Arxiu mensual

Gener 2010

El catalanisme en general i especialment el sobiranisme ha viscut còmodament, des de la seva reformulació recent, d’uns quants elements que de tant d’usar-los sense tornar-hi a pensar, sense repensar-los, han començat a buidar-se de contingut real. Un d’aquests elements recurrents és el concepte de Països Catalans que, tot i la seva claredat conceptual, és sovint interpretat de maneres ben diverses per tal de justificar-ne l’abús que en fan certes formacions polítiques.

És inqüestionable que el concepte de Països Catalans, de nació –digueu-li com vulgueu−, té una sòlida base històrica, cultural, lingüística i fins i tot política. El blaverisme és un fenomen prou recent perquè hàgim oblidat els anys de lluita conjunta, de convivència harmoniosa. Atiat per l’espanyolisme unitarista que defensen tant PP com PSOE, hem acabat creient-nos les acusacions de pancatalanisme, d’expansionisme principatí, mentre deixàvem els catalans perifèrics sorn Portal Themels en la seva lluita diària per mantenir la dignitat nacional.

La manca de visualització d’un imaginari català que reflectís la pertinença a una sola nació, llegendària a TV3 i a la resta d’emissores públiques, ha contribuït més al desmembrament nacional, que l’atac frontal i barroer del PP valencià. Se n’omplen la boca però pocs dels polítics del nostre país es creu realment l’existència d’una nació d’onze milions de ciutadans que comença a Salses i acaba a Guardamar.

Però pitjor és el silenci vergonyant amb què la societat catalana ha anat entomant les successives renúncies amb excuses diverses, totes de difícil justificació. Fa uns anys va començar el desmantellament de la xarxa que permetia que TV3 es veiés a tot el país, desmantellament que, diguem les coses clares, va propiciar l’aleshores ministre d’indústria espanyol José Montilla. No és que TV3 s’hagués destacat precisament per seguir una política comunicativa que tractes el país amb criteris nacionals, però era per a molts catalans un element de catalanització imprescindible.

Ara, amb nocturnitat i traïdoria, els nous propietaris de l’AVUI acaben de decidir de deixar de distribuir-lo al País Valencià i a les Illes. A la Catalunya Nord ja feia temps que ho havien fet. Tot en silenci. S’excusen en criteris de viabilitat econòmica, que si no era rendible, que si s’hi venien pocs exemplars... Excuses. Els propietaris d’El Punt, el grup de comunicació escrita principal del país, té la responsabilitat social de mantenir uns criteris de construcció nacional més enllà de la seva avaluació estrictament econòmica. El que havien de fer els senyors d’Hermes, era precisament nacionalitzar l’AVUI, fer-lo nacionalment més autocentrat i que parlés de Palma com ho fa de l’Hospitalet, de Ràdio Arrels com ho fa de BTV, del Cabanyal com de Gràcia, de l’USAP com de la Penya. Segur que hi vendrien els exemplars que ens posen d’excusa.

En un moment de construcció nacional com aquest, renunciar voluntàriament a l’espai comunicatiu català, és un suïcidi polític de difícil comprensió. A qui beneficia?

28 Gener 2010

La increïble nació minvant

La nació catalana viu un moment històric de particular intensitat. Un període en que ha començat a ser àmpliament conscient de la gravetat de la seva situació i de la urgència amb què cal actuar si és que volem conservar intacta la possibilitat de sobreviure nacionalment.

És cert que el catalanisme i especialment el sobiranisme han avançat d’una manera espectacular en els darrers anys, però també ho és que sovint ho han fet des de la gesticulació estèril, des de l’activisme benintencionat però orfe de projecte, des de la resistència agra que no busca complicitats.

Mentre la nació se’ns escolava entre els dits, molts catalans anàvem prenent consciència de la necessitat de bastir un projecte unitari, transversal i regenerador que es plantegés la independència no com un eslògan de campanya electoral, no com un futurible en què no es confiava, sinó que posés sobre la taula i oferís al poble català les eines indispensables, clares i transparents, per assolir l’emancipació nacional en la propera legislatura.

