Arxiu mensual

Novembre 2009

Quan, des dels Països Catalans, ens girem i mirem el País Basc, sovint ho fem o des de la displicència de l’amic llunyà, que estimem però no acabem d’entendre, o des de l’admiració retòrica, que no va més enllà dels llocs comuns que, paradoxalment, ha instal·lat l’espanyolisme en el nostre imaginari. Estic convençut que alguna cosa important haurà de canviar en els propers temps si volem que la nostra solidaritat amb Euskal Herria vagi més enllà de les benaurances inofensives.

L’escandalosa manca de les llibertats democràtiques més elementals que es viu de fa temps a Euskal Herria ha estat rebuda a casa nostra amb tota la gamma de silencis còmplices a què ens té acostumada la nostra classe política tan propensa a l’ara no toca, ara no convé. Uns silencis que han cercat en la immoralitat política de la llei de partits l’excusa que justifiqui una connivència fastigosa amb la repressió més burda de l’independentisme basc que hem vist en un estat que es fa dir democràtic.

No n’hi ha prou amb la solidaritat indispensable però minoritzada de col·lectius conscienciats. No n’hi ha prou amb atansar la mà, amb el cop condescendent a l’esquena. Trencar el silenci ja no és suficient. Caldrà alçar-se, revoltar-se amb vehemència.

Com a nació que vol ser lliure, que ja ha encetat el camí sense retorn de l’emancipació nacional, ens hem de negar a acceptar la victòria d’Espanya. La victòria del totalitarisme d’una Espanya que només es concep una, grande y libre a costa de la submissió dels pobles que ha esclavitzat durant segles. La victòria de la injustícia, de l’eliminació sistemàtica de l’adversari. La victòria dels qui intenten evitar, per tots els mitjans, que al País Basc hi pugui haver un diàleg polític que permeti resoldre el conflicte donant la veu al poble.

Perquè, siguem clars, Espanya, per ara, ens està guanyant. La seva és la victòria del nostre silenci, de la normalitat amb què els ciutadans hem acabat acceptant les detencions, la repressió, l’amenaça, l’extorsió política. La seva és la victòria de fer quallar la idea que l’esquerra abertzale és el problema, que amb l’independentisme compromès les lleis són relatives i la legalitat mal·leable. La seva és la victòria de la mentida institucionalitzada com a arma de deslegitimació de qualsevol moviment d’alliberament nacional.

La seva és, també, la victòria del cansament. Un cansament que ens ha fet abaixar la guàrdia, que ens ha afeblit i ha permès que s’instal·lés entre nosaltres el desànim i que aquells emotius esgarips pel tancament de l’Egunkaria s’hagin fos com un terròs de sucre.

Ens cal, doncs, reprendre el tremp. La lluita és llarga i cap derrota no és definitiva si mantenim el poble viu i bategant, alegre i combatiu que deia l’Estellés. Els Països Catalans hem d’estar a primera línia en aquesta lluita desigual perquè al País Basc hi pugui haver una sortida política. La victòria final ha de ser nostra perquè tenim la raó.

Conjurem-nos a desterrar el silenci. Que se senti, insistent, la nostra veu mentre quedi un sol patriota empresonat.

26 Novembre 2009

Els silencis còmplices

El proper 13 de desembre els independentistes d’aquest país viurem una jornada que havíem somniat amb fruïció però que no acabàvem de veure arribar. Ja ho sé, el referèndum no és vinculant, em direu. Però no em podreu negar que la il·lusió i el desacomplexament que aquests dies experimenta el sobiranisme banal –i que em perdoni en Billig– no té via de retorn fàcil. Tot el procés està sent, per molta gent, revelador, iniciàtic. Molts catalans s’adonen ara, amb claredat diàfana, que els seus marcs de referència mentals, que la seva sistematització del món, eren clarament independentistes. Ara han comprès per què no se sentien còmodes amb una explicació de la nostra situació nacional basada en l’estereotip i, sobretot, en la por. Ens hem descobert, com a nació, sobiranistes. I ens ha agradat.

