Arxiu mensual

D’uns anys ençà estem assistint a la progressiva substitució, en el terreny polític, d’un debat intel·ligent fonamentat en les idees i els projectes, per una mena de subhasta en què la publicitat i les frases buides pesen més que no pas el programa. No és pas una deriva que no constatem diàriament en altres àmbits de la societat. La cultura o la televisió són clars exponents d’aquesta mena de banalització, d’aquest culte a la immediatesa i a la superficialitat. Potser els qui vam viure els anys de la transició hem idealitzat un moment històric on semblava que a la societat hi havia un debat profund, on els intel·lectuals –que malauradament ens van deixant- hi tenien un pes cabdal.
Tot això es va acabar. Ara el que compta és l’exercici del poder, la gestió d’una realitat manipulada que tem els plantejaments que desafien la correcció política. Ah, la correcció política! En Salvador Cardús ho ha expressat sovint: la nova censura s’exerceix des del poder que dóna la capacitat de donar nom a les coses, de poder delimitar el què s’ha de creure. Així, amb la impunitat que dóna posseir l’etiquetadora social, van desgranant conceptes en funció dels seus interessos i els col·loquen hàbilment a un costat o un altre d’aquesta funesta línia imaginària que separa el bé del mal. Feu l’exercici amb mots com nacionalisme, reciclatge, liberalisme, tolerància, sostenibilitat, autodeterminació...
L’exemple màxim d’aquesta perversió és l’aparador que representa un procés electoral. Massa sovint el “producte” que s’hi ven no s’allunya gaire d’aquests cossos esvelts de qualsevol anunci. Hem assistit a fitxatges estrella que serveixen per guanyar unes eleccions, però que ensorren un grau més la indigència ideològica actual. Quan no hi ha projecte, hi ha d’haver màrqueting.
Tots recordem casos tan sonats com efímers: el jutge Garzón, la Mª de la Pau Janer, en Pizarro. A Vilafranca, un PSC sense projecte va voler jugar la mateixa carta amb la inclusió a les seves llistes d’en César Martín, un home que havia d’aportar seriositat i gestió des de la regidoria de cultura a una candidatura desballestada. És la demostració del valor que el PSC dóna a Cultura. No pas per la capacitat, innegable, del candidat, sinó per la seva concepció nacionalment espanyola i conceptualment elitista de la cultura.
Ara, menys d’un any després, deixa l’ajuntament. No n’hem sabut res durant aquest temps més enllà d’esgarips contra la Vegueria, però ja va fer el seu servei.

És aquesta la mena de política que volem?

Esquerra té molts enemics i, sovint, els amics, que també en té, no exercim. Ho dic a ran de la sang que s’ha fet amb la patacada electoral soferta. Massa gent, precipitadament, han tret el cava i han començat a brindar per la desaparició de l’espai sobiranista en el panorama polític. Que no s’enganyin. Molts dels que ara hem negat el vot a Esquerra ho hem fet des de la clara convicció que era l’única manera que el nostre missatge crític, tants cops repetit com ignorat, fos tingut en compte. Ara cal que Esquerra, que la seva direcció, tingui la humilitat i el coratge d’assumir que per a molts dels independentistes d’aquest país ha estat un error fer un espanyolista del PSC president de la Generalitat. Encara pitjor: donar-los tot el poder disponible a casa nostra i fer veure que no passava res mentre assistíem a l’aigualiment constant del tremp nacional de les nostres institucions, dels nostres mitjans públics de comunicació, de la cultura ara ‘multiculti’, de la llengua defensada amb displicència. Caldrà reconèixer que les coses no han anat com es preveia i que ha estat un greu error atiar incansablement l’enfrontament entre les sensibilitats nacionalistes del país.
Ara cal assumir responsabilitats i, amb generositat, acceptar que els qui han errat el camí no poden dur la brúixola de l’emancipació nacional. Ningú no es creu que la culpa és del partit, senyor Puigcercós. Però tampoc ens farà creure en Carod que han perdut el suport electoral per dir No a l’Estatut, l’única decisió coherent i digna dels darrers temps.
Hi ha molt bona gent a Esquerra. Gent amoïnada pel futur d’aquest país i amb ganes de treballar per dur-lo a l’únic destí que el pot fer créixer. Hi ha molta gent, anònima, discreta, que treballa colze amb colze amb la societat civil, amb gent de CiU i amb gent de les CUP. Gent que no entén el trist espectacle que alguns dels seus dirigents estan donant i que es mereixen explicacions i, sobretot, un immediat canvi de rumb.
La independència d’aquesta nació necessita organitzacions fortes. Però obertes i generoses, perquè hi hem de ser tots. Necessitem partits valents que caminin amb fermesa. Quan veiem de nou el camí amb claredat, tornarem a ser molts. Molts més dels que voldrien els qui ara celebren la victòria tot sabent que no serà seva.Ara és hora d’una nova Esquerra, d’aixecar-se i encarar els dies que s’apropen amb la certesa que el futur és nostre.