És així com va néixer Reagrupament i és amb aquesta claredat de projecte com ha aconseguit amb poc temps el consens majoritari entre els independentistes que ens hem sentit orfes de representació política en els darrers anys. Evidentment res no és fàcil i la independència no ens serà donada sense un treball intens i honest, però és inqüestionable l’aportació d’autoestima que ha representat Reagrupament en fer-nos veure que tot depèn, finalment, de nosaltres mateixos i de la capacitat de reaccionar i actuar amb coherència.

I encara és més important que ho hagi fet sense voler una estructura de partit, ni des d’interessos més o menys foscos, sinó que ho plantegi des d’una associació que pretén aglutinar qualsevol català que entengui que la independència és inajornable, tingui la ideologia que tingui. Lluny de l’esclerosi de les formacions polítiques i de les seves estructures jerarquitzades, del clientelisme, del segrest de les institucions, calia construir un moviment civil que reivindiqués l’acció política com l’única manera que els ciutadans participem en la gestió dels afers públics. Una acció política, això sí, basada en la proximitat i el control dels elegits i de les institucions, en la transparència i en la política entesa com un servei temporal a la comunitat.

Calia doncs que la societat, perplexa i emprenyada, molt més valenta que els seus representants, embastés un projecte que, a partir de la reformulació de què entenem per democràcia, ens permetés fer pinya al voltant d’un objectiu inequívoc: la independència de la nostra nació. I això –i també calia que ens ho diguessin clarament− es fa des del Parlament. La constatació que el camí iniciat amb la transició fa dies que ha arribat al seu fi, que hem arribat més enllà fins i tot del que Espanya estarà mai disposada a negociar, ens fa veure més clar que mai la necessitat d’un moviment civil i tranversal que enceti el camí cap a la constitució d’un estat sobirà. Només així, finalment, podrem votar independència.

Tot ja només depèn de nosaltres.

21 Gener 2010

Perquè m'he fet de Reagrupament

Cordem-nos els cinturons de seguretat que vénen corbes: ha començat la temuda precampanya electoral. Conscients com són, les formacions polítiques, de la tristor de la seva acció pública dels darrers anys, abocaran tots els recursos de què disposen –i els que no− en una llarga, penosa i sovint avorrida cursa per arribar a controlar les engrunes de poder que es gestionen des del Parlament català.

Massa sovint, en aquests casos, la quantitat de mentides per metre quadrat, les tones de demagògia abocada a doll, la certesa del fingiment, del pur teatre, tenen l’efecte contrari al pretès i provoquen que els ciutadans fugim de la política com gats escaldats. Aquest cop no ens ho podem permetre.

Ha estat especialment dolorosa l’entrada a escena d’ERC. El desvergonyiment de les primeres declaracions m’ha deixat glaçat. Sembla que Esquerra de nou està convençuda de la imbecil·litat dels ciutadans d’aquest país, que no tenim memòria i ens deixem entabanar per les mateixes promeses traïdes una vegada i una altra. Hauria de tenir present el senyor Puigcercós que per aspirar a convèncer amb els mateixos arguments primer s’haurien de produir dos fets: o hi ha una renovació radical de la direcció que ha menat el partit en aquests darrers anys i que ha dut el país a l’atzucac en què ens trobem; o es comença per entonar un mea culpa i acceptar que l’aposta estratègica que ens van vendre com la panacea nacional ha resultat un fracàs clamorós que només ha servit per permetre al PSC de controlar els pocs ressorts de poder que no controlava encara. Com que ni una cosa ni l’altra no s’han produït, per molt que en Puigcercós s’esgargamelli se’ns fa difícil d’empassar-nos de nou l’ham sobiranista.

Perquè no em direu que no té gràcia que ara ens vinguin de nou amb la salmòdia del dret a decidir. Ara, quan mig país ja s’ha revoltat davant la seva passivitat. Ara, quan veuen que els independentistes som més forts que mai però lluny d’Esquerra. Ara, quan veuen perillar vots i càrrecs. És insultant!

