Arxiu mensual

Si un eslògan està fent fortuna aquesta campanya electoral és el tan suat de “mobilitzar l’electorat”. Aquesta vegada, però, sembla que ho diuen seriosament. Els partits catalans, que segueixen pensant que el nostre futur passa per Espanya, mostren una creixent preocupació pel previsible daltabaix en la participació. Què s’esperaven? Aquest país ha deixat clar, enquesta rere enquesta, no ja la desafecció per la classe política, sinó la insatisfacció més profunda pel vergonyós espectacle que els nostres representants polítics ens brinden dia sí i dia també.
Diu la dita que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure i és ben cert que tots els partits busquen mil i una excuses per justificar la pèrdua constant de confiança que han provocat en el ciutadà. En Montilla va gosar dir que de tan contents com estàvem qualsevol cosa ja ens estava bé. Deu ser això la “Catalunya optimista” que, sense vergonya, intenten contraposar a la realitat diària d’una nació a qui fan perdre la seva autoestima.
La maniobra és clara. Acusant l’abstencionisme compromès de desídia domínicoprimaveral, proven d’escapolir-se del missatge que els estem enviant. Cada dia som més els que pensem que aquest país necessita una sacsejada que ens tregui de l’indigne conformisme acomodatici en què s’ha convertit el nostre panorama polític. Cada dia som més els que exigim dignitat, fermesa, i que les opcions politiques no siguin una mera excusa per remenar les cireres, per gestionar un status quo que ningú no vol canviar. No ens valen propostes que només proven de maquillar la innegable “traïció dels líders”, que va dir en Xirinacs, sinó que exigim, definitivament, propostes clares que ens permetin albirar quin futur volem construir plegats. Volem il·lusió, però no fum. Volem esperança, no mentides. I ho volem de l’independentisme, i fins i tot del catalanisme. Que reconeguin que Espanya és un camí que només ens pot dur a la desaparició com a nació. Que acceptin el fracàs de qualsevol intent evangelitzador i, finalment, s’afegeixen a l’estol de pobles que han iniciat en els darrers anys el camí inequívoc a la sobirania.
Necessitem foc nou. Polítics que siguin capaços d’avergonyir-se davant la mesquinesa i el cinisme. Necessitem gent que ens representi amb honestedat.
Mentrestant, no podem votar uns partits que s’han erigit en casta per evitar que res no canviï, que res no s’escapi del seu control.
No legitimarem de nou l’estafa.

Diumenge passat, Kosovë proclamava pacíficament la seva independència de Sèrbia. Després de la barbàrie, la llibertat. Unànimement, el Parlament kosovè es declarava, unilateralment, capacitat per decidir el futur del seu poble. Ells, que han vist tanta sang, han bescanviat la por per la dignitat. Una lliçó per a tant independentista de saló.
Cada cop que es produeix un procés d’independència, reeixit o en camí, tothom s’apressa a fer-ne les comparacions amb el procés endegat per la nació catalana. Des de l’unionisme s’escandalitzen només de pensar en fer-ne comparacions. Des de tantes “cases grans” s’esforcen a fer veure que qualsevol altra independència no va amb nosaltres. “Catalunya no és Lituània” va etzibar en Pujol mentre les repúbliques bàltiques recobraven la seva sobirania. Tampoc no vam ser ni Eslovènia, ni Txèquia, ni serem Escòcia... I és que segurament no ho som perquè no gosem voler ser-ho. Totes aquestes nacions, i les que les han precedit, ens han ensenyat que la voluntat de ser d’un poble és el ferment indispensable amb què es fan les nacions.
Evidentment que els Països Catalans no som Kosovë. No compartim ni cultura, ni distribució ètnica, ni situació econòmica. I malgrat tot, una esgarrifança ha recorregut les esquenes dels “no-nacionalistes” veïns. Si els nostres processos no es podem comparar, per què hi insisteixen tant? De què tenen por? Hi ha alguna cosa del procés kosovè que els amoïna?
Cada vegada és més clar que hi ha vies internacionalment acceptades per accedir a un estat propi. Sense mastegots, però sense renúncies. Això, als espanyols, els terroritza. D’aquí la vergonyosa negativa a reconèixer Kosovë.
La recent independència de Montenegro ens va mostrar clarament com Europa accepta un procés d’emancipació quan una majoria qualificada del poble ho refrenda. És la via que ha triat bona part del sobiranisme a casa nostra.
Ara, Kosovë ens ensenya que hi ha altres vies quan l’acord és impossible: la secessió unilateral. La llibertat dels pobles ha de prevaldre quan la mentida i el cinisme volen imposar-se a la raó. La dignitat i la justícia no poden ser doblegades per la violència i la manipulació.Quan un poble vol ser lliure, qui pot gosar d’impedir-li-ho? Quina excusa pot posar ningú? Quin argument creïble? Potser per això quan sentim la COPE, però també el Bono, sabem que un cop exhaurits els insults no els queda cap argument. És aleshores, sentint PP o PSOE, que sabem que ganyarem.

