Arxiu mensual

La dona del Cèsar

Deia la dita que no n’hi ha prou que la dona del Cèsar sigui honesta, sinó que també ho ha de semblar. Avui en dia, però, en ple relaxament moral, en tenim prou que ho sembli, perquè les aparences són l’important.

Una activitat on les aparences de moralitat i honestedat són moneda de canvi és la gestió dels afers públics, la política. En un moment de la història en què l’activitat política està més desprestigiada que mai, les conductes exemplificants per part dels nostres representants públics són més necessàries que mai si no volem aprofundir encara més en el descrèdit de tota la classe política. Hi ha el convenciment generalitzat que la dedicació als afers públics fa anys que ha deixat de ser una activitat d’alt valor moral i que, de fa temps, és governada per les intencions més baixes, el clientelisme i la immoralitat de qui menja tantes cireres com les que remena.

Els partits polítics han esdevingut una gran maquinària alimentada per l’amiguisme on la manca de democràcia interna i de control per part dels ciutadans els ha convertit en una immensa agència de col·locació on milers de personatges, que a l’empresa privada tindrien serioses dificultats, van repartint-se càrrecs i prebendes. És una manera eficaç de control del poder i d’ocupació de les institucions alhora que un mètode infal·lible de tenir un exèrcit obedient que evita la dissidència i la crítica. És el sistema −i ja em perdonareu−, que de sempre han emprat les organitzacions mafioses. I cal reconèixer que els ha funcionat sense fissures. Als uns i als altres.

El problema de tot plegat és que aquesta manera d’actuar hauria de ser incompatible amb la temptació –tan estesa en algunes formacions ungides de la veritat− de donar lliçons de democràcia, de regeneració moral o de gestió transparent, popular, sostenible i tota la jaculatòria d’adjectius habituals en la retòrica dels qui viuen d’omplir-se la boca d’una esquerra que han buidat de contingut real.

Tot això ve a tomb perquè en pocs dies s’han produït dues notícies que en el context de crisi i atur generalitzat en què ens trobem són prou escandaloses. Jo no dubto pas, Déu me’n guard, que tant el Bernat Villaroya com el Francisco Romero són uns excel·lents professionals en la seva feina i que es mereixen els reconeixements més alts, però no em negareu que fa un cert tuf que precisament ara que han estat desallotjats del poder, els respectius partits els donin feina. Segurament dec ser un mal pensat, però que just quan s’esfuma qualsevol possibilitat d’acabar amb alguna regidoria, en Bernat se’n vagi a assessorar en Saura, no és massa edificant.

Del PSC ja no ens estranya. És el mètode habitual. Però no deixa d’encendre’t veure com se’n foten del ciutadà i com dilapiden els recursos. Perquè a mi no em faran creure que ara, precisament ara, la Diputació necessita un assessor de les característiques del sacrificat Romero. Au vinga! Ja ni proven de dissimular.

Cal agrair-los, tanmateix, que la immoralitat no sigui completa: han tingut la delicadesa de no dir-nos els sous.

Sí, noi, dues maneres

La setmana passada, el butlletí extraoficial del PSC vilatà disfressat de publicació informativa, encapçalava la seva edició amb dues foto-denúncia sota el títol de “Dues maneres de fer política”. En una s’hi veia el destituït –jo també sé fer periodisme de qualitat– exalcalde de la Vila, Francisco Romero, amb la consellera Marina Geli; a l’altra hi apareixia l’actual alcalde en una roda de premsa denunciant el silenci d’Adif. Diuen que els nous governs han de tenir 100 dies de treva, si més no era el que exigien amargament els socialistes vilafranquins pel Romero, com si el seu govern fos nou. Ara, es veu que quan ets a l’oposició això ja no compta i pots començar a disparar a discreció sense manies els 7 dies –més periodisme d’alçada– de la setmana.

