Arxiu mensual

A hores d’ara, sembla que són pocs els que recorden que, no fa pas massa, tot el debat lingüístic en aquest país es reduïa a les periòdiques baralles entre els que eren qualificats de “pessimistes” i els “optimistes”. Per molt que des de diferents entitats de la societat civil s’alertés repetidament del perill clar en què es trobava la nostra llengua, els diferents responsables de Política Lingüística del govern s’entestaven a minimitzar-ne l’efecte i a proclamar, eufòrics, que mai el català no havia gaudit de millor salut; que mai no hi havia hagut tants ciutadans capaços de llegir i escriure en la llengua d’Ausiàs March. Tot amanit amb grans dosis d’optimisme i amb l’excomunió dels qui gosàvem posar en entredit tanta bonança.
La tebior de CiU no ens serví d’excusa primer, ni el pacte del Tinell amb un PSC bilingüe ho ha estat per disculpar més tebior, ara en mans d’ERC. Les causes deuen ser prou profundes però és amb tristor que veiem l’amic Bernat Joan impotent per redreçar la situació.
I és ara, quan les darreres enquestes al jovent català demostren la caiguda lliure en què s’ha instal·lat la nostra llengua, que s’encenen tots els llums d’alarma. A bones hores! Farts d’argumentar que la clau es trobava en l’ús social del català, se’ns hi oposaven triomfals estadístiques de la presència del català al nostra sistema d’ensenyament. Prou que alertàrem que havíem guanyat l’aula però estàvem perdent el pati, però no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir. L’aparent millora de la llengua, fa uns anys, va ser fruit d’una època en què el català tenia encara prestigi, era la llengua de la cultura i del progrés, la llengua de futur. Ara, els qui rebutgen el català són les generacions que ens l’havien de salvar. El català ja no “mola” i això de la cultura vés a saber què és. La llengua de l’oci, la llengua de masses és un espanyol desacomplexat que ha perdut el sentit del ridícul.
Massa cops hem avisat del parany del bilingüisme. Massa vegades hem demostrat que sense eines d’estat que ens permetin fer del català única llengua oficial a casa nostra, mai no podrem salvar-lo. S’acaba el temps per a una llengua mil·lenària. No podem dubtar més. No podem estar ni un dia més sense reaccionar.

Permetrem que, quan se salvi la pàtria, hagi mort la llengua?

Talment com el boxador sonat, a ERC sembla que encara no han vist d’on els han vingut els ventallots que els van deixar la cara blava. Avançant d’esma, com la vaca, s’han palplantat al bell mig del seu espectacular procés electoral encantats d’haver-se conegut. Tothom s’ha apressat a péixer les feres, tot esperant que l’espectacle fos més sagnant, fent ballar el debat polític en termes de personalisme, de traïció i gelosia. Per reblar l’esperpent, ens volen fer creure que un SMS díscol, tot solet, ha soterrat el pacte d’una Esquerra que vol seguir, impertèrrita, rere vidre fumat de cotxe oficial.
No, senyors, la gran farsa s’ha acabat; el guinyol no dóna més de sí.
Esquerra va recollir l’entusiasme de tot un poble que maldava per trobar una força política que aglutinés les ànsies de llibertat nacional. Amb un projecte de futur transparent: la independència com a premissa, la dignitat com a valor i la força de la coherència. Amb tot això a la motxilla ERC ens havia de dur a la sobirania. És clar que ni van ser els primers ni els únics que han lluitat per aconseguir que les ànsies independentistes vertebressin aquest país, però no els podem negar que van trobar el desllorigador que féu avançar l’alliberament nacional com mai no ho havia fet abans. Per fi una força independentista creixia entre la població, per fi la independència arribava al govern, per fi un independentisme sensat, creïble, era alternativa... I aquí s’acaba la història.
Esquerra potser s’ho pensa, però ser independentista no és de franc. No es pot apel·lar a la pàtria mentre et dissols en un govern gris i espanyolitzant. Els estirabots poden dissimular el fracàs d’una equivocació estratègica. Però negar l’error, no fer marrada per redreçar el camí, és suïcida.
ERC només té sentit si vertebra l’eix nacional. Des d’una certa esquerra ni dogmàtica ni anestesiada a cop d’eslògan, però amb un únic objectiu fundacional irrenunciable: la independència d’aquesta nació. Al país ja hi ha d’altres formacions d’esquerra. No li calen més crosses al PSC. Quin sentit té ERC si perd el nord nacional?
Necessitem una formació independentista forta, amb sentit de govern, capaç de regenerar l’agenda política d’aquest país sota dos objectius indestriables: uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos. En aquest ordre.
Potser la militància d’ERC és principalment d’esquerres, però hi ha milers de votants que esperen una Esquerra transversal que ens dugui a la independència. Sense vacil·lacions.
Esperem que quan ho entenguin no sigui massa tard.

