Arxiu mensual

Juliol 2010

Haig de confessar que poques coses m’han produït una alegria tan gran com la prohibició, aquest passat dimecres, de les curses de braus al nostre país. La meva militància antitaurina ha estat sempre a l’alçada de la incapacitat de comprendre com els éssers humans, a ple segle XXI, en una societat que es fa dir civilitzada, podien tractar com si fos un espectacle la brutal tortura d’un animal. Que algú que ha rebut, si fa no fa, una educació similar a la meva pugui gaudir de veure com es masega, com és fa patir un animal, és una cosa que escapa la meva capacitat de comprensió. No s’hi valen d’altres argumentacions, ni falses llibertats ni inventades tradicions: hi ha un punt previ ineludible que és el fàstic que ens hauria de provocar el patiment innecessari d’un animal, la immoralitat que com a societat toleràvem. Sortosament, això s’ha acabat.

Fan gràcia els defensors de les “llibertats”, com si aquí no hi hagués res prohibit i de molta menys transcendència. Diu el ciudadano Rivera que espera que ara no hauríem de consumir foie: hi puc estar d’acord però no és el mateix. El que discutiríem és que algú gaudís en veure com s’empapussen els ànecs, com si vitoregéssim quan se’ls introdueix l’embut al coll.

És per això que és intolerable qualsevol mena de patiment animal: ni corridas, ni correbous, ni tantes altres salvatjades que es produeixen sovint. La qüestió no és del nivell de dolor, de què considerem sofriment animal. La qüestió és l’alçada moral i ètica d’una societat que permet i gaudeix d’un espectacle de sang, terror i dolor. Aquí no hi ha graus. La societat que volem construir ha de basar-se en fer moralment intolerable la tortura per plaer de cap ésser viu.

La reacció furibunda dels espanyols, d’altra banda, demostra que no hem estat nosaltres els qui n’hem fet una lectura política. Fixeu-vos que els vots favorables a la tortura coincideixen amb l’espanyolisme més o menys indissimulat. Evidentment que la prohibició dels toros implica un posicionament nacional: nosaltres volem construir una societat moderna on la tortura hi sigui bandejada. És clar, doncs, que estem parlant de projectes nacionals diferents. No passa res. Cadascú té el seu.

I aquí rau el veritable moment històric d’aquesta votació. Al meu modest entendre, la prohibició del toros a Catalunya representa el primer acte de sobirania real que els catalans hem estat capaços de fer gairebé en els darrers 30 anys. Davant la pressió espanyola, de la premsa, de les institucions, de tot el gruix de la Brunete mediàtica, finalment per primer cop no ens hem arronsat i hem demostrat al món que tenim un projecte de país diferent.

Aquest hauria de ser l’exemple que ens ha de dur a la sobirania nacional. El primer moment en què hem estat capaços de no renunciar al nostre model d’ètica. Perquè, tinguem-ho clar, si reclamem, si necessitem la independència, és senzillament perquè volem construir el nostre propi projecte de societat, amb els nostres valors i les nostres prioritats. Perquè certament som una nació i nosaltres som els qui decidim. Decidim ser, decidim independència.

29 Juliol 2010

El primer pas

A hores d’ara ja ningú no pot menystenir la importància cabdal que la manifestació del 10J acabarà tenint en el nostre país. Va ser un catalitzador de totes les energies sobiranistes que, de fa temps, malden per trobar concreció política. També va evidenciar, amb diàfana claredat, la nuesa de la nostra classe política que va quedar escandalosament sobrepassada pels ciutadans. La innegable omnipresència d’estelades i la unanimitat en el crit d’independència ha descol·locat definitivament els partits catalans que no han sabut com respondre a un tsunami sobiranista que s’han entestat a negar una vegada i una altra.

Malgrat tot, els nostres representants no han estat capaços de sortir de la ratera en què fa anys malviuen i, aquests darrers dies, ens han ofert un dels espectacles més patètics que recordem. Tot apel·lant a la unitat es rebolquen impúdics en el tacticisme i la renúncia.

