Però caldrà ser-hi
Encetem un any que es preveu intens però alhora incert. Un any de crisi en tots els sentits. De crisi econòmica però, sobretot, de crisi d’uns models que, esllenegats fins a l’extrem, ja han donat de sí tot el que podien donar. Crisi també en el sentit etimològic. Ens caldrà, en aquest nou any, prendre decisions importants, radicals, que ens treguin d’aquesta aparent perplexitat i ens obliguin a decidir finalment el nostre futur.
Haurem de decidir si volem continuar amb un ajuntament mediocre, sense projecte, que va a la deriva sacsejat pels esdeveniments, o deixem de mirar-nos des de platea com s’esbatussen tots amb tots i els exigim que facin la feina per la que els paguem: dibuixar una Vilafranca preparada per un futur competitiu. No la del dia a dia, si no la que té un projecte col·lectiu.
Haurem de decidir, també, què fem un cop assumit que el nostre encaix a Espanya, que alguns encara pregonen, és impossible. No podem amagar més el cap sota l’ala del peix al cove i esperar la pròxima sotragada. Haurem de decidir si volem que les nostres seleccions puguin competir, si el català ha de ser la llengua de l’ensenyament, si una escola catalana ha de tenir menys recursos que una d’Extremadura o de la Borgonya, si els nostres papers han de seguir a Salamanca i la nostra sobirania a Madrid. Haurem de decidir, finalment, si volem alçar-nos com a nació lliure o si hi renunciem definitivament i acceptem dissoldre la nostra història en l’Espanya imperial que ens va ocupar fa tres-cents anys.
Fa unes setmanes em queixava amargament del poc coratge que demostrem com a nació. Advocava obertament pel cop de puny a la taula o plegar veles. Blasmava les moltes iniciatives que, benintencionades, pretenen avançar des de la societat civil sense adonar-se, al meu entendre, que el que ens cal són polítics valents, honestos i compromesos.
Malgrat tot, mentre això no arriba, mentre no tinguem ni el coratge ni la força per deslliurar-nos de l’esperit esclau que ens tenalla, hem de ser al carrer, a cada iniciativa, a cada plataforma, a cada campanya. Haurem de ser a Brussel·les perquè hem de ser molts més de deu mil. Haurem de ser a tot arreu perquè no podem permetre’ns fracassar.
I hi haurem de ser tots. Per ser, definitivament, poble. Per exigir a les nostres institucions, des del carrer, la dignitat i la fermesa nacional que els manca. Per refermar-nos en la nostra voluntat irrenunciable a recobrar la independència.
Mentre no siguem prou valents, caldrà ser-hi.