Arxiu mensual

A la campanya que Bill Clinton va guanyar-li al George Bush es va popularitzar l’estirabot “És l’economia, estúpid!”. Pretenia mostrar que, mentre els republicans provaven de centrar el debat en els seus “èxits” de política exterior, la clau del benestar, segons Clinton, l’havien de cercar a millorar l’economia.
A Vilafranca, les darreres setmanes, s’han disparat tota mena de rumors que apunten d’una manera clara cap a la Casa Gran. Sembla que en Marcel té els dies comptats i que dins el PSC local ni el més optimista no gosa apostar per l’actual alcalde. De motius, pel desencant, no ens en manquen, certament. Sembla, doncs, que finalment fins i tot el PSC ha hagut d’acceptar la paràlisi i la nul·la capacitat d’engrescar amb l’enèsima repetició del seu projecte de sempre.
Una altra vella dita conta que un director de campanya socialista assegurava que el PSC podria presentar un sofà i guanyaria igualment les eleccions. No us sabria dir si en Marcel fa cara de sofà, però els recanvis d’urgència que sonen val més que ens agafin amb alguna cosa per seure a prop. És el problema d’un partit que ha primat formar funcionaris, crear peons disciplinats per poder-los anar col·locant a les diferents instàncies del poder. Una estructura reclosa en ella mateixa i que només té sentit en el manteniment organitzat d’aquest poder. Es busquen càrrecs i, sisplau, no cal que tinguin idees pròpies. Prohibits a pensadors i a polítics amb criteri. Recordo haver-ho comentat amb els amics de la CUP quan, innocents, creien que els resultats electorals els permetrien controlar el PSC: “és la maquinària, estúpids!”. Una maquinària immune a les decisions del Ple, farcida de gent formada sota directrius polítiques i que són els qui, en el fons, les executen obedientment: els hi va la menjadora!
Malament s’ho deuen veure a cal PSC quan fins i tot el Fonxo, guia espiritual del socialisme nostrat, apostava no fa gaire, públicament, per una sociovergència ad-hoc. Maniobra desesperada que prova de salvar, precisament, la immensa maquinària. El problema, al cap d’un any de les eleccions, no és el Marcel -si de cas ja ho era abans-i un recanvi a corre-cuita no resoldrà res. El problema és un projecte esgotat i la ceguesa dels qui podent-ho canviar s’ho miren displicents, com si hi estiguessin de pas, com si no en fossin també responsables.

D’aquí a uns dies farà un any de les passades eleccions municipals. Foren unes eleccions on, potser per primer cop i d’una manera clara, una majoria de vilafranquins vam apostar pel canvi. Un canvi amb molts matisos, amb molts colors, però amb el convenciment de l’esgotament d’un projecte que ha dut Vilafranca fins on és ara. Un canvi que, sota l’auspici de la Comissió 11 de Setembre, va concretar-se en la signatura dels deu punts del “Compromís per Vilafranca” per part de quatre de les forces que es presentaven als comicis. Un compromís que obria les portes a una nova majoria sota la transversalitat en la defensa d’un model de Vilafranca arrelada al territori.
L’aritmètica electoral, de vegades capriciosa, va voler que, finalment, el canvi no es produís. És clar que hi influïren d’altres motius: tossuderia, prejudicis, desconfiança, escàs compromís i tot un llarg reguitzell de petites misèries. El fet és, però, que la gasiveria i la manca d’ambició van donar l’alcaldia de nou a un PSC desautoritzat. Amb un petit matís: ara estaven absolutament sols i en minoria. Això, se’ns va vendre, era l’oportunitat de forçar el consistori a un nou escenari on les decisions s’haguessin de consensuar o, al menys, de negociar per aconseguir el suport imprescindible.
La realitat ha estat, però, que el que s’ha provocat és una situació de paràlisi insostenible. El PSC, acostumat a manar a pler, segueix actuant com si tingués majoria absoluta i, “antes partía que doblá”, prefereix retirar les propostes quan no té majoria suficient per aprovar-les. O no les compleix. O les deixa esllanguir-se enmig de circumloquis interminables que acaben en no-res clamorosos. Rellegim avergonyits les actes del plens on campa el tòpic; on només s’aproven mocions, necessàries, però de pura estètica política. Mocions que haurien de ser les postres però que avui són plat únic perquè l’ajuntament no governa, només transita la legislatura.
I Vilafranca se’n resent. Un any després no hi ha hagut cap proposta rellevant que encari amb valentia els molts reptes que la vila afronta. Vilafranca viu un moment històric -tot el país el viu- on les decisions que es prenguin marcaran d’una manera inesborrable el territori i la societat que llegarem als nostres fills. No ens podem permetre un ajuntament inoperant, tacticista, d’un “qui dies passa” suïcida.

