Arxiu mensual

Vivim de nou una època de pensament únic. Avui, la nova religió inqüestionable es fonamenta en conceptes carregats de bones intencions fruit, sovint, del poc esperit crític i d’aquesta mena de gregarisme que agombola majories sota conceptes tan lloables com abstractes. L’esquerra marca la pauta d’aquest allargassat fi de segle on les ideologies s’han vist substituïdes per la propaganda. Hi ha un seguit de conceptes que són bons per natura, gairebé per infusió divina, perquè són d’esquerres, progressistes. I només són d’esquerres perquè els proposen els qui s’anomenen esquerres. Un cercle d’autodefinició que amaga l’ànsia de poder aprofitant-se dels prejudicis i la simplificació.
D’aquesta manera, conceptes com sostenible, participació, i un llarg etcètera que tots recitaríem, han vingut a substituir escapularis i novenes. Per ser bo, progressista i d’esquerres, tot ha de ser participatiu. Així, si tenim uns pressupostos participatius, una festa major participativa o una cultura participativa, voldrà dir que segur que van en la bona direcció.
És evident que la implicació de la societat civil ajuda a perfilar qualsevol projecte, però potser que comencem a qüestionar la participació –i d’altres conceptes sagrats– com a font única de legitimitat democràtica.

Aquesta setmana l’ajuntament ha aprovat a mitges una proposta de la CUP per a crear un Patronat de Cultura. Participatiu, és clar. Assegura la CUP, que sovint abusa del manual de l’esquerra alternativa –una altra paraula-tòtem–, que la cultura ha de ser participativa, que tothom hi ha de dir la seva i que no pot ser que cada legislatura en canviï l’orientació. Sense renunciar a fomentar la participació, no em sembla que crear un nou organisme on s’embastin les línies estratègiques de la política cultural vilafranquina per part d’una elit que no se sap ben bé qui representa, tingui més legitimitat democràtica que deixar que l’ajuntament marqui les directrius d’acord al seu programa de govern. Perquè no estem parlant de la gestió dels recursos culturals, estem parlant de projecte polític. Que a Vilafranca hàgim patit una manca gairebé total d’estratègia cultural, és un problema que no resoldrem obviant la regidoria sinó exigint planificació i objectius. La legitimitat democràtica la donen, sobretot, les urnes. Qui guanya unes eleccions ha de poder desplegar les seves propostes culturals, si en té realment. Jo no he renunciat a veure guanyar formacions amb un projecte cultural compromès nacionalment. Quan això passi, la cultura a Vilafranca tindrà uns altres objectius, un altre marc nacional, uns altres referents. Això potser no és políticament correcte, però és, també, radicalitat democràtica.

El naixement de la TV3, un rampell de dignitat en la il·legalitat imposada per un govern socialista, va representar una alenada de futur per a un país que maldava per recobrar l’autoestima perduda. Però, sobretot, va significar un bri d’esperança per a la recuperació d’una llengua que havia estat perseguida i estigmatitzada des de tots els estaments de la dictadura. Una llengua que ens fou amagada llargament i que sobrevisqué gràcies als qui “van viure per salvar-nos els mots”, però també gràcies a la tenacitat i el coratge de tants catalans anònims que mai no van deixar de parlar-la a casa. Tanta persecució no fou baldera i una llengua que només malviu en la intimitat va perdent correcció lèxica. La televisió nacional, TV3, naixia sobretot per “retornar-nos el nom de cada cosa”, per fer del català una llengua nacional. Una tasca titànica, si voleu, però que calia afrontar amb la disciplina dels pobles que no han defallit.
No li han faltat enemics. No només és l’espanyolisme visceral qui s’hi revolta, sinó que des de posicions d’una pretesa esquerra es va trobar la manera de minar la feina sota el pretext de l’evolució de les llengües. Així, un indissimulat espanyolisme brega per arrencar la “crosta nacionalista” dels mitjans públics. Es veu que un català correcte és carca, impositiu, intransigent i vés que no sigui cancerigen i tot!
L’arribada del PSC al control dels mitjans de comunicació nacionals ha propiciat un sòrdid i constant atac a la llengua catalana i a la concepció nacional de la nostra televisió. Es tracta de donar carta de normalitat a la destrucció meticulosa de la nostra llengua i dels nostres referents. Així, malgrat queixes mai respostes, TV3 ha anat introduint el castellà en el que queda de la nostra llengua. Termes com “vivenda”, “tamany” o “patera” estan sent normalitzats malgrat els repetits pronunciaments de l’IEC sobre la seva incorrecció. Si el lèxic és maltractat, ja no us dic res de l’abandó sistemàtic dels pronoms febles que converteix el que sentim a TV3 en un model de submissió al castellà. No ens hauria d’estranyar, doncs, que es comenci a sentir “barco” als telenotícies o que de la Franja de Ponent en diguin la Franja d’Aragó.

El que és remarcable, es veu, és que un català sigui un bon espanyol, prometi circumspecte el ministeri de torn, espanyol, i cridi emocionadament un clamorós “Viva España!” mentre ens plantifica un transvasament de l’Ebre que setmanes abans repudiava. Això sí: fou en campanya.