Que el PSC local tingui els sants pebrots de gosar alçar la veu amb el tema de l’AVE és una demostració palpable que la política ha arribat a un grau de cinisme i de covardia difícilment igualable. Jo no sé si cal tallar les vies per fer-nos escoltar, però el que és clar és que la inacció, si no la desídia, amb què el PSC sortint ha dut les negociacions és d’una envergadura proporcional al desastre de l’obra. Uns errors que pagarem econòmicament durant molts anys i urbanísticament encara molts més. Com gosen piular, doncs?

L’altra fotografia mostrava la bona manera de fer política, segons el PSC. Es veu que fer aparèixer, ara, conselleres, delegats i tutti quanti, per anunciar les meravelles que ens durà properament la Generalitat –ei, socialista– és com s’ha de fer la política. Llàstima –és que sempre hi hem de buscar pegues...– que tots aquests anuncis es facin d’esquena a la institució que representa els vilafranquins, l’Ajuntament.

Ja avisaven que la venjança seria terrible i que la campanya per recuperar el poder “robat” començaria l’endemà mateix de la moció de censura. Per això la premsa amiga només treu fotografies d’en Romero, com si encara fos al govern.

Tot plegat ens hauria de fer reflexionar al voltant dels límits de la informació, de la facilitat amb què la manipulació s’estén entre una mena de premsa, subvencionada més o menys descaradament, que arrecerada rere el parapet de la gratuïtat sembla quedar al marge de les normes deontològiques. I no és només la premsa gratuïta. No estic parlant d’evidenciar una línia editorial definida, cosa absolutament necessària i saludable, sinó de la tergiversació de la informació en benefici d’uns interessos polítics o econòmics. L’orientació ideològica d’una publicació s’ha de reflectir, de forma clara, en el seu editorial, en l’opinió, en la tria del titular i, si m’apureu, en el matís. Mai no hauria, però, de refer la notícia per fer-li dir el que voldríem que hagués dit. O fer-la callar, evitant de publicar-la si no em beneficia.

En una societat que volem participativa, ens cal disposar de la informació d’una manera transparent i fiable. Després opinem-ne tant com vulguem. No podem bastir una democràcia de qualitat si ens falla un dels pilars sobre el qual construir. No podem restar indiferents. No podem permetre que l’ànsia de poder ho justifiqui tot.

Canviar de model

D’ençà de la “victòria” d’ERC el 2003 que el sobiranisme oficial viu en una mena d’il·lusió autocomplaent que el fa creure que la representació política aconseguida li pertany en exclusiva. Tampoc el sobiranisme oficiós sembla haver entès que més enllà de les paraules hi ha tot un poble a l’espera. Acostumats a la virtualitat de programes i promeses, els “nostres” partits han anat estirant fins al límit la giragonsa dialèctica i han acabat malbaratant anys de treball i, sobretot, d’esperances sinceres.

L’oxímoron d’una esquerra aburgesada que s’autoexplica en ella mateixa ha fet fortuna entre una societat cansada de tanta dreta però alhora escassament crítica.

Avui, tot l’espectre ideològic que va del catalanisme a l’independentisme aprofita la mateixa fórmula d’èxit i defineix el sobiranisme, l’independentisme o el catalanisme, segons el cas, en funció de la seva acció política i, el que és més greu, a remolc de les seves estratègies electorals a curt termini. Ningú ja no confia que la “casa gran” convergent vagi més enllà d’aconseguir que el tercer tripartit no sumi, objectiu probablement lloable però insuficient per la supervivència nacional. D’Esquerra no cal ni parlar-ne: només cal veure el darrer ridícul nacional de reclamar una “xapa” autonòmica que -potser ho esperen- ens faci entendre les bondats de l’Espanya plural. Saben perfectament que no és per això pel que gaudeixen d’una representació que no respecten.

