Arxiu mensual

Les molles del mentrestant

Contrasistema

Un dels insults habituals que se’ls fa als companys de la CUP és etzibar-los que són uns antisistema. Adjectiu amb el qual hom pretén excloure’ls de la vida política ‘normal’, gairebé com si no tinguessin dret a participar en el debat polític ja que se suposa que prediquen la destrucció total del sistema capitalista aburgesat en què ens movem i on s’ha instal·lat còmodament la nostra classe política. No hi hauria doncs punt de confluència i, per tant, deixen de ser un perill per a les ments benpensants i, encara més, per a l’status quo establert.

Aquí podríem fer un petit incís. Fixeu-vos com darrerament, vaja des de la moció de censura, la gamma d’improperis ha experimentat un creixement exponencial, sobretot per part d’aquells qui no fa tant els amorosien el discurs. Són coses de la política quan s’entén com l’exercici del control social i, per tant, de l’«estàs amb mi o contra mi».

Tornant però a les bases ideològiques de l’esquerra independentista, com els agrada anomenar-se, hem d’acceptar que les coses no són tan senzilles com de vegades les pintem. És cert que la CUP, que engloba diferents moviments que s’apleguen sota uns denominadors comuns de lluita pel canvi social, ha tingut a voltes actituds poc constructives. Però això és més causa del fet de ser presoners, a voltes, d’una ideologització excessiva, que no pas a la voluntat explícita de rebentar els processos de participació política en què estan immersos. Aquest mateix pes estricte de la ideologia en la seva actitud vital i política, és precisament el seu actiu principal i el que, en un moment de gran confusió i descrèdit de la classe política, els ha valgut la confiança de bona part de la ciutadania que ha vist en la seva activitat política de proximitat un valor a recuperar en tots els nivells de la vida política.

Més que antisistema, doncs, jo els definiria com a contrasistema en el benentès que la seva pretensió no és la destrucció del sistema sinó la seva transformació.

Això no significa pas que, sota el meu parer, l’encertin sempre amb aquesta actitud de mantenir-se “au-dessus de la mêlée”. La credibilitat política, sovint, es guanya també prenent riscos i arrapant-se a un pragmatisme que, de vegades, ens fa avançar. No ens podem parapetar rere el bonisme moral mentre deixem d’actuar. Qui està a la política no pot témer l’assumpció del risc d’equivocar-se, de no avançar prou.

Per posar dos exemples recents: es fa difícil d’entendre que després de donar suport a la moció de censura no es propiciï l’aprovació d’uns pressupostos que, enguany, tothom ha assumit que no poden ser participatius. També necessitaríem arguments, més enllà de la negativa sistemàtica, que ens fessin entendre quin mal hi ha a assumir una regidoria. Si s’ha decidit deixar els motors al ralentí, bé que hi deu haver causes de pes.

Podríem argumentar el mateix en la decisió de les CUP, propiciada des del Penedès, a no participar a les eleccions al Parlament. “No és el moment” no és un argument suficient pels qui volem veure la política nacional sacsejada.

Resseguint Els Marges

“Els polítics catalans juguen a voler nedar i guardar la roba i adopten davant el problema de la llengua, actituds híbrides i contemporitzadores. Els caldria potser parar esment que, amb llur comportament, amb llur ambigüitat i mitges tintes davant la magnitud de la qüestió, no fan més que contribuir al procés de substratització i extinció a què es veu actualment sotmesa la llengua catalana.”

Aquest text, tan actual, va ser escrit fa trenta anys per un grup de filòlegs preocupats per la deriva que, al seu parer, esperimentava la recuparació de la llengua catalana un cop acabada, al menys en teoria, la dictadura feixista del general Franco. Va ser el que s’anomenà El Manifest d’Els Marges, ja que fou publicat en aquesta revista, i va encetar el cansirós i estèril debat entre pessimistes i optimistes amb què encara avui ens apedreguem.

Trenta anys després i la situació, lluny de millorar, va marcant els fatídics viaranys que en aqust opuscle i en textos posteriors els titllats de pessimistes havien anat desgranant. La llengua catalana viu en aquests moments una situació històrica de la qual difíclment se’n sortirà sense l’esforç comú de tots els catalans i de les seves institucions.

Malgrat l’aparença saludable que ens volen transmetre des de les instàncies del poder, convençuts que el desànim és la pitjor medecina, la llengua catalana té ja tots els símptomes d’acostar-se perillosament a un estat agònic del qual difícilment gaires llengües n’han sortit indemnes. Per primer cop els estudis oficials ens indiquen que són ja majoria els ciutadans de Catalunya que declaren que el català no és la seva llengua habitual de comunicació. Si a això hi afegim l’allau globalitzador de mitjans de comunicació –globalització que, sorprenentment, als Països Catalans es fa en espanyol–, la cada dia més mediocre qualitat de la llengua que s’usa tant en els mitjans escrits com en els audiovisuals i la desídia i resignació ignasiana amb què finalment ens ho prenem els catalans, ens trobarem, com clarament apunta la sociolingüista Carme Junyent, a les portes del procés de desaparició del català com a llengua d’ús normalitzada. És clar que entre la situació actual i el darrer parlant de català hi ha un llarg trajecte de precarització, de laminació d’usos, de subsidiarització de la llengua. Però hem de ser conscients que el procés ha engegat i, sobretot, que amb la llengua hi perdrem també una cultura mil·lenària i, en definitiva, el país.

Premonitòriament, el text d’Els Marges duia per títol “Una nació sense estat, un poble sense llengua”. Ja en aquell llunyà 1979 hi havia intel·lectuals catalans que veien clar que la construcció d’un estat per a la nació catalana era, i segueix sent, l’única fórmula que ens assegura la possibilitat de redreçament nacional, cultural i lingüístic del poble català.

A l’igual que en la transició, tanmateix, la nostra classe política no està a l’alçada del que la nació els exigeix. Han passat trenta anys i la situació ara és alarmant. No hi ha temps per més dubtes. Deixem la retòrica i anem per feina.

No s'ho acaben

És impressionant el nivell d’estultícia, de mala fe i de ràbia mal continguda que els socialistes nostrats ens regalen a tort i a dret aquests dies. Encara no s’ha aixecat la veda i ja disparen amb trabuc gros només ensumar titular. No els cal patir gaire: encara disposen de la maquinària que han greixat durant anys. Per això no ens fa estrany que a TVV encara s’hi vegi més en Romero que en Regull. Coses de la informació imparcial.

Tot plegat no deixa de ser una mostra més de la manca absoluta de projecte, del patètic espernegar d’un partit que fa dies que va perdre el nord i que, eixorc de propostes, es limitava a gestionar el bon viure. Els PSC ha viscut massa anys adormint els ciutadans amb vells eslògans tronats. Convençuts que encara vivim contra Franco, ens han ofegat amb grans circumloquis ideològics que només amagaven la buidor de les propostes i unes polítiques de dreta –oh vergonya– endolcides amb grans mots, majúsculs, majestàtics, que no admeten discrepància. La veritat revelada.

Convençuts que el poder els pertany per naturalesa, aburgesats en cada nòmina vergonyant que proven d’amagar sota l’americana de pana, no acaben d’entendre que Vilafranca, finalment, ha dit prou. No han sabut veure que la Vila ha despertat d’una llarga letargia i que les mentides, la immoralitat política i la manipulació sense escrúpols tenen els dies comptats.

Els vilafranquins assistim incrèduls a l’allau diària que des de la Brunete socialista ens etziben sense embuts. Tanta mentida, tanta exageració, tant de desvergonyiment fa sospitar els més beneits.

Canvi de model

Després de 30 anys de parademocràcia, al nostre país comencen a besllumar-se canvis importants en la definició del model polític que, des de la societat, es prova d’impulsar. Aquests canvis van en dues direccions perfectament definides: d’una banda en la inajornable reconversió del model de democràcia en un sistema molt més participatiu, transparent i obert que permeti als ciutadans sentir-se partícips, novament, dels processos polítics. D’altra banda, hi ha cada vegada una pressió més clara d’una part important de la societat que demana un canvi de realitat nacional; la independència és ja vista en aquests moments, per una amplíssima majoria –tot i que encara potser no ho sembli electoralment–, com l’única solució a partir de la qual podrem començar a plantejar-nos els problemes de la nostra societat amb la capacitat real per afrontar-los amb garanties d’èxit.

És evident doncs que, de nou, la ciutadania ha avançat molt més que la classe política que diu representar-la. Acostumats al càlid bon viure de l’administració, els nostres polítics han deixat esllanguir anhels i projectes. Comencen a ser una nosa més que una solució. I cal posar-hi remei per evitar temptacions messiàniques que aprofiten el desconcert ciutadà per vendre fums redemptors.

La política és necessària; la democràcia representativa essencial. Cal, però, refer els ponts de confiança entre uns i altres i si els representants no ens representen, busquem-ne de nous.

Un exemple clar de la disfunció que viu el nostre país la vam viure dissabte passat a les portes del Parlament. Que milers de catalans ens hi haguéssim d’apropar amb ànim d’exigir als nostres polítics un “acte de sobirania” no deixa de ser un símptoma de la llunyania creixent en què s’han instal·lat els partits a casa nostra. Però el fet realment sorprenent i alhora demolidor és que només hi havia 10 diputats per escoltar les nostres demandes. Dels vint-i-un diputats d’ERC, un partit que es defineix com a sobiranista, només vuit eren presents a l’acte mentre una trista parella de CiU, que sempre treu el cap a veure si en pesca alguna, feien el paripé però negant-se a signar el compromís d’avançar cap a la independència.

Són els mateixos partits que feia pocs dies havien desestimat per unanimitat tramitar la Inicitiva Legislativa Popular (ILP) que demanava la realització d’un referèndum d’autodeterminació al·legant, no us ho perdeu, que un tal referèndum és il·legal. Volien dir a la legislació espanyola, és clar. Un cop més van demostrar la seva submissió en lloc d’arrenglerar-se amb el poble al qui diuen representar. Es fa evident que alguna cosa falla quan la voluntat explícita de centenars de milers de ciutadans es veu constantment escarnida amb els arguments de l’ocupant. La llibertat mai no és senzilla i menys en les consciències d’una classe política amansida que veu amb temor la pèrdua dels seus privilegis.