Arxiu mensual

Una de les característiques de la sagrada transició és que aquesta es va fer sota una constant amenaça de cop militar que ara fa riure els més joves, però que aleshores ens tenia els esfínters corpresos. Per això els feixistes segueixen campant tan amples i ningú mai no ha gosat trencar el vergonyant silenci.
L’efecte pervers de tot plegat, més enllà de l’escassíssima qualitat de la democràcia resultant, és una por visceral al conflicte i una veneració desproporcionada a la unitat i al consens. La fantàstica unitat de la societat catalana durant el franquisme, sota l’Assemblea de Catalunya, ja vam veure què va durar quan van començar a jugar-s’hi les cadires. La traïció dels líders com ho batejà encertadament en Xirinacs.
Del consens, només n’hem tret rebuig a les nostres legítimes aspiracions. En ares del consens vam renunciar al concert econòmic i encara ara compartim tassa d’aquest cafè aigualit.
Ha arribat l’hora de proclamar sense embuts que qualsevol procés d’alliberament nacional es fa sobre la base del conflicte. Un conflicte que hi és i que no cal amagar. No cal que sigui a mastegots, però com més aviat entenguem que als Països Catalans hi ha un grup social unionista que pretén seguir formant part de l’Estat Espanyol -a desgrat de l’espoli que, a ells, també els empobreix- i, de l’altra banda, hi ha l’independentisme que entén que només aconseguirem el benestar nacional i social formant un estat propi. Tota la resta són subterfugis més o menys indissimulats que amaguen el problema i n’allunyen la solució.
És per això que la constant crida a la unitat és una nova cortina de fum que només fa que distreure’ns mentre els partits, fictícia com és, s’escarrassen a trencar-la a la primera de canvi.
D’acord, hi ha moments puntuals en què l’estratègia del peix al cove ens hi obliga. Les nostres finances no poden esperar i si podem treure’n una tonyina millor que no pas un llucet. Però no hauríem de confondre els moments d’acord necessari amb la unitat de les forces nacionals. Aquesta unitat que pretén posar al mateix sac el PSC i ERC, ICV i CiU no fa sinó debilitar les posicions nacionals. Perquè desenganyem-nos, amb honorables excepcions, el PSC i ICV són formacions regionalistes que mai no s’han qüestionat el nostre vassallatge a Espanya.
L’única unitat que pot fer-nos avançar és la unitat nacional que, amb un acord estratègic per dur-nos a la independència, aglutini ERC, CiU, l’Esquerra Independentista i tota la societat civil que, a hores d’ara, és qui lidera el procés.

Assumim definitivament la independència com a única solució. Assumim el conflicte.

Com si es tractés d’una maledicció bíblica, la reconsagrada unitat d’acció dels partits catalans, l’esotèric front català a Madrid s’ha esberlat com una síndria madura al primer raig de sol d’aquest estiu crepuscular. Ah, la unitat, aquesta entelèquia que tots diuen cercar mentre s’acusen mútuament de trencar-la. La grandesa d’un objectiu comú es veu que no fa per un país mesell, avesat al vassallatge, que es rebolca en el fang de la mediocritat abans d’haver de decidir. Un país menor d’edat que tot just demana de poder decidir, com l’adolescent que prova d’arribar tard aquesta nit de gresca però que demà tornarà al recer protector del pare acollidor. Ja ho deia en Guillem d’Efak: “Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem”.
Certament ningú no donava ni un euro per aquest miratge d’estiu. Més aviat les apostes eren per saber qui seria el primer a primar la foto abans que el compromís. “And the Oscar goes to...” Iniciativa!. De ben segur, els més necessitats de sortir a la foto. El perquè un partit que és un zero a l’esquerra ha tingut la pensada d’engegar a rodar qualsevol possibilitat de mostrar una mínima força davant el govern d’Espanya és un misteri que pot tenir tantes explicacions com posicionaments tenen els autoanomenats ecosocialistes. Un partit que ha avergonyit el record d’un PSUC consistent, amb una aportació ideològica que no va més enllà de la benaurança del carril bici que ens ha de dur a tots al paradís; un paradís, això sí, sense fronteres ni nacions ni banderes ni cap d’aquestes molèsties decimonòniques. Que fàcil que és predicar la felicitat des d’un luxós xalet a la Cerdanya!
Al PSC li couen les mans de tant d’aplaudir la decisió dels seus socis, encantats de retrobar-los en la “responsabilitat” de salvar-li de nou el cul a l’amic Zapatero, que ja se sap que “si guanya Zapatero, guanya Catalunya” i que, posats a entomar-les, no vindrà pas d’una mentida més, d’un altre incompliment.
El gran error dels qui volem la llibertat d’aquest poble, dels qui pensem que no hi ha altra camí que la independència, és l’entossudiment malaltís per una unitat impossible. Com la mata de jonc, la unitat enforteix quan ajunta diferents objectius en un únic destí, però quan per aconseguir-la s’han d’entrellaçar extrems molt llunyans, la falsa unitat debilita. Com passa amb la majoria de paraules-tòtem a les que ens aboca aquesta política d’aparador, no n’hi ha prou amb els mots.
Per fer força de veritat, abans d’estrènyer cal separar. Quan assumim que hi ha unionistes i hi ha independentistes, començarem a saber amb quines forces comptem.

Mentrestant, amaguem les càmeres: la foto és tan temptadora...