En política cal ser valent, assumir les decisions preses i, quan convé, defensar-les. Si s’ha optat per la pluja fina que no mulla res, per fer de l’altra crossa del PSC, per proclamar que cal un referèndum mentre es vota en contra de la ILP que el permetria. En definitiva, per pujolejar en l’ambigüitat paralitzant. Si aquesta és la línia política, senyors, assumeixin-ho públicament i no comptin amb nosaltres. Els qui creiem que aquest país no pot esperar eternament per disposar d’un estat propi, que ens hi va la subsistència econòmica, cultural i social, haurem de ser més clars que mai en la denúncia de la manipulació, la demagògia i les mitges veritats. Esquerra no pot fer com si hagués estat 7 anys al govern de convidat, com si no hi tingués res a veure. No cal una gran macroenquesta per saber el que bona part d’aquest país els ha estat repetint infructuosament tots aquests anys. Ja és massa tard. No ens calen més promeses, ja sabem quin valor tenen. Ara calen polítics valents que vulguin encapçalar un país que vol la independència. Amb totes les lletres, sense subterfugis, sense mentides.

14 Gener 2010

A qui volen enredar?

És claríssim que a hores d’ara queden poques persones en aquest país que encara creguin en la democràcia que vam acceptar a contracor a la mort del dictador. Ja ha donat prou evidències de la seva escassa salut, de la seva constant i immoral supeditació als poders polítics del moment i, sobretot, del menyspreu més elemental a les bases formals d’una democràcia consolidada: la independència dels poders.

Però la màxima perversió es dóna quan el propi sistema s’encarrega de limitar, de castigar, precisament les demandes de més democràcia. Com si de democràcia n’hi pogués haver més o menys: de democràcia o n’hi ha o no n’hi ha.

Una de les demandes democràtiques que el poble català ha fet amb més vehemència ha estat la del dret de decidir. Això, que té moltes interpretacions, comença amb un dret bàsic i indiscutible: el Parlament ha de tenir la capacitat legal de convocar referèndums. Si el Parlament pot legislar, ha de poder demanar als seus ciutadans el parer en allò que cregui necessari. Òbviament, aquests referèndums, per ser plenament democràtics, haurien de ser vinculants –a diferència del que insinua la llei que es prepara−, però això són figues d’un altre paner, del nostre paner.

Entre el 2007 i el 2008, la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i Sobirania i Progrés (SiP) van promoure la campanya “Decideixo Decidir”, una acció de llarg abast que recollia signatures per tal de demanar el traspàs al Parlament de la competència per convocar referèndums. Una de les darreres accions va ser la recollida de signatures el dia 9 de març de 2008, aprofitant la jornada electoral al Parlament Espanyol. Milers de ciutadans a tot el país vam preparar centenars de taules de recollida de signatures. Fou una acció pacífica, democràtica, senzilla, que en cap cas ni entorpia ni afectava el desenvolupament de la jornada electoral. Les Juntes Electorals de Barcelona i Tarragona no ho van entendre així i van sol·licitar que fossin retirades les taules i identificades les persones. No era la primera vegada que es recollien signatures sense problemes en una jornada electoral i, de fet, a Girona i Lleida foren permeses. Però es veu que en aquest país sotmès, la justícia depèn de quina mena de pregunta facis. No és tracta, doncs, del què fas, sinó de per què ho fas. Ara, gairebé dos anys després, els voluntaris que vàrem ser identificats hem estat citats a declarar sota la imputació de “delicte electoral”. Un delicte greu que demostra una vegada més la desproporció amb què l’espanyolisme intenta aturar el creixement del sobiranisme. D’un sobiranisme que basa la seva força en l’exercici escrupolós del dret democràtic a decidir el nostre propi futur. Aquest, però, és un dret que Espanya es vol reservar en exclusiva i que nega als altres. És una justícia discrecional, feta a la seva mida. Arbitrària, subjectiva, polititzada... injusta. Voleu més motius per malfiar-nos d’un Estat que no ens tracta com a ciutadans sinó com a súbdits desafectes?

Que tinguin clar que no ens deixarem intimidar per les mesures desesperades d’un espanyolisme que busca en la força els seus únics arguments. Davant del bram, la raó. Davant la violència, la convicció.

7 Gener 2010

Quan la democràcia és delicte

Resultats 1 - 4 de 4