Però, en aquest cas, les raons aclaparadores pel sí no són l’únic argument que ens ha d’empènyer a anar a votar. Hi ha, abans de res, l’inexcusable convenciment que mai no podem renunciar a mantenir la dignitat democràtica per sobre de qualsevol altre valor. Com a ciutadans que ens volem lliures, no podem claudicar davant els embats del totalitarisme disfressat de democràcia. Qualsevol català, tingui l’opinió que tingui sobre el futur que ens hem de donar com a nació, no hauria de permetre que, sota l’excusa de qualsevol llei, s’impedís que el poble doni la seva opinió sobre qualsevol tema. Més encara quan aquest tema és precisament la pròpia capacitat de decisió. Quin argument pot sostenir que es prohibeixi consultar els ciutadans? Quina fosca i recargolada concepció patrimonial de la democràcia pot justificar que el poble no sigui capaç de triar el seu propi camí?

L’obligació de votar el proper 13 de desembre és l’obligació cívica d’enfrontar-se a la injustícia i a la imposició. Els ciutadans d’aquest país vam haver de lluitar per aconseguir que es retornés la veu al poble. Ara ens cal reblar el clau i que la veu sigui completa. No hi ha democràcia si no hi ha llibertat i la llibertat no ho és si no és sencera. Poder decidir com a societat madura i adulta vol dir ser capaços de plantejar-nos els nostres propis reptes. I fer-ho en llibertat vol dir que ningú no pot segrestar la veu del poble amb subterfugis demagògics.

Hem encetat el camí de decidir què volem ser. És un camí sense retorn que ens ha de dur, també, a bastir un sistema democràtic que no tingui els peus de fang. Però triem el que triem, fins i tot si triem quedar-nos on som, mai no hauríem de tornar a ser un poble mesell i submís que es deixa arravatar la dignitat de poder decidir.

Les consultes del 13 de desembre ja no són per demostrar que el poble pot organitzar un referèndum per forta que sigui l’oposició a què s’enfronti. Això ja ho va fer Arenys de Munt. El 13D ens hi juguem la credibilitat com a poble. Haurem de decidir si permetem que algú altre ens digui què podem i què no podem votar. O haurem de decidir que la llibertat és a les nostres mans. Si estem convençuts que ningú no ens pot impedir d’expressar la nostra opinió, el 13D tenim l’obligació de votar.

19 Novembre 2009

13D: l’obligació de votar

M’he llegit amb atenció la conferència que fa uns dies va dictar Carod-Rovira. Amb l’atenció que es mereix qui va enlairar les ànsies del país per, tot seguit, llençar-les balcó avall. Si no li tenim en compte aquesta amargor prepotent a què ens té acostumats darrerament, hem de concloure que la lliçó ens sona a massa sentida. No s’adona, en Carod, que el seu temps, o al menys el temps de la pluja fina, ja fa dies que va caducar i que faria bé de no voler donar lliçons a ningú. Segurament encara té moltes coses a dir, el vicepresident –com es cuida molt bé de recordar-nos–, però el patriotisme social ja ha estat a bastament teoritzat, precisament des de les files socialistes. El text en si decep la gran expectació, tàctica, que en van generar. Cal llegir-lo més en clau d’equilibris de poder al tripartit que no d’unes aportacions al sobiranisme teòric que ja havíem sentit.

Hi he trobat, això sí, algunes novetats que mai no havia sentit amb tanta profusió en boca d’un teòric independentista. L’apel·lació constant al “nacionalisme essencialista” que ell usa com a arma llencívola, en oposició a la nació multi-culti, moderna i oberta, espaterrada diria jo, a qualsevol incorporació vingui d’on vingui i respecti o no la nació que l’acull. Perquè, a parer d’en Carod, la nació és una cosa que es fa i es desfà cada dia, que la fem tots plegats amb les nostres aportacions i com més diversa, transversal i vària molt millor. La nació-pizza en podríem dir. Una menja que pot arribar a ser indigesta perquè no tots els ingredients casen i menys encara si vols prescindir de la base. Carod assegura que la nació catalana s’ha de bastir sobre un projecte de futur però desempallegant-nos dels nostres fonaments nacionals: “la llosa del passat no pot ser tan gran que ens impedeixi alçar-nos i avançar” (sic). Amb adjectius com aquests o de l’estil de “romanticisme catalanesc” Carod vol reblar el clau de la desnacionalització del nostre país que tan lluny ha arribat amb aquest tripartit. Vol construir una nació espúria, alçada sobre el fangar dels interessos més immediats i repudiant unes arrels històriques, culturals i nacionals que el deuen fer sentir poc cosmopolita. I és que per remenar la cua entre l’elit cultural del socialisme català cal fer ben palesa la fe del convers. D’això sempre se n’ha dit autoodi, una patologia dels pobles sotmesos que han perdut fins i tot la dignitat de l’autoestima.