En la majoria dels comentaris que he escoltat fins ara al voltant de les passades eleccions hi ha dos arguments recurrents que, al meu entendre, abusen de l’obvietat i ens amaguen els aspectes més interessants. Si una cosa sembla haver congriat l’assentiment general és el voler explicar els resultats a partir d’un aparent bipartidisme i d’un suposat vot útil del catalanisme cap a un PSOE esdevingut l’encarnació del bé enfrontant-se a les forces diabòliques del PP.
No us negaré pas que aquesta ha estat l’estratègia del PSC , fonamentada en l’eslògan, l’espot de pur màrqueting i la buidor de missatge polític. Però això no és nou. L’esforç del PSC durant anys ha estat aquesta mena de TuperWare polític que pretén substituir les idees per eslògans. I en una població que repetidament suspèn l’informe PISA no és d’estranyar que la cosa acabi quallant. Però el votant sobiranista acostuma a tenir una cultura política més gruixuda i difícilment acceptaria una decisió tan pobra, uns argument tan simples. Estic convençut que el diferencial de 5 punts en l’abstenció catalana és el que explica un esbiaix que no reflecteix les preferències reals. No s’ha abstingut el vot del PSC aquest cop, sinó el català emprenyat. Perquè, diguem-ho clar, el català emprenyat no existeix: el que hi ha és catalanisme emprenyat. I aquest, òbviament, no vota PSOE. El sobiranisme, emprenyat, decebut, cansat i desconcertat ha preferit, potser, jugar la darrera carta que li quedava: l’abstenció. No massiva, però suficient per, amb l’ajut d’un tal Hondt, causar un efecte devastador.
L’altre comentari fàcil que cal rebatre és que la desfeta d’ERC i la misèria de CiU –per molt que avui toqui fer veure altrament–, no són pas ni la fi del catalanisme polític ni representen una derrota del sobiranisme. Ans al contrari, han d’esdevenir la ferida que ens dugui al guariment. El projecte sobiranista ja estava desorientat abans d’aquesta campanya. Esquerra ja fa temps que havia perdut el full de ruta, però obedient i submisa, feia veure que no se n’adonava mentre permetia que l’espanyolisme senyoregés les nostres institucions. No podíem esperar més.
Cal començar a reconstruir un projecte nacional que torni a engrescar, que empenti un país cada dia més viu. Cal que Esquerra –i encara més CiU– entengui que la llibertat d’aquesta nació serà, amb ells o sense ells.

Ho hauran entès, aquest cop?

En qualsevol país normal, unes eleccions comporten un acte de catarsi col·lectiva. Són moments on se sospesen projectes de país, expectatives de futur, il·lusions. L’endemà, amb renovada força, s’enceta un nou camí, amb nous reptes. Tot el procés esdevé una teràpia col·lectiva que referma la pertinença a un projecte comú, una dosi de vitamina nacional. Això, si s’és un país normal.
Les colònies, en canvi, viuen tot el procés des de la distància. Veuen amb resignació, de vegades fins i tot amb un cert entusiasme, la indiferència amb què la metròpoli acostuma a tractar-les, conscients que avui toca parlar de la Nació que sí que compta. D’aquesta manera, malgrat estar col·laborant amb qui les manté esclaves, es mostren submises i fins i tot acaben creient-se la gran farsa que les manté lligades.
Els catalans, com a colònia obedient que som, acabem sempre col·laborant en les eleccions espanyoles com si ens hi anés alguna cosa més que no sigui la llargària de la corda que no gosem tallar. Submisament, exhaust de voltar inútilment, el burro català recomença, en cada procés electoral, un tomb més a la sínia de les esperances, i en poua l’ànima d’un poble que fou rebel i que ara llença el seu futur insensatament.
Si el sobiranisme ha anat guanyant adeptes, si ha reconquerit espais de presència, si ha esdevingut una opció creïble de futur, és després del fracàs evident de qualsevol intent d’entesa amb Espanya. Ha estat després de l’engany, després de l’enèsima campanya evangelitzadora, després d’insistir tossudament, que s’ha demostrat com a l’única via possible.
Però el 10 de març, la sínia tornarà a girar de nou. Novament cants de sirena ens enverinaran l’oïda, velles promeses seran reformulades. L’entesa fraternal –o federal, tant li fa– tornarà a emergir per entabanar un burro crèdul de pastanaga fàcil. Haurem de recomençar la feixuga tasca de desvelar el vell engany que, un cop i un altre, torna a funcionar. Caldrà lluitar contra l’oblit de rodalies i esvorancs, com hem oblidat LOAPAs o papers de Salamanca. Haurem de recordar com pactes i negociacions només ens allunyen del nostre únic destí possible. Com ens mantenen distrets mentre ells refermen el seu projecte nacional.Quan entendrem que la sínia, per molts tombs que hi donem, només ens manté esclaus? Tallem la corda... i que es treguin l’aigua ells.