Si el PSC no pot prendre decisions, que les prenguin d’altres. Tots plegats teniu el deure cívic de l’ambició, de no renunciar a una altra Vilafranca que diu prou, que exigeix acords, que exigeix, tossudament, avançar.

Una més de les conseqüències d’una transició feta sota la por i l’engany, ha estat la veneració malaltissa de tot allò que simula evitar la confrontació. Venent-nos el nou règim com el bàlsam que endolciria vells enfrontaments, es van introduir termes com “unitari” i “consens” com a valors positius indiscutibles. Calia cercar el consens tothora, ens deien. Hi ho defensaven, sobretot, els qui tenien la capacitat d’amenaçar amb antigues pors. D’aquesta manera, aconseguiren que la transició fos realment un transigir, un oblidar.
Sense menystenir el valor de l’acord, que cal cercar dins d’allò raonable, no hauríem d’oblidar que la dialèctica social –i especialment la política– funcionen quan hi ha realment confrontació de models, d’idees. Només pot témer la discussió qui no té prou arguments per defensar el seu posicionament amb fermesa i entusiasme.
Dic això arran del recent “acord històric” –així ho titulava aquest setmanari– al Consell Comarcal de l’Alt Penedès. L’acord en qüestió no és altre que la constitució d’un govern d’unitat amb la participació de totes les forces polítiques presents al Consell.
A molts ja se’ns va fer difícil d’entendre l’acord de govern inicial entre CiU i el PSC amb ERC d’espelma. Acord absolutament innecessari i que dinamitava la sana confrontació de models de comarca que durant la campanya havien mostrat les dues forces majoritàries. Segurament és la constatació de la nul·la capacitat administrativa dels propis Consells i l’acceptació, capcots, que la màxima utilitat que li han trobat ha estat fer d’eina de desgast polític, conscients que mentre la Diputació senyoregi el territori poca cosa hi ha a fer. Tot i això, no deixa de sobtar la facilitat amb què en Joan Raventós, que se’ns presenta constantment com el Robin Hood de la Vegueria, va arribar a pactar un govern que havia d’impulsar un Pla Director ambiciós precisament amb la força que repetidament s’ha mostrat contrària a la Vegueria i a un futur no metropolità per a la nostra comarca.
Ara, per reblar-ho, resulta que és una “lliçó de democràcia” haver d’acordar l’acció de govern amb el PP. No se m’acut el perquè de tanta por a governar. No entenc que, tenint majoria i projecte, es renunciï a dur-lo a la pràctica i a demostrar al ciutadà que tantes promeses, tants programes electorals, no són només una excusa per seguir remenant les cireres. Siguem conscients que la unitat entre forces tan dispars, paralitza qualsevol posicionament valent. Ens haurem de preguntar a qui beneficia un Consell Comarcal emmanillat.