Tot plegat també demostra l’abús que n’estem fent del concepte d’unitat. Algun dels nostres pensadors n’hauria de fer una reflexió aprofundida, però la unitat com a concepte eteri, com a mantra balsàmic, com a panacea que tot ho cura, no pot existir per pròpia definició. No ens entestem a perseguir un concepte perfecte, sense fissures, perquè la realitat és diversa i prou complexa.

Les crides a la unitat del catalanisme cal bastir-les des de la humilitat i des del convenciment de no confondre unitat amb unió. Un cop fins i tot els més descreguts han hagut d’acceptar que el ridícul i el surrealisme dels nostres representants els inhabilita per dur aquest país on el carrer els demanava, cal bastir les aliances necessàries per congriar una gran majoria alternativa al Parlament. Una majoria que respongui a la majoria social que, finalment i inequívoca, hem vist expressar-se amb claredat al carrer.

Al meu parer, la clau rau en assumir que ens cal anar units, però que no necessàriament des de la unitat. Vull dir que el que hem de ser capaços és de bastir un únic projecte polític que abraci totes les sensibilitats. No ens cal la unitat perquè tots som diversos, però hem d’anar units. Aquesta és la diferència. I això vol generositat i ser conscients del moment històric únic que estem vivint. Cal aparcar les diferències ideològiques durant un temps per centrar-nos a aconseguir un bé superior: la independència de la nostra nació.

Des de la sacsejada de la manifestació s’han succeït propostes diverses, vertiginoses, que ens criden a aquesta unitat. Cal aprofundir-hi, és la nostra única oportunitat de reeixir, però mirant d’assumir que alguns ja fa temps que hi treballem. La Conferència Nacional del Sobiranisme i la recent Solidaritat Catalana per la Independència dels Laporta-Tena-Uriel poden aglutinar, amb un lideratge clar, aquesta pulsió independentista, però han de ser conscients que també poden causar, de no reeixir, un desencís encara més gran i, involuntàriament, arrossegar formacions com Reagrupament a un fracàs que la feina feta fins ara no ens augura.

Ara cal la generositat suficient per fer que cada pas fet sigui per avançar i que, units, arribem al Parlament amb sobrada força. Ara cal responsabilitat històrica i que la nació sigui l’únic innegociable.

22 Juliol 2010

La mítica unitat

A hores d’ara ja s’ha dit gairebé tot al voltant de la manifestació independentista del passat 10 de juliol. Cal anomenar-la així sense recança perquè poques vegades un crit va ser tan unànim com ho fou en aquest cas el d’independència. Ja sabíem que provarien d’aigualir-ne el contingut, però la maniobra és encara més ridícula quan tothom qui hi va ser i tothom qui n’ha vist imatges ha pogut copsar la magnitud de la proclama.

La patètica resposta de la nostra classe política provant d’esquivar l’envestida no ha fet sinó aprofundir el descrèdit que han anat acumulant i que van arrodonir amb una estèril polèmica sobre com s’havia d’encapçalar la marxa. Dilluns mateix a l’Àgora de TV3, CiU i ICV encara feien mans i mànigues per proposar per enèsima vegada de refer els ponts d’entesa –uns ponts que només han tingut una direcció-, mentre en Ridao acabava els sinònims per no dir la paraula “independència”. No s’han adonat que el país ja no vol refer res, “que els pins volen terra lliure/i els vents criden llibertat” en versos de Miquel de Palol.

El missatge del milió i mig de participants a la manifestació ha estat encara més revolucionari del que s’ha volgut veure: no és només que es cridés unànimement independència sinó que per primer cop els partits es van quedar sols, clavats, descol·locats, barbotejant mots inconnexos, mentre la gent avançava amb decisió sense esperar-los.

Reagrupament, que havia esperat pacientment durant més d’una hora que la capçalera avancés, va decidir finalment que fos el poble qui fes de capçalera, que fos la gent qui avancés. Quina metàfora més clarificadora! Només quan els partits van apartar-se, la manifestació va poder avançar. Lliures dels qui ens volen submissos, deslliurats dels qui només miren enrere, el poble avançava amb decisió pel camí inequívoc que ens ha de dur a la independència. Sense rencúnia, sense retrets, amb alegria i amb la clara convicció que l’actual Parlament ha estat superat i és ara una rèmora del passat que ens impedeix avançar. S’ha acabat la gestoria, és l’hora de l’estat propi.