La base de la representació política rau en el fet inqüestionable que una formació política ha de defensar allò que el seus representats li reclamen. Avui, però, ens trobem amb la paradoxa que, girats d’esquena al clamor popular, els partits que diuen defensar els interessos de la nació catalana han renunciat a avançar per aconseguir la llibertat nacional. Els ciutadans –els independentistes, vull dir– ens hem trobat de sobte orfes de representació i, sobretot, convençuts que les actuals direccions tant d’ERC com de CDC no aniran més enllà d’on han arribat. Potser sí que s’han adonat que cal dir prou a gestionar la misèria d’unes engrunes de poder, però deuen confiar encara en la seva capacitat malabar per seguir l’obscena farsa de la submissió i la renúncia.

Ens cal, definitivament, un canvi de model. No podem seguir gesticulant com si fóssim un país normal mentre ens laminen les competències i, sobretot, els recursos des de la metròpoli.Fins a ser un país lliure, la nostra política ha de ser de resistència, de no col·laboració, de construcció incansable dels fonaments del nostre estat. Les nostres formacions polítiques fan veure que no s’han adonat que ja no ens alimenten molles, que ja no acceptarem polítiques de vol gallinaci que només cerquin la gestió d’un dia a dia devaluat, mancat de poder i sense les eines mínimes que, com a societat, necessitem per reeixir. No hi ha temps a perdre. El país se’ns esmuny entre els dits, espoliat econòmicament, colonitzat culturalment i maltractat socialment. Ja no ens val la retòrica. És l’hora de l’èpica: o independència o submissió. És l’hora de fer-nos grans, d’abandonar el recer que ens escanya. I és hora, finalment, que cada partit proclami quin futur vol començar a construir per al nostre poble. I via fora!

Sortir de la ratera

Ha aixecat més polseguera de l’esperada el gest d’en Joan Carretero. Segurament, tal i com ja apuntava en unes Molles anteriors, ha sabut llegir el moment històric i ha esdevingut la vàlvula per canalitzar tanta energia a punt d’esclatar com hi ha a la societat civil, però també dins els partits polítics que es veuen desbordats en els seus plantejaments escarransits per unes bases que ja no accepten més tebior.
Al meu entendre hi ha dos elements que fan de l’aposta de RCat una proposta diferent. I aquests elements són els puntals de la queixa de la societat civil en els darrers anys: dignitat i honestedat. Plany que ha dut al desencís i a un grau d’abstenció difícilment quantificable però evident.
L’honestedat, que es reflecteix en una concepció de l’activitat política com a servei ciutadà i no com a un fi en sí mateix. En Carretero no es defineix com a polític, sinó com un “metge de Puigcerdà” que fa política. Més enllà de l’anècdota, el gest posa en evidència massa corporativisme, massa clientelisme, massa rerebotiga en els partits. Una actuació que s’ha visualitzat com un fre a les polítiques agosarades que els ciutadans reclamàvem i com un mur d’interessos que separava la “classe política” i els ciutadans. L’actuació del sobiranisme oficial al tripartit, més pendent de càrrecs i prebendes que d’avançar en l’alliberament nacional, ha estat sense cap dubte una de les grans decepcions d’una ERC que es presentava amb les “mans netes” però que s’hi ha enganxat els dits. El que primer podia semblar un error d’estratègia, ara s’evidencia com una tàctica planificada d’accés al poder malgrat que el preu sigui la submissió nacional. No cal fer la llista de renúncies.
L’altre factor és la dignitat. Concepte eteri però entès com la capacitat de no renunciar a allò que és el motor del sobiranisme: la independència. Carretero fa un pas endavant difícilment qüestionable: cal una candidatura, unitària i transversal, que tingui com a únic projecte la proclamació de la independència de Catalunya. L’endemà es dissoldrà i, ja un país normal, podrem començar a discutir-nos entre esquerres i dretes. Hi ho podrem fer perquè tindrem les eines per poder-ne fer de polítiques, de dretes o d’esquerres.
Tancats dins la ratera, en paraules de Salvador Cardús, “el més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s'han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L'obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l'esquer.”