La trampa de Carod és que el seu missatge de renúncia a l’arrel nacional també es pot llegir a l’inrevés. No cal renunciar a un Estat propi per construir una nació inclusiva, transversal i solidària. No ens cal renunciar als nostres signes d’identitat nacional per fer que els nouvinguts s’hi sentin acollits. Cap nació del món, amb estat o sense, es planteja dissoldre’s per fer-se estimar. Catalunya, que ha estat sempre una terra d’acollida, no pot avergonyir-se del que és. Qui vingui, si decideix quedar-se, ho ha de fer conscient que el país és viu però mil·lenari, i estimar-se’l perquè és acollidor però també perquè té un passat de lluita incansable per la seva llibertat.

12 Novembre 2009

De pluja fina, autoodi i nació-pizza

Els recents casos de corrupció que envolten destacats polítics i empresaris de tota mena han encès els llums d’alarma en una societat que, de fa temps, mostra evidents símptomes de distanciament amb la seva classe política i una desconfiança malaltissa amb qui gestiona la cosa pública.

Tot i no oblidar mai la presumpció d’innocència i, sobretot, les formes maldestres a què ens té acostumats el jutge Garzón, no cal estripar-nos ara les vestidures per una utilització immoral de la política que tots hem anat tolerant mentre callàvem públicament el que en privat era un clam.

Tot això és cert, però no ho és menys la impúdica exhibició que des del poder de la metròpoli n’han fet. Tots recordem encara que el jutge Garzón –que va ser al govern del PSOE– no va tenir cap prevenció ètica en empresonar centenars d’independentistes per tal que les Olimpíades barcelonines fossin en major glòria de l’espanyolisme de sempre. No fos cas que quatre catalans els ho espatllessin. Encara no fa ni un mes que detenia i escapçava de nou qualsevol intent de fer política independentista al País Basc. Vull dir que la imparcialitat d’aquesta mena de jutge encara s’ha de demostrar. És clar doncs que, més enllà de culpabilitats evidents, s’ha buscat esmicolar l’autoestima dels catalans, fer-nos creure que som incapaços de governar-nos amb eficiència. El pare-Estat ens apareix com el salvador que ens pot garantir la seguretat que tot nen petit necessita. En un moment en què el sobiranisme pren força, rosegar els fonaments de la societat catalana i adobar la desconfiança és una tàctica, segurament desesperada, per mantenir-nos sotmesos.

Perquè tot i acceptar que en el món de la política hi ha gent que s’aprofita en benefici propi dels immensos recursos que hi volten, no podem escampar obertament el dubte sobre els milers de persones que honestament gestionen els nostres cabals públics amb eficiència. La frase ja és un tòpic: la política és un mal necessari. Desmuntar el sistema, desmotivar-nos-en, no és cap solució. Necessitem la política. És més, necessitem molta més política. S’han fet moltes coses ben fetes i només ens manca l’autoestima suficient per fer definitivament les que cal fer.

Dit això, cal reconèixer les deficiències del sistema que hem heretat d’una transició mal feta. Cal reinventar unes estructures de partit que s’han fet tan grans que han acabat engolint les institucions. Cal una regeneració democràtica que enllaci amb la clara voluntat d’avançar cap a un país lliure i eficient. Ens cal una nova llei electoral que permeti retornar el control de les institucions als ciutadans. Llistes obertes, limitació de mandats, limitació de despesa electoral, transparència en els contractes públics, control independent... Cal evitar la temptació. Cal fer transparent el finançament dels partits i evitar la xarxa de clientelisme que volta el poder i cal, sobretot, assegurar el finançament adequat de les institucions. El de la Generalitat i, especialment, el dels ajuntaments.

Una constatació: sense sobirania real seguirem amb les mans lligades.

5 Novembre 2009

Més d'un pam de net

Resultats 1 - 4 de 4