Fa un parell de setmanes es complia el 15è aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés. El qui fou, per a molts, el millor poeta en llengua catalana des d’Ausiàs Marc, veu passar els aniversaris en petits breus al diari. Només l’AVUI i l’amic Llavina en aquestes mateixes pàgines, se n’han fet un ressò just, i encara poc proporcionat. Som un país desagraït amb els seus referents, un país adolescent que galleja modernitat mentre oblida amb extrema facilitat tots els qui, feixugament, “van viure per salvar-nos els mots”. Malament del país que renega dels orígens, del país que no homenatja el seus herois.
L’Estellés representa la culminació d’una manera d’entendre la poesia, intensíssima, com els seus superlatius. Fruit d’una època en què tot estava de nou per fer, l’Estellés potser més que ningú, personifica el compromís insubornable, vital, amb un país que es llevava esmicolat i on el desànim hagués estat fatal si no arriba a ser per tants patriotes esforçats que no van defallir en la lluita i en el convenciment que l’esforç i el compromís ens durien a recuperar les nostres llibertats. Ell, a més, ho feia, com cantà un altre dels referents desapareguts “ a la manera de València”. I a la València dels 70, en plena efervescència blavera, us asseguro que no era fàcil defensar la catalanitat del país. Però l’Estellés, com en Fuster i tants d’altres, mai no renuncià al convenciment que la victòria era propera, que els Països Catalans recobrarien la unitat i amb ella l’esplendor i l’exuberància que ell amollava en cada vers.
Es recorda l’Estellés com el gran poeta que fou. Se’n destaca la intensitat, la força literària. I, en canvi, l’Estellés no va ser només un poeta. Fou, potser, un dels darrers a entendre l’art com una forma de vida, indestriable. Una necessitat tan íntimament lligada al propi ser com l’alenada o el bleix. El Vicent no feia poesies: vivia en cada vers. Per això espremia cada mot fins el límit, en podia sentir l’olor, la textura. I el vers se li arrapava com un mal dolent, apegalós que n’hagués dit ell, i creixia, ferotge, fins a esberlar-se amb tota la cruesa, amb tota la bellesa.
Amb l’Estellés s’acaba una manera d’entendre la cultura, però també la política, com un deure de servei al país, perquè “allò que val, és la consciència de saber-se poble”.

Ara ens perden els mots legions de funcionaris, polítics de carrera, poetes de vuit a tres. Enyorat Estellés, planyem el país, que els seus fills han oblidat el coratge.

L’espectacle que, la societat en general i el món polític en particular, estem donant al voltant de l’escassetat d’aigua, de les possibles causes i de les misterioses solucions, és francament surrealista i faria enrogir qualsevol ciutadà amb un mínim de vergonya aliena si no fos que ja ens hem acostumat a aquesta mena de deriva en la nostra societat.
És patètic constatar com la política basada en l’eslògan que tantes vegades he denunciat, es desfà com un terròs de sucre quan l’atzar els dóna l’impensat: arribar al poder. Un tipus de política basada en una ideologia tronada que es rabeja en mantenir-se a l’oposició malgrat estar al poder, perquè no sap construir més enllà de futurs idíl·lics inabastables. Una mena de política que, entrampada en les seves pròpies contradiccions, ens regala amb episodis d’una indignitat política que en qualsevol país normal provocaria una llau de dimissions i que aquí no va més enllà de propiciar la broma fàcil. Perquè no em negareu que en Mr. Bean no en faria un episodi espaterrant amb la misteriosa història de les estaques fantasma, de la “captació puntual” que no és transvasament perquè la paraula és pecat dels grossos, de la “nova cultura de l’aigua” que es veu que va de rentar-se la cara amb una punta de tovallola humitejada mentre llencem milers de metres cúbics d’aigua en innombrables fuites.
Tot plegat faria riure si no fos que, per variar, es veu que “les esquerres” al poder es destaquen per multar-ho tot, per prohibir-ho tot. Deixa anar si les mesures són proporcionades, si són coherents. Del que es tracta és de fer veure que es fa alguna cosa “progressista”, i és veu que això de les sancions ho és molt. No cal cercar solucions, apel·lem a la consciència del ciutadà que és sempre el culpable de tot i qui dies passa anys empeny. Perquè no em direu que no és més lògic posar topalls a l’ús de l’aigua i que el ciutadà en faci l’ús que vulgui. Potser jo preferiré dutxar-me menys i regar el jardí. Deu ser que els jardins no són prou sostenibles, tampoc.És evident que hi ha sequera, però també que vivim en una zona amb aigua limitada i que un creixement descontrolat de població com el que hem tingut no es pot sostenir amb els recursos actuals. No n’hi ha prou amb estalviar, reciclar i encara menys amb filosofar. Calen solucions estructurals a llarg termini que tinguin en compte la realitat: som molts i gastem aigua. Jo no sé si la solució és l’aigua del Roine o més dessaladores, però tancar l’aixeta mentre ens rentem les dents segur que no ho és.