S’ha encetat darrerament, no ja un debat sobre quina és l’opció política a qui cal donar suport a les properes eleccions, sinó una discussió al voltant de la pròpia necessitat del vot. Jo mateix us anunciava la setmana passada la meva decisió, meditada, d’abstenir-m’hi. Fa temps que anunciem que l’hora d’Espanya s’ha acabat, que ara n’és la nostra, d’hora. L’hora de construir el país exclusivament des de la nostra pròpia consciència, sense dependències interessades. Ningú ja no ens pot fer creure que, per als interessos dels catalans, hi hagi gaire diferència entre el PSOE i el PP. Històricament, i ja és trist, qui més ens ha esquilat ha estat el PSOE, i doblement quan ha tingut ministres “catalans”. La trampa de la por ja no ens serveix. O és que ens han tornat els papers? Que potser han evitat el tancament de TV3 al País Valencià? I ja no cal ni parlar del “aprobaré el estatuto que salga del parlamento de Cataluña...” de trista memòria, tants cops pronunciat com negat després. Convencem-nos que Espanya, l’únic que ha de rebre, de part nostra, és la declaració d’independència.
Alguns, innocentment, reclamen la unitat de les forces catalanes per anar a Madrid a no sé què. Una unitat que es demostra més difícil d’aconseguir que no pas la pròpia sobirania i que, d’altra banda, no representaria altra cosa que l’orgull, certament impagable, de veure’ns units per una vegada. Els espanyols tenen molt clar que ells són una nació i nosaltres una altra. Per això, en temes nacionals, de la seva nació, ells tenen més de 300 vots i nosaltres ni arribem a 40. I no em vingueu amb la cantarella del “ser indispensables”. Encara ens cou de tantes vegades com ho hem estat, de necessaris, i ens han acabat mentint impúdicament. Ells saben que només ens val un acte de sobirania rotund i també saben de la nostra covardia secular. Fins que no arribi el dia en què decidim ser el nostre propi senyor, ells aniran fent la viu-viu. També saben que aquell dia, que arribarà, no tindran res a fer. Per això encara ara no saben avenir-se de com, tenint-ho ells perdut de sempre, els anem fent la gara-gara.
He defensat sovint la validesa de la tasca política. Estic convençut que només des de les institucions que els ciutadans decidim donar-nos, podrem avançar amb la legitimitat indispensable que un procés d’independència reclama. Però no cal ser un antisistema per adonar-se de l’obscenitat que senyoreja els nostres representants. No hauríem de tolerar que tot allò que s’aprova, tot allò que es promet, no tingui després cap valor.

Mai els catalans no havíem encarat unes eleccions tan desmotivats. Mai la sensació d’inutilitat, de manca de projecte i de mercadeig no havia estat tan palesa. No cal dir que hi ajuda la mediocritat general de la classe política però, en defensa seva, cal també reconèixer que aquestes maquinàries de poder que han esdevingut els partits polítics ens han dut a una situació on només el llepa, el gris peó, té possibilitats d’aparèixer a la foto. El projecte polític ha estat substituït per la gestió sense il·lusió d’un status quo al·lèrgic als canvis i al control.
En aquesta tesitura, molts desfullen la margarida de quin ha de ser el vot del sobiranisme. Alambicades estratègies, que amaguen la trista realitat de la nostra invisibilitat al parlament espanyol, aboguen per un o altre vot. Però sense respondre l’eterna pregunta de què hi anem a fer, nosaltres, a Espanya. Potser perquè saben que no comptem per a res, que se’ns pixen a sobre i diuen que plou; que prometen i prometen, però després res de res, convençuts que, mesells com som, amb les promeses ja en tenim prou.
Hi ha qui apuntava abocar la dignitat nacional en un vot blanc militant. D’altres insinuen el vot nul. El vot en blanc compromès, com el nul, té un problema principal que els artífex de la guerra propagandística saben prou: es poden comptar. O ens hi posem tots i en som molts o donarem força a l’adversari.
Comptat i debatut, doncs, només ens queda l’abstenció. Si plataformes, cercles i societat civil en general comencem a insistir-hi per donar-li significat polític, té la força que no tenen altres opcions. D’una banda, conté un missatge de fermesa nacional: la de no voler participar en unes eleccions d’un país que no és el teu. D’altra banda, fins i tot en el cas que pretenguin amagar-la rere l’excusa del desencís i la desafecció ciutadana, és un toc d’alerta que ens permet deixar ben clar que ja n’hi ha prou de jugar amb el ciutadà, que volem polítics compromesos que ens representin, que deixin de cercar l’impossible encaix a Espanya i avancin per l’únic camí que ens pot fer recuperar l’esperança: el camí cap a la independència. Ens cal l’orgull de no participar en unes eleccions que, de fet, justifiquen el nostre espoli, la nostra provincianització.

L’abstenció és l’únic vot útil.