Arxiu mensual

Setembre 2010

En Carod-Rovira encara insistia l’altre dia obsedit en una idea que sembla que no el deixa dormir. Diu el vicepresident que Catalunya serà mestissa o no serà. Això, de fet, no és cap descobriment perquè si una cosa hem estat els catalans en els darrers segles ha estat un país d’acollida on tothom qui ha volgut integrar-s’hi ha estat rebut amb els braços oberts. Tampoc no hauria de sonar com una amenaça. El futur, amb una abassegadora pressió de moviments migratoris propiciats per la globalització i unes desigualtats feridores, ens durà un increment difícilment sostenible d’aquesta nova immigració. I arriben al nostre país enganyats tant en les seves expectatives econòmiques i vitals, com en la realitat nacional on aterren. Això és un fet i hem d’encara-lo amb responsabilitat solidària però també amb maduresa social, sense aquest assistencialisme que crea desigualtats i guetos de difícil integració. El fet és que la nació catalana ja és ara fruit de la mescla. El mestissatge a què es referia Carod-Rovira és un fet inapel·lable que, des d’ara mateix, definirà el futur vital dels catalans.

L’esforç ingent que des de Catalunya s’ha fet per integrar els nouvinguts a la nostra realitat social, històrica i sobretot lingüística, no s’adiu amb els minsos resultats obtinguts. I és que el que queda clar és que la capacitat coactiva, ni que sigui psicològica, que pot fer que un immigrant decideixi fer l’esforç d’aprendre la llengua del país i usar-la amb assiduïtat, només la pots exercir amb garanties si tens tota l’estructura d’un estat al darrere. En el nostre cas el que tenim al darrere és un estat que malda per fer-nos desaparèixer. No podem esperar miracles ni la militància obstinada dels qui vénen aquí a guanyar-se la vida.

Darrerament, però, abocats amb delit al debat sobiranista, sembla que estem perdent de vista que la construcció d’una nació cohesionada passa per la indispensable assumpció d’uns elements comuns sobre els quals bastir aquesta nova catalanitat. Als Països Catalans la llengua és, sense cap mena de dubte, aquest element capaç d’aglutinar, de crear sinergies, de ‘nacionalitzar’ sense embuts. També és, no ho oblidem, l’essència de l’esperit de la nació. Sense llengua difícilment sobreviurem nacionalment després de segles de repenjar-nos-hi gairebé en exclusiva.

En canvi, la llengua se’ns perd i no semblem amoïnats. La darrera Enquesta d’Usos Lingüístics ens aboca al desastre tant de temps anunciat. Segons l’enquesta, el 62,8% dels ciutadans de Catalunya no identifiquen el català com la seva llengua, un 38,2% no el sap escriure i un 21,7% ni tant sols el sap parlar. Si després de tantes campanyes, tantes aules d’acollida i tantes Quetes, la situació ha devallat fins aquests limits és que estem al llindar de perdre definitivament la llengua.

Fa dies mirava incrèdul un documental a TV3 sobre la vida d’uns joves arribats en pastera i el seu esforç, tutelats per la Generalitat, per sobreviure. Cap d’ells no parlava català. Ningú tampoc no els parlava en català.

És evident que ja només la independència ens pot donar opcions de girar la situació. Esperem no haver fet tard.

30 Setembre 2010

Qui perd els orígens

Si hi ha un punt comú entre les moltes, benintencionades i constants crides a la unitat de les forces independentistes que aquests dies es reprodueixin arreu, aquest és el d’acusar de la desunió que avui patim a un pretès problema de personalisme dels diferents líders que encapçalen, almenys visualment, les diverses opcions. No cal entrar a valