Arxiu mensual

Octubre 2009

Tornàvem eufòrics, dissabte, d’Arenys de Munt. Exultants. Més d’un centenar de municipis ens hi aplegàrem no només per constatar la fortalesa, l’enteresa, d’un moviment ja imparable, sinó per assistir al que fou, amb tota claredat, l’acta de defunció del catalanisme de via estreta que ens ha emmanillat nacionalment durant anys. El 13 de desembre ha de ser la constatació que tenim una nació preparada per conquerir la seva llibertat i per fer-ho des del moviment civil que, de nou, ha estripat les costures d’un sistema representatiu que ha deixat de recollir els anhels dels ciutadans.

Tanmateix, la nostra força és alhora la nostra feblesa. Són tendres encara els mastegots i la fragilitat dels acords, sovint a contracor, espurnegen entre crides a la unitat del sobiranisme. Són crides llençades al vent, retòriques, que apamen la gravetat del moment però que no tenen ni el coratge ni la generositat suficient per emprendre el camí que ens dugui a un moviment ampli que aixoplugui l’independentisme de base.

És commovedora la capacitat del nostre poble per organitzar-se, una vegada i una altra, en la defensa dels seus drets nacionals. Cap nació no té la fortalesa d’un moviment ciutadà com el nostre que ja no sigui lliure. I això és perquè no n’hi ha prou amb la força indiscutible d’una societat civil musculada, amb mil i una entitats ciutadanes, amb centenars de municipis que, des del carrer, promoguin la resistència abrandada. No n’hi ha prou amb múltiples petites crides a l’acció conjunta, ens manca la unitat d’acció indispensable per tal que el projecte arribi a port.

No podem témer les renúncies personals que caldrà fer per bastir un procés realment unitari. No podem escudar-nos més en moviments amplíssims però escapçats. Ens cal un moviment nacional que aplegui totes les sensibilitats, segur. Però ens cal encara més la generositat i la confiança de tots plegats per tal que aquest moviment pugui actuar amb autoritat, sense veure’s qüestionat a cada passa. Hem de tornar a refiar-nos de la política i de la bona fe dels nostres savis. Arribarem al moment en què, un cop establerts els objectius, ens caldrà treballar disciplinadament per aconseguir-los. Sense rabejar-nos en el matís, en la discussió estèril que disgrega. Ens cal treballar plegats, però no cal que tots ho vulguem fer tot.

I no només ens cal la unitat tan cobejada. Ens cal organització, direcció i estratègia conjunta. Si tenim això, la victòria només pot ser nostra. No ens caldrà apel·lar contínuament a una unitat retòrica perquè haurem vençut la por a la diferència. La unitat, fins i tot en la discrepància, és el ciment amb què s’han bastit les grans nacions.

No sabria dir-vos, a hores d’ara, si Reagrupament serà capaç de liderar aquest procés, però el que és segur és que per primera vegada el sobiranisme té una estratègia, bastida des de la transversalitat, que planteja amb una simplicitat escruixidora el camí a la llibertat.

Ja n’hi ha prou de discutir de lideratges. Que no ens faci por la unitat.

29 Octubre 2009

Por de la unitat

El proper 13 de desembre, boi un centenar de poblacions del nostre país realitzaran, simultàniament, una consulta ciutadana per preguntar als seus convilatans si estan d’acord que la nació catalana esdevingui un estat independent. Serà, de fet, un referèndum nacional, malauradament sense validesa, però que posarà sobre la taula la maduresa d’una nació que ha perdut la por de lluitar pel seu destí. Una nació que ja no es refia d’una estructura de partits que sovint sembla més el problema que la solució. És l’hora, també, dels ciutadans. De la gent que tossudament no ha defallit mai en la defensa aferrissada dels drets nacionals d’aquest país. De la gent que sempre ha confiat en el redreçament de la nostra història.

Vilafranca també serà una d’aquestes viles, conscient que vivim un moment històric que ens durà a la plenitud nacional del nostre país. Un país que s’ha caracteritzat per defensar les seves llibertats nacionals i democràtiques, incansablement, fins a l’extenuació. Tenim avui, doncs, la responsabilitat de seguir lluitant. De recobrar l’esperit que no fa tants anys ens va fer forts quan l’Assemblea de Catalunya era capaç d’una transversalitat i d’una unitat que només hem tornat a veure a Arenys de Munt. Perquè cal ser conscients que la consulta no és només un acte de sobirania nacional, de dignitat nacional, que ho és, ni tampoc un acte de radicalitat i aprofundiment democràtic, que també ho és, sinó que és, principalment, la denúncia d’un poble que viu en una situació d’anormalitat democràtica i nacional. Un poble a qui se li prohibeix decidir el seu futur. Per això la responsabilitat és de tots plegats. Perquè un poble que no pot triar democràticament el seu futur, no pot ser un poble lliure. I qui pot sentir-se lliure sabent el seu país esclau?

Els qui creiem que les nacions tenen drets democràtics i que la sobirania popular només resideix en el poble, hem d’alçar-nos definitivament i trencar el silenci còmplice.

El proper 13 de desembre tota la nació ha de ser un clam. Un clam de fermesa i d’esperança. Un clam, un sol clam, sense matisos. Perquè la llibertat no en té, de matisos. La llibertat o és completa o no és llibertat. Els Països Catalans s’han cansat de reclamar justícia. Hem decidit triar el nostre futur i, quan ho decideixes, no hi ha força capaç d’aturar-te, perquè no hi ha res tan motivador com assumir la pròpia dignitat.

Hi ha un abans i un després del referèndum d’Arenys de Munt. El procés d’emancipació nacional ha començat i només depèn de nosaltres que no s’aturi. Ens caldrà coratge i determinació. Ens caldrà la força de saber la llibertat a prop. La història ens ha reservat el 13 de desembre per fer-nos sentir. Que el món sàpiga, i que ho sàpiga Sepharad, que els pobles no poden ser si no són lliures. Alcem-nos units i comencem a caminar conscients que els passos fets ja no es poden desfer. La història ens ha reservat una data: fem-nos-en mereixedors.

22 Octubre 2009

13D: Cita amb la història

Dissabte passat es constituïa Reagrupament, una formació que aposta obertament per deixar de fer veure que estem interessats en el futur nacional del nostre país, i fer entendre al poble català que cal fer el pas, decididament, cap a la constitució d’un estat independent. Els més de 1200 associats que omplíem a vessar el Palau de Congressos de Barcelona, la seva transversalitat ideològica i el seu convenciment que la independència és, finalment, a tocar, no feien sinó donar un impuls inesperat a un moviment creixent. Una marea que ha anat prenent cos per donar resposta al cansament i l’orfandat de propostes que pateix el sobiranisme, segrestat i maltractat per una ERC que ja fa temps que va perdre tota credibilitat o per unes CUP que veuen en la independència un dels seus fronts de lluita concurrents, però que no acaben de decidir mai passar a l’acció.

L’stablishment polític actual, el famós oasi català, no ha pretès mai anar més enllà de gestionar les engrunes de poder que ens reparteixen des de Madrid. Per això el missatge de regeneració democràtica de Reagrupament els fa més por que la pròpia independència. Perdre el control de la teranyina d’interessos que voregen el poder autonòmic els aterreix. D’aquí els atacs contra Carretero. D’aquí també el silenci mediàtic, directament proporcional a l’impuls que prenia la iniciativa del “metge de Puigcerdà”. Proposar que la política no sigui un medi de vida etern és una bomba de rellotgeria que tots els qui en viuen –i en viuen molt bé!– no estan disposats a deixar esclatar. La política, com a servei temporal a la societat, gairebé altruista, no pot ser només un ideal romàntic. Cal bastir els mecanismes democràtics que ens permetin el control i la independència moral dels nostres representants. I això no és impossible malgrat que, en aquest país, ho pugui semblar.

Tampoc no ho és la independència de la nostra nació. Cal recobrar-se d’aquesta por atàvica que ens tenalla, que no respon a cap argument objectiu, però que s’ha instal·lat als nostres cors després de 300 anys de derrotes. Cal reconèixer d’una vegada que l’entesa amb Espanya és impossible, sobretot perquè per entendre’s fan falta dos i Espanya no té cap intenció de deixar de ser com és. És hora, doncs, de fer el pas. Només depèn de nosaltres. Només depèn que prenguem el camí de tantes nacions que ens han precedit i decidim començar a caminar tots sols. És l’única decisió que és exclusivament a les nostres mans. Fa gràcia sentir com ara Artur Mas té l’ocurrència de dir que un dia o altre haurem de reclamar el concert econòmic. Si noi, si hem estat incapaços de negociar un trist finançament de comunitat autònoma, ara serem capaços de negociar el concert! Que no pretenguin enredar-nos més. No hi ha res a negociar amb qui no està disposat a fer-ho. Comencem a creure en el propi país i assumim que si volem, podem. És l’hora de fer el pas, de posar el patriotisme per davant dels propis interessos. Hi haurem de ser tots, però no podem esperar ningú. Dissabte aquest país va començar a caminar. Qui vulgui, que s’hi afegeixi.

8 Octubre 2009

L'hora de fer el pas

Davant l’allau d’arguments incontestables que el sobiranisme està llançant en els darrers anys per justificar, sense ambigüitats, la necessitat imperiosa d’un estat propi per a la nostra nació, hem d’oposar-hi l’escassedat argumental de l’unionisme. Unes mancances que sovint s’amaguen rere l’exigència que siguem els independentistes els qui hàgim de justificar, una vegada i una altra, tot l’enfilall de motius que ens duen a estar convençuts que la societat catalana se’n sortiria molt millor sense el llast de dur l’Espanya eterna enfilada a la gepa. Ells, els unionistes, els espanyolistes, o digueu-los com vulgueu, els qui creuen que no ens mereixem l’emancipació nacional i que hem de seguir sent un regió d’Espanya, el “nordeste peninsular”, ells, com us deia, mai no sembla que hagin d’argumentar què hi guanyem mantenint-nos sota el jou espanyol.

Sovint, en el clímax de la nul·litat argumental, ens etziben allò tan suat que del que cal parlar, ara, és de ”allò que interessa la gent”. Com si la independència no interessés ningú i, ells, que estan per sobre del bé i del mal, fossin els dipositaris del que realment interessa els ciutadans.

Ho veiem massa sovint, però de vegades s’exemplifica amb cruesa. A l’últim ple, assistírem al vot connivent del PSC amb el PP per tal que la bandera espanyola onegés al nostre ajuntament mentre es volia prohibir l’estelada. Sortosament no se’n van sortir. Ja sabem que els no-nacionalistes les tenen aquestes coses: no discutirem pas ara de banderes, que això no interessa la gent, però, per si de cas, deixeu-nos-hi l’espanyola que es veu que aquesta no crea conflicte. Com si el conflicte fos nou!

Ja es va veure que el que interessa la gent és, tal i com va repreguntar ICV, per quins set sous la gespa a Vilafranca s’entesta a ser verda i els jardins públics plens de flors, quan de tothom és ben sabut que això no és ni sostenible ni ecològic. On s’és vist gastar aigua per regar! Aquesta i no una altra és la preocupació ciutadana que ens treu la son. Es veu que hem de renunciar a uns parcs que finalment han deixat de fer vergonya i apostar pel model de rotonda erma que costa 300.000€.

Jo, incrèdul de mena, estic convençut que el que realment interessa la gent és el que podríem arribar a fer si Espanya no ens robés 21.000 milions d’euros cada any. Això són 60 milions d’euros al dia, 3.000€ per persona any, 12.000€ per família. Us podeu imaginar els hospitals, guarderies, residències, etc... que podríem arribar a fer, només en un any? No podrem garantir una societat justa ni els serveis necessaris d’una societat avançada mentre patim un espoli del 10% del nostre PIB. Només gestionant nosaltres mateixos els nostres recursos podrem construir una societat justa i equilibrada. Només la independència ens permetrà desplegar la llei de la dependència, pagar les jubilacions dels nostres avis, que els nostres alumnes no s’hagin de pagar mig portàtil...

Parlar d’independència és precisament parlar d’allò que interessa.

1 Octubre 2009

Allò que interessa

Resultats 1 - 4 de 4