Arxiu mensual

Després de mesos de silenci i de rumors, finalment han coincidit en pocs dies, no sé si casualment, l’anunci de CiU que es proposa tirar endavant un moció de censura a l’actual alcalde i la posterior presentació, per part de la CUP, d’un extens document on detalla les seves condicions a donar suport a la governabilitat vilatana. Enhorabona. La continuació d’una situació política enquistada es feia ja insostenible.
El document en qüestió, anomenat “Cinc motors pel canvi”, posa tantes condicions que, d’entrada, s’acosta més a cercar excuses per no comprometre’s que a un veritable intent de negociar una sortida a la situació d’estancament que viu Vilafranca. De fet, tampoc no diu res que no sabéssim. Si recordem el programa electoral de la CUP, ja venia a ser això, ara potser més detallat en accions concretes i amanides amb el mantra habitual de la sacrosanta participació.
L’exercici, tanmateix, és molt interessant i necessari. D’una banda perquè és el primer cop en molt de temps que es posa sobre la taula un document que proposa coses concretes, probablement abastables majoritàriament, i amb l’esperit de ser-hi. D’altra banda perquè sembla demostrar un trencament amb la política de mirar per sobre l’espatlla que la CUP ha dut a terme fins ara. Tot i assegurar que no estaran a cap govern, se’m fa difícil veure com podran justificar la presentació d’aquest document per després desentendre-se’n. Els motors, no n’hi ha prou en assenyalar-los. Per a què funcionin cal engegar-los i, per això, cal ser-hi. Assumir la responsabilitat que s’ha adquirit i actuar amb la valentia que tantes vegades exigeixen als altres. És molt fàcil restar còmodament en una beatífica oposició, criticar-ho tot, opinar de tot, proposar de tot, exigir de tot... i després renunciar a exercir la responsabilitat de tirar endavant les coses. Se’ls pot fer difícil de vendre als seus electors que estan votant un partit que renuncia a dur a terme allò que proposa ni quan en té l’oportunitat.
Vilafranca ja fa temps que viu en la paràlisi política. Sense un projecte clar de futur i gestionant, a batzegades, el dia a dia. La manca d’una majoria clara de govern obliga a negociar, empeny al pacte, però malament si duu a la inacció i al tacticisme de la immediatesa.
La CUP té la responsabilitat de desencallar una legislatura que ens duu pel pedregar on Vilafranca està llençant uns anys cabdals en la construcció de la vila del futur i de la comarca que llegarem als nostres fills. Les ambigüitats ja no enganyen ningú. Cal decidir, ser valents. Hi ha dos projectes possibles: PSC o CiU. Amb tots els peròs que calguin. Amb tots els matisos que s’hi puguin aportar des de la CUP, ERC o ICV. Dos, però. I, ara, cal triar. Cap dels dos no és perfecte, però sempre serà preferible a no fer res, sigui quina sigui la tria. La política no pot ser un tot o res. Ens hi juguem el futur.

I si provem d’engegar els motors?

Fa uns dies en Vicent Sanchis ens recordava, oportunament, que algú va definir la política catalana com “la política del bromur i la Viagra”. Talment com una versió actualitzada dels qui dibuixen l’esperit català amb el tòpic del “seny i la rauxa”, l’acudit posa el dit a la nafra en un dels nostres mals històrics: l’excessiva facilitat amb què s’esvera la societat catalana i tot sembla que ha d’esclatar per moments, tot és urgent, terminal, definitiu. Amb la mateixa facilitat, tanmateix, poc després ens tremolen les cames i, amb les calces al garró, triem la via fàcil, l’acord possible, el pacte immediat.

Això, que sovint és destacat, sobretot pels nostres enemics, com una qualitat del nostre tarannà pactista, ha fet que no hàgim tingut mai un projecte clar de futur, un full de ruta que en diuen ara, que delimités amb nitidesa les nostres perspectives nacionals. Un abús del “qui dies passa, anys empeny” i el meliquisme suïcida que ens fa creure en una mena d’oculta superioritat que, en el fons, ens farà triomfar tot nedant i guardant la roba, han propiciat aquest Dragon Khan vital que puja i baixa però que, finalment, retorna al lloc on havíem començat.

Ara vivim uns temps d’exaltació nacional. La Diada, una fermesa inusitada, la unitat que mostra clivelles però que no es trenca, un PSC que treu pit davant el germà gran. I, sobretot, la inapel·lable convicció que l’autonomisme, que l’acord amb Espanya, és manifestament impossible i que ens encarem inevitablement a la disjuntiva entre assimilació o independència. Com han fet tots els pobles amb consciència al llarg dels anys. Res de nou, de fet.

Però d’aquí a uns dies potser el bromur s’imposarà i tot allò impossible, innegociable, inacceptable, esdevindrà un rosari de matisos i el pragmatisme substituirà l’abrandament i la coherència. Aleshores, potser, algú trobarà que l’acord de finançament no és pas tan dolent, que no sé quan ens traspassaran no sé què que ja hauria d’haver estat traspassat fa segles. Serà quan l’acord de vol gallinaci, la fotografia fatxenda o la mentida que tapa les vergonyes, ens arrossegarà aclaparadora pel tortuós camí de la renúncia indigna. Arrapats a la prebenda immediata, ens hem fet experts en dimitir del futur que podem construir.

Dimecres vinent, vigília de la Diada, Vilafranca viurà una nova edició, la sisena, de la Marxa de Torxes. L’èxit de participació que any rere any ha anat acompanyant la Marxa, amb penedesencs de totes edats i diferents simpaties polítiques, no n’han fet rebaixar mai el missatge d’un clar sobiranisme. Ben al contrari, és una clara mostra que la demanda de les màximes cotes de llibertat pel nostre poble no són patrimoni de cap formació política i que és un sentiment prou estès que, potser, des del món polític, no s’ha sabut recollir amb la naturalitat i rotunditat que els ciutadans expressem.
Enguany, la Marxa, ens acosta a una Diada enterbolida pel debat del finançament i pels incompliments espanyols de l’estatut d’autonomia. I hi ens acosta amb un lema que cerca la claror a tanta boira: independència. Perquè si una cosa ha de deixar clar aquest 11 de setembre, és que hem arribat al final del camí. Tots els esforços d’entesa que des de la classe política catalana s’han anat fent des de la transició s’han demostrat inútils. Avui és més clar que mai que només ens queda el camí de la independència si volem construir una societat moderna. Sortosament pel que defensem la independència, ja no es tracta només d’una qüestió de dignitat nacional, d’arrelament a una terra i a una història, sinó que finalment ens hi juguem la possibilitat de construir una societat que pugui assegurar el benestar, econòmic i cultural, dels seus ciutadans. Finalment ja no som els independentistes els qui hem d’argumentar els beneficis d’un estat propi. Són els unionistes els qui hauran de cercar les raons per mantenir-nos en un estat que ens maltracta, que ens vol sotmesos.
Arribem, també, a la Diada amb la societat civil confusa després d’un llarg estiu on el serial del finançament n’ha segrestat el discurs. Ara resulta que el sobiranisme clama per un finançament que, millori gaire o poc, seguirà deixant els nostres recursos en mans espanyoles. Voleu dir que la feina de l’independentisme és defensar l’estatut? Aquesta és la tasca de les nostres institucions, no pas la nostra. Si convé defensarem una negociació -que no pot acabar bé- des de la necessària unitat política. Però sempre tenint clar que es tracta d’un pedaç provisional mentre construïm l’estat propi. Mentre el govern negocia el present, la nostra tasca ha de ser preparar el futur.

Aquesta Diada cal cridar independència, més fort que mai. Independència contra un finançament que ens espolia. Independència contra un estatut que ens emmanilla, que ens fa espanyols, i de segona. Independència contra la mentida, contra el “derecho de conquista”, contra la por i la covardia. INDEPENDÈNCIA!