Arxiu mensual

De constitucions i anarquies

És cada dia més evident que, finalment, els ciutadans d’aquest país ens haurem, una hora o altra, de definir en l’eix nacional. I també és clar que les opcions a triar en aquest eix són cada dia més diàfanes: o unionista o sobiranista. Ho vèiem clarament en aquestes mateixes pàgines la setmana passada. Frec a frec compartien plana, d’una banda l’argumentada demostració de la impossibilitat d’arribar a cap acord amb Espanya, i de l’altra la típica amenaça de l’unionisme: independència equival a anarquia.

Els unionistes, que s’han quedat sense arguments que ens engresquin a mantenir-nos en un estat que ens maltracta, acostumen darrerament a apel·lar a la legalitat –la seva, és clar–, a la Constitución i a l’Estatut. Tot en un va intent de fer-nos caure en la trampa de creure’ns subsidiaris del poder espanyol. És evident que cal provar de fer les coses atenint-se a la legalitat, a les regles del joc, sense estirabots innecessaris. Però quan la legalitat és precisament la corda que et manté lligat, quan les lleis són fetes no per donar cabuda a la justícia sinó per perpetuar un status quo que fa 300 anys que ens sotmet, aleshores, amics, certes legalitats són una nosa que la justícia ha de superar.

Espanya, reconeguem-ho, no té cap intenció de facilitar la llibertat dels pobles que té sotmesos. Fatxenda i pagada d’ella mateixa, torna a caminar amb força cap a l’únic model d’estat que és capaç de concebre. La transició va ser un moment de feblesa que no vam saber aprofitar. Potser ja hem fet tard. Un cop apamada la nostra força real, la nostra incapacitat de marxar units, Espanya torna a respirar tranquil·la i, sabent-nos mesells, a fotre’s dels nostres greuges. Al cap i a la fi, ¿no vam ser els catalans que després de sortir massivament al carrer, vam votar-los més que mai?.

Hem de superar la por, la submissió mental a la lògica espanyola. Hem de començar a caminar, amb pas ferm, el nostre propi camí deixant de banda el que diguin Tribunals i Constitucions. Ha de ser el nostre, el pas. Ha de ser el nostre, el camí. No podem deixar-nos intimidar per qui ens vol espanyols sense argumentar què en traiem de ser-ho. Hauríem de reflexionar per quina estranya raó tants catalans suporten la humiliació, l’espoli i el menyspreu sense ni tan sols plantejar-se trencar les cadenes. És tan fàcil la llibertat, si volem! És tan curt el camí, si gosem!

La legalitat que nosaltres hem de cercar, és la legalitat internacional. El dret a l’autodeterminació és un dret reconegut per Nacions Unides. Només ens demanen guanyar un referèndum. Un desafiament que aquí sembla que cap partit està disposat a entomar. Pagats de sí mateixos, els nostres partits malviuen de les engrunes del poder espanyol, incapaços de pensar més enllà, de creure fermament en una nació forta, lliure, valenta i solidària.

Cua de palla

El regidor del PSC a l’ajuntament de Vilafranca, Ramon Zaballa, responia la setmana passada, digitalment, les meves Molles on valorava els cent dies de govern de CiU. Ho feia manipulant els mots per tal de dur l’aigua al molí que interessa, que ara no sembla altre que el de crispar l’ajuntament. Deu ser per això que no esmentava ni el meu nom ni el text que responia, no fos cas que algú és rellegís l’original i s’adonés de la tergiversació.

Ramon Zaballa és un d’aquells polítics del PSC de la vella escola. D’aquell PSC que, sense immutar-se, un dia ens encartellaven Vilafranca amb “OTAN, d’entrada NO” i l’endemà ens en demanaven el SÍ al referèndum. Per això ja no ens va estranyar de veure’l al darrer ple, amb oratòria apamada, declarant que el PSC sempre havia defensat la Vegueria Penedès. Difícilment ara ens poden voler donar lliçons de coherència. La desafecció ciutadana comença amb el cinisme polític.

Diu el Sr. Zaballa que desqualifico els treballadors de l’ajuntament, que demano depuracions. Sap perfectament que això no és cert. El respecte que em mereixen els funcionaris de l’ajuntament no treu que estigui convençut que hi ha càrrecs que exerceixen una certa direcció ideològica en l’acció política del seu departament. No s’entendria d’altra manera. Són, de fet, càrrecs de confiança encara que l’habilitat del PSC els hagi entrat a l’ajuntament per la via funcionarial. Fins i tot no crec que hagi estat per mala fe, sinó pel convenciment íntim que mai no deixarien la casa gran.

Com que no sóc polític no em cal “fer veure” res, per això estic convençut que els governs necessiten aquests càrrecs polítics que ajuden a transmetre precisament les polítiques de l’equip de govern a tota l’estructura de la institució. On és el problema? Cal acceptar-ho i entendre que quan canvia el govern, aquests càrrecs polítics també haurien de canviar.

Quant a l’interventor, sap el Sr. Zaballa que no va “intentar posar una mica de llum” sinó que va repetir els arguments de Maria Batet. Arguments tramposos, si no voleu demagògics, perquè la valoració econòmica es feia sobre 12 mesos, mentre que la mesura proposada només havia de tenir un efecte de 2 o 3 mesos. Això sí que ho va veure tothom. I no és el primer cop que succeeix. D’això se’n diu joc polític.

Finalment m’acusa de voler una direcció política a TVV tot fent una defensa abrandada de la independència dels mitjans de comunicació públics. Fa gràcia sentir això en boca del PSC després de depurar fins al darrer racó Catalunya Ràdio i TV3 per treure’n la “crosta nacionalista”. No siguem hipòcrites: no hi ha ni un vilafranquí que no tingui clar qui té el control polític de TVV. No sóc jo qui el demana, sinó qui el denuncia. I això no té res a veure amb els professionals que hi ha.

Dels treballadors de l’ajuntament, com tothom a Vilafranca, n’hi deu haver de contents i de disgustats amb el canvi de govern, però segueixen fent la seva feina diària sense necessitat que, des del PSC, es provi de crear tensions manipulant un senzill article d’opinió.

No és el país qui flaqueja

Ja és ben cert allò que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. A hores d’ara se’m fa difícil de trobar una explicació racional a la inútil persistència que demostra la dita “societat civil” catalana a tornar, una vegada i una altra, a sortir al carrer sense un veritable objectiu nacional.

Ara resulta que, diuen els d’Òmnium, hem de tornar a sortir a manifestar-nos si el Tribunal Constitucional espanyol ens acaba d’arranar l’estatutet. I el que és més al·lucinant: a proposta del Pasqual Maragall! Un Maragall que fa encara no 10 anys reclamava que TV3 emetés en castellà i blasmava el catalanisme per pidolaire. Un Maragall que va embrancar-se en la reforma de l’Estatut per pur tacticisme de desgast d’una CiU en manifesta decadència.

Si, amb la memòria fresca encara del sainet de la negociació de l’Estatut i de l’encara més recent acord de finançament, no hem estat capaços de veure, com a nació, que l’entesa amb Espanya és absolutament impossible, és que som tan mesells que ens mereixem el que ens passa. És evident que Espanya se’n fot de les nostres queixes: encara riuen ara de les manifestacions multitudinàries que som capaços de convocar. Això sí, amb lemes d’allò més ambigus -no fos cas- i votant l’endemà qui ens ha maltractat de mala manera. El perquè de la poca valentia de la nostra classe política i d’una part de la societat civil és un misteri on més val no gratar gaire.

Siguem conseqüents per una vegada. Acceptem el fracàs definitiu d’una relació que va començar a sang i foc, per dret de conquesta. Tinguem el coratge suficient, la mínima dignitat, de no tornar a fer el ridícul. Tenim una societat civil que viu de subvencions, atemorida, que no gosa trencar un plat. El país, però, reclama vaixella nova.

Un cop constatada la impossibilitat de l’acord, només ens queda el camí de la llibertat. Ara és evident el fracàs de l’Espanya de les autonomies, plural o federal. No cal insistir-hi més. L’error ja va ser acceptar que el nostre Estatut hagués de polir-se al Parlament espanyol, l’error ha estat acceptar que un tribunal espanyol pugui decidir el que hem votat en referèndum. L’error és acceptar ser súbdits d’una nació estrangera.

Potser sí que és hora de sortir al carrer, però per recordar de nou als nostres representants que ha arribat l’hora de fer via, que és el moment de reclamar-nos els mateixos drets que qualsevol nació sobirana. Haurem de tornar a sortir al carrer per exigir, no un eteri dret a decidir, sinó la nostra independència nacional. La nació catalana, com diu el nostre himne, tornarà a ser rica i plena tan bon punt siguem amos dels nostres propis designis. Cap nació no hauria d’acceptar resignadament el sotmetiment i l’espoli.

Recobrem l’orgull, la dignitat i el coratge. Acceptem l’herència heroïca de tants catalans que mai no van defallir en la lluita per una nació lliure. No podem girar més l’esquena al nostre destí.

Cent dies a contrapèl

La setmana passada es complien cent dies des que una moció de censura duia en Pere Regull a l’alcaldia de Vilafranca. Cent dies, que acostumen a ser de gràcia, en què es deixa el nou governant que ens mostri les línies mestres de la seva política abans de començar a criticar-la. Aquí, però, les crítiques ferotges van començar l’endemà mateix de la investidura. Coses del mal perdre. Coses de creure’s el poder en propietat.

Cent dies, però, que ens han servit per veure unes quantes coses.

D’entrada hem pogut apamar com de trenada ha arribat a ser la maquinària del PSC als òrgans de govern. És evident a hores d’ara que tenim un equip de govern que no només ha de fer front a la poca col·laboració de molts funcionaris, sinó que ha de governar amb la majoria de càrrecs de gestió obertament en contra. No deuen ser pas la totalitat, evidentment, però com que aquí vivim en la beatitud de les falses aparences, haurem d’esperar unes remodelacions lentes. A les democràcies normals, els càrrecs polítics de confiança saben que quan el seu partit perd les eleccions toca recanvi. És aquella típica escena de deixar l’oficina amb la caixa de cartró, la planta i la foto de la canalla. És natural si s’accepta el caràcter polític de molts càrrecs. Aquí preferim fer-nos l’orni.

Així ens trobem amb l’escena esperpèntica de l’interventor de l’ajuntament (per cert, pot interrompre a plaer el Ple, l’interventor?) defensant indissimuladament els arguments demagògics que minuts abans la regidora Batet havia esgrimit per justificar que votaven No per dur la contrària.

O ens trobem una Televisió de Vilafranca defensant sense dissimular la faramalla gairebé diària amb què el PSC ens martiritza. Saben que és destructiu i que no poden argumentar més enllà de tòpìcs que han deixat de funcionar, però ara tot s’hi val. Ho deia l’altre dia a tomb del finançament: de vegades veus qui té raó per la intensitat de l’atac encegat i sense sentit. No podem abonar més la hipocresia: o donem realment la direcció política dels informatius a professionals independents o acceptem el perfil ideològic dels mitjans de comunicació.

També hem pogut veure la solitud en què es troba CiU al govern. Res no fa pensar que la constant vacil·lació d’Esquerra, de nou immersa en una estúpida baralla interna, pugui ser un suport gaire fiable. La CUP tampoc no sembla disposada a deixar de jugar a la política de manual. De llarg, és la precisió i la coherència ideològica dels regidors de la CUP la que omple de discurs polític els plens. Però per governar t’has d’arromangar i la CUP no sembla disposada a fer-ho. Quan, per posar un exemple, calia decidir què fem amb el carrer de Santa Clara, el discurs ideològic perd tota la força i les abstencions resulten incomprensibles.