Del Maig del 68, del que enguany se’n commemora el 40è aniversari, se’n destaca, sovint, el trencament amb un “ancient régime” que havia encotillat la societat de tal manera que la impedia respirar. Fou un moviment, un esclat, que es visualitzà al Paris benestant i bohemi però que tenia presències paral·leles arreu del món civilitzat d’aquell final dels seixanta de bonança econòmica. La irrupció desvergonyida del rock a Anglaterra, amb tota la càrrega simbòlica i d’actitud, o la més compromesa lluita dels joves nordamericans en contra de la guerra del Vietnam, n’eren dos dels motors massa sovint menystinguts.
El canvi social inqüestionable que representà la insubmissió definitiva d’aquells joves no hauria d’amagar altres elements cabdals per entendre el present d’aquell Maig i, sobretot, el que se n’ha derivat.
D’una banda no hauríem d’oblidar que l’esclat social i ideològic es produí en el cor d’una nova classe social apareguda com a conseqüència de l’espectacular boom econòmic que Occident visqué a partir dels 50. Una “classe mitja” que omplí l’enorme distància entre la burgesia immobilista i el proletariat més precari. Una classe que heretava la mentalitat obrera però amb actituds sovint burgeses i que, per primera vegada podia donar als seus fills educació i benestar. Aquests fills, intel·lectualment preparats, havien de rebentar les costures d’una societat que no els acceptava, a causa del seu origen, però que els en marcava les pautes socials. Avorrits, sense patiments, van poder imaginar que un altre món era possible.
“La imaginació al poder”, proclamaren durant uns dies. Fins que es van adonar que el poder de veritat és poc imaginatiu. Prefereix el control, fins i tot d’allò que sembla revolucionari. Així, tota aquella explosió social, tota aquella radicalitat que ho havia de canviar tot, ha esdevingut amb els anys una nova doctrina social, un nou pensament únic. Carregat d’eslògans i de noves paraules, però sota el mateix control. O t’hi adaptes o et quedes fora. El 68 fou, potser, el darrer intent de revolució real, infantil i benpensant. La fi de la innocència de pensar que el món pot canviar de cop. Ho vàrem entendre: ningú no ho ha tornat a provar.Ens hauria de fer reflexionar constatar què se n’ha fet d’aquella joventut que rebentava els carrers de París sota eslògans d’una gosadia il·limitada. Hauríem de preguntar-nos com uns intel·lectuals incipients que veneraven Sartre i Marcuse, avui dirigeixen multinacionals o viuen còmodament aposentats a les entranyes d’un sistema del qual abominaven. Potser, aleshores, entendrem que les revolucions de veritat es fan des de la constància agosarada d’un pragmatisme que no renuncia a apamar el futur. Els eslògans, ara ho sabem, són per la publicitat.

L’episodi que aquesta setmana han protagonitzat els partits catalans arran de l’aprovació del transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona és perfecte per exemplificar els mals que pateix la nostra classe política i, de retruc, la sordidesa a què han abocat el debat polític.
Sovint es queixen, els polítics, d’una immerescuda, diuen, desafecció de la ciutadania envers els afers públics; es planyen d’un creixent desinterès per la cultura política i que els ciutadans som cada vegada més individualistes i menys solidaris: que tenim menys esperit de comunitat i que això és un campi qui pugui.
Probablement tenen part de raó. No es pot culpabilitzar exclusivament la classe política dels desgavell ideològic d’aquest inici de segle i menys, al meu entendre, abominar del joc polític com a model de construcció social i nacional. Sobretot sense tenir una alternativa clara i funcional que no es basi en la bondat angelical de l’ésser humà. Ja fa massa anys de Rousseau.
Un cop dit això, tanmateix, no podem oblidar que els sistemes representatius es basen en el principi de confiança, en la certesa que l’esquelet ideològic que sustenta un partit polític ens en farà preveure uns posicionaments clars que si són bons avui també ho haurien de ser demà. La coherència política hauria de ser l’ADN de qualsevol formació que aspiri a ser creïble. No pot ser que un partit juri i perjuri en campanya electoral que de l’aigua de l’Ebre “ni una gota” i que un mes després, un cop guanyades les eleccions, defensi abrandadament un transvasament embolcallat d’eufemismes fariseus. Tampoc no pot ser que els ciutadans tinguem la sensació que per tal de mantenir el poder tot s’hi val. Si agafar més aigua de l’Ebre no és la solució i obre la porta a mals majors, ho és tant al Congrés espanyol com al Govern català. La cara de perplexitat, no ja dels ciutadans, sinó dels propis militants d’ERC, en veure com s’argumentava en contra de la interconnexió de conques al parlament espanyol mentre es defensava des del Govern, i vés a saber què des del partit, no fa sinó augmentar el convenciment que calen canvis profunds.

No ens ha d’estranyar doncs el desinterès creixent de molts ciutadans, ni el descrèdit de la política com a forma enraonada de gestionar una societat moderna. Un cop desacreditats els intel·lectuals, l’estratègia política ha quedat en mans de simples trilers, prestigitadors de les idees. Sense una regeneració política que es basi en la honestedat, el compromís, la dignitat i la coherència, tenim la batalla perduda. I amb ella, hi perdrem la nació.