És gairebé entendridora la sensació de desconcert al debat d’aquests dies al Parlament. Qui pot creure’s tanta mentida, tant de teatre? Sabedors que fins i tot els seus militants els han deixat de banda, vaguen per l’hemicicle com esperits fantasmagòrics mentre cerquen reconstruir la seva hegemonia perduda. No han entès que han fet tard, que una nova allau de ciutadans és a punt per dur el país on fa anys que hauria de ser. Mai no han volgut escoltar, refiats que tard o d’hora ens cansaríem; però no hem defallit i ara són ells els arraconats. Sempre ho hem dit: quan superem la por serem invencibles!

Com a la manifestació, també a les properes eleccions el poble els passarà per sobre, el país es retrobarà en la seva unitat, com deia en Fuster, i omplirem el Parlament de patriotes.

15 Juliol 2010

Reagrupament com a metàfora

La sacsejada en què s’ha convertit la sentència del Tribunal Constitucional espanyol comença a desbocar-se. L’enganyifa dels suposats plans B que tothom brandava però que ningú no va ensenyar mai, ha donat pas a la consciència col·lectiva que alguna cosa s’ha trencat definitivament, que hem arribat fins on podíem arribar i que la relació que Espanya ens exigeix no admet altra fórmula que la submissió o la llibertat.

La manifestació que la societat civil ha convocat aquest dissabte no deixa de ser el paradigma de la grandesa i, alhora, de la feblesa d’aquest país. Capaços de les gestes més grans, d’unitats apoteòsiques in extremis, ens discutim per carallotades, per una pancarta que, de fet, ningú no comparteix. Ara, ja té nassos, els convidats pretenen decidir l’àpat.

Em direu que tot plegat és el joc habitual dels nostres partits, accentuat per la proximitat electoral. I tindreu raó. M’argumentareu que tots voldran treure’n rèdit, sortir a la foto. Cert. Que és vergonyós que tant CiU com PSC, que han abusat fins a l’extenuació de l’autonomisme submís, ara aparentin indignació. Que ERC, oblidant que el mèrit és de la gent, voldran apropiar-se de l’èxit de la mobilització com ho han provat de fer amb les Consultes o amb la IP nonata.

La pressió serà terrible. Els aparells dels partits provaran de circumscriure la protesta en el més estricte i educat àmbit domèstic, i ens vendran a tort i dret que el poble català clama per l’Estatut perdut. Un nou prec a Espanya.

Em direu, doncs, que els qui defensem la independència com a l’única solució que pot treure aquest poble de la mediocritat en què ens han arraconat, no hauríem de participar en una manifestació encapçalada per tots els qui ens han dut, amb insistència irritant, a la misèria nacional en què ens trobem. Que no hauríem de col·laborar a tapar-los les vergonyes que ara se’ns revelen impúdiques.

I tanmateix caldrà ser-hi. Caldrà que centenars de milers de catalans demostrem al món la capacitat de superar les diferències en el nostre objectiu immediat: la constitució d’un estat propi, d’una nació lliure. Caldrà ser-hi per demostrar que no ens deixem manipular fàcilment, que ja hem pres una decisió fa temps i que ha arribat l’hora de fer el pas. Caldrà ser-hi per fer-los veure que potser la capçalera cridarà “Som una nació: nosaltres decidim”, però que el mar d’estelades que la seguirà cridarà “independència!”.

I caldrà ser-hi per fer pedagogia de la unitat. No com a valor intrínsec ni com l’espantall que s’etziben uns i altres, sinó com a mínim comú que ens ha de permetre, des de les diferències, avançar en la mateixa direcció. Tots plegats hem d’entendre que haurem de ser-hi tots, que la independència la farem també amb aquesta capçalera esquerpa. Perquè el país som tots i ningú no en té les essències en propietat. Precisament per això ha arribat l’hora d’escoltar, de ser generosos. L’hora de construir la Catalunya independent mirant el futur esplèndid que ens espera. L’hora de sortir del fangar que només veu la propera legislatura. Ha arribat l’hora del compromís. Dissabte, estelada en mà, tots nosaltres en donarem exemple.

8 Juliol 2010

I tanmateix caldrà ser-hi

Resultats 1 - 4 de 4