Hi ha una vella dita anglesa que aconsella una actitud de sentit comú: si has caigut dins un clot, para de cavar. Vaja, que si l’has vessada, mira de no empitjorar-ho.
Hi penso sovint quan contemplo incrèdul algunes de les actuacions a la via pública del nostre consistori. Especialment hi he pensat aquests dies amb tot el rebombori que s’ha organitzat qüestionant els canvis circulatoris que ha posat en marxa el nostre ajuntament. Tothom preveia que l’eixamplament de la rambla, a la font de Sant Magí, causaria embussos. La solució: que no hi tombin! Què faran quan s’embussi el carrer del Cid? Fer-nos tombar a la rotonda de l’Esclat? No hagués estat millor que haguessin reconegut, per primer cop, que es van equivocar?
Els que pertanyem per força a aquesta espècie maleïda, a l’esca del pecat que som els vilatans que gosem usar el cotxe dins la vila, ens estem acostumant a tota mena de penúries, obstacles i impediments. Ciutadans de segona, encara que paguem l’impost d’una circulació impossible, veiem com cada dia que passa se’ns retalla un dret, el d’usar un vehicle, que hauria de ser compatible amb l’anar a peu o amb bicicleta.
Però la salmòdia pseudoprogre de facilitar la vida exclusivament al vianant amaga una constant en molts ajuntaments socialistes: l’estigmatització del conductor. Com si assenyalar amb el dit inquisitorial els conductors et fes més d’esquerres. L’estètica, que dèiem ahir.
Tot plegat no fa més que demostrar, de fet, el fracàs de l’educació. Ja no es pretén acordar àmbits de convivència basats en el respecte mutu. Ja no es penalitza només qui incompleix les normes. Ara l’obstacle és per a tothom. No cal educar en el respecte a un pas de vianants: hi posem una elevació i a rascar els baixos encara que no hi passi ningú. Fins i tot hem començat a veure plataformes a passos amb semàfor on la seva utilitat se m’escapa. No cal aprendre a no aparcar sobre la vorera: posem-hi pals a dojo. No cal respectar els límits de velocitat, posem-hi bonys.
Vilafranca no pot ser una cursa d’obstacles per a la circulació per molt que per anar a treballar a l’ajuntament no calgui el cotxe o que tinguem un alcalde sense carnet de conduir. Les zones de vianants són certament imprescindibles, com ho és facilitar el passeig i que les voreres tinguin l’amplada i la seguretat necessàries. Però el teixit productiu de Vilafranca també necessita poder-hi circular amb comoditat i respecte.Deixem-nos de posturetes i resolguem els problemes de veritat. Deixem de cavar d’una vegada.

Vivim una època en què la vella dialèctica entre ètica i estètica ha estat superada àmpliament pel triomf incontestable de la segona. Avui, l’èxit o el fracàs es mesuren en funció d’aspectes externs i banals, de la buidor feridora de l’edifici conceptual d’aquest nou segle. Res no se n’escapa, de la dictadura d’una estètica simplista. Les idees passen un cop i un altre pel ribot dels gurus del màrqueting fins a fer-se aptes per a l’aparador d’aquest mercat únic. La cultura boqueja un cop s’ha descobert innecessària. La política omple de fum un pensament únic que campa a pler sabedora que la desafecció no remourà cadires.
Assistim, impàvids, a la invasió de la correcció política, de l’estètica de les idees, al rosari i l’avemaria actualitzats, deconstruïts. Tan moderns com som, tan transgressors, que no ens permetem la més mínima desviació del parenostre oficial.
L’estètica ens fa dir Casa Gran del mateix escanyolit pal de paller que s’ha quedat sense palla per agombolar. L’estètica fa que “independència” ens esgarrifi mentre triomfa un bucòlic i inconcret “dret a decidir” perquè és baix en calories i carbohidrats. L’estètica fa que ERC hagi de defensar el patètic català del president de la Generalitat perquè el bonrotllisme no tolera la denúncia, no que un immigrant parli malament el català, sinó que en 40 anys no hagi mostrat el més mínim interès per aprendre’l.
El símbols tampoc no se n’han escapat. Aquesta immensa “Corporación Dermoestética” del pensament que ha esdevingut el progressisme conservador reparteix diplomes de tolerància. Res massa greu. Tot cartó pedra, tot façana, tot fingiment. Ah, el teatre!
Alguns ho han entès. Per això el PSC o ICV, als qui tant se’ls en fot si pengem l’estelada o no, han de fer veure que s’escandalitzen. No els amoïna l’estelada, els descol·loca el símbol. Perquè trenca el seu paisatge de dolç regionalisme repintat de federalisme. Remodelen l’espanyolitat amb un vernís de catalanitat universal i tolerant que l’estelada, com a símbol de l’ètica de la fidelitat, els qüestiona. Ho entenen i d’aquí els esgarips. El seu triomf depèn de desactivar l’ètica, el pensament independent.
D’altres no ho han entès. Si no, no es comprèn com CiU de Sant Sadurní ha estat capaç d’acceptar l’espanyola a l’ajuntament a canvi de pressupostos. Cal preservar els símbols si vols fer creïble el relat. La Dolors Montserrat ha sabut escenificar el dramatisme que dissimula la seva residualitat. La humiliació és tan estètica!

Ara se’ns obren nous interrogants. Sabrem reviure l’ètica? Podrem resituar l’escena? Ens caldrà un nou relat? Nous actors? Quan ha deixat de ser suficient tenir raó?