La contesa electoral que ERC va viure el passat cap de setmana i que ha merescut tots els elogis democràtics i transparents del món mundial, representa que havia de donar un impuls decisiu a l’estratègia republicana i enfortir el partit de cara a recuperar el terreny perdut a la societat catalana. L’exercici de democràcia interna fou, certament, impecable però malament si només en sabem destacar això. Com diu en Desclot: ja s’han comptat, i ara què? Dissabte passat, havia de guanyar Esquerra i, en canvi, deixant-nos d’eufemismes condescendents, qui ha guanyat realment ha estat el PSC. No només perquè els resultats avalen la continuïtat del tripartit, sinó perquè demostren la importància desmesurada dels aparells de partit i dels spin doctor que els socialistes han anat escampant. Han acabat aconseguint que els dirigents d’Esquerra interioritzin una distribució del mapa polític català basat en els eixos socials i de “progrés”. Això, evidentment, referma l’imaginari que el PSC ha forçat des del govern i dilueix el perfil nacional d’ERC. És l’abraçada de l’ós final, sucumbir al “relat” –que diria Lakoff– manipulat que ens fan del país.
Es fa difícil de dir per què un partit com ERC fa cas omís als missatges que des del seu electorat se li han anat enviant i, en un exercici suïcida d’autisme polític, s’entesta a aprofundir la seva dilució sota el mantell protector del PSC. Diu la dita “si has caigut dins un clot, para de cavar”, però no sembla que la militància d’ERC en sigui conscient. Molts dels que en som exvotants, ara ja no critiquem la decisió, pretesament estratègica, de fer president primer Maragall i després Montilla: critiquem l’abandó absolut, malgrat tota la retòrica, dels objectius de radicalitat nacional que havien fet créixer la formació republicana.
Ara ens parlen de “canvi tranquil”, de demanar el dret a decidir. Per a canvi tranquil ja teníem el de CiU. Precisament ens vam cansar de tranquil·litat i poc canvi. Els qui vam fer confiança a Esquerra, ho férem precisament per avançar decididament cap a la independència del país. I això no és un canvi tranquil, això és una sacsejada que el país demana a crits. El dret a decidir fa segles que el tenim. Com a nació, mai no l’hem perdut. Ara cal exercir-lo, ara cal la independència.
ERC no pot ser un partit més. Havia de ser la transparència, la frescor, les mans netes. La il·lusió que un país sobirà és possible, que depèn exclusivament de nosaltres, de la nostra voluntat irrenunciable a caminar cap a la llibertat. Si ERC no pot liderar aquest procés, si no és capaç de ser diferent, aleshores no ens serveix.

La insistència amb què des de molts àmbits del món polític vilatà s’està alertant d’un acord PSC-CiU em fa témer que, en tot plegat, hi ha més pa que cansalada. Atiar la por a una entesa sociovergent té un efecte balsàmic per a molts als qui la situació d’atzucac a què ha arribat l’actual legislatura els crema als dits. És molt senzill parapetar-s’hi per no haver de decidir. Qui pot decidir -i en aquest cas només és la CUP- sap perfectament que la taula està servida, que hi ha projecte, il·lusió i ganes. Només falta voluntat d’entesa i compromís. Es farà difícil d’entendre la crítica permanent a una situació que no només no es vol resoldre, sinó que s’amenaça amb perpetuar. Qui ho diu que amb dos regidors no s’està legitimat per governar? Com a mínim hi ha la mateixa legitimitat que per bloquejar el govern i d’això no n’he sentit pas queixes. El que potser hi ha és por. Por de deixar l’oposició on un pot ser còmodament immaculat.
No qüestiono la decisió de mantenir-se al marge, demano transparència per entendre-ho. Si, realment, l’acord és impossible, ens mereixem saber-ne les raons. Conèixer per què un projecte compartit no pot ser i, en canvi, un altre repetidament criticat té l’aval, indirecte però continuat. I no hi valdran estereotips eteris, vaguetats dreta-esquerra. Tampoc la sociovergència com a arma llencívola.
Perquè, quin sentit pot tenir la sociovergència, si no és la intenció de perpetuar el PSC en el poder municipal, de mantenir intactes els mecanismes que, després de tants anys, han acabat malbaratant la il·lusió?. Evidentment, als socialistes els pot arribar a interessar un acord que els permetria travessar la crisi de projecte sense qüestionar-los la maquinària. Però, què en pot treure CiU? Amb quina cara es podria presentar mai més davant els vilafranquins, si renuncia tan fàcilment a ser alternativa? En aquests darrers anys s’ha insistit incansablement que hi ha dos projectes, fins a cert punt antagònics, pel futur de Vilafranca. Si demanem explicacions a la CUP només per no fer un pas endavant, quines explicacions no hauria de donar en Pere Regull per provar de fer-nos entendre que ara els dos projectes poden caminar plegats?

La sociovergència només pot tenir sentit en la ment dels vividors de la política per als qui els ideals són una nosa. I aquests, millor si els mantenim allunyats de les cireres.