatius si no en podem fiscalitzar la seva execució.

Davant la impunitat, la prepotència i l’arbitrarietat, estar insatisfets encara és poc.

Darrerament s’ha instal·lat entre el catalanisme una certa eufòria atiada per l’empenta amb què ha reaccionat la societat civil a l’atzucac en què ens havia dut la nostra classe política. L’independentisme ha rebrotat amb més força i el camí sembla clar i inequívoc. Tanmateix, aquest procés de conscienciació nacional, aquesta voluntat d’acostar àmplies capes de la societat al sobiranisme, s’està cobrant la primera víctima: la llengua. En un intent barroer d’allunyar el catalanisme d’un pretès etnicisme, de la necessària comunicó entre la nació i les seves arrels primeres, s’està bastint un independentisme basat en l’utilitarisme més descarnat. Hem de ser independentistes, ens diuen, perquè si no els trens mai no aniran bé o els nostres fills no deixaran els barracots. Res de raons històriques; res d’una cultura i d’una llengua; res d’una manera de veure el món ni d’una nació mil·lenària que vol regir els seus destins. En un país d’emprenyats, farem catalanistes per la cartera però amb el cor a Espanya, es veu.
Fixeu-vos que en tot aquest procés de represa nacional, ningú no parla de la llengua. No en parla ERC que, seguint les seves noves tesis, inclou castellanoparlants als seus anuncis. Fa mal el silenci d’un defensor de la llengua com en Bernat Joan ara que comanda Política Lingüística. Tampoc no en va dir res en Mas. La refundació no deu passar per mantenir la identitat lingüística.
Mentrestant la llengua catalana cada dia fa un pas enrere. A la reculada en l’ús social cal afegir-hi la nul·la exigència de qualitat. Quan una llengua és maltractada, s’embastardeix i els seus parlants no s’hi amoïnen, és que té els dies comptats.
Ja ni se’ns demana de donar-li corda, conscients del seu poc impuls. Mentrestant, l’espanyol, a casa nostra, duu piles alcalines.
La poca exigència també afecta la defensa del seu ús. Em contava un bon amic que cert patronat del Consell Comarcal fa les reunions en espanyol perquè un dels seus membres al·lega no entendre el català. L’escàndol no és que passi, sinó que ningú no en faci cabal. No és nou, estem farts de veure-ho arreu. És l’autoodi i el provincianisme disfressat de multiculturalitat.
Una nació és una manera d’entendre el món feta amb el pòsit d’anys d’història, de cultura i tradicions, i d’una llengua que en dibuixa els matissos. Si no és per defensar-ho, per viure-ho amb plenitud, per a què volem la independència? Si comencem lliurant la llengua, ¿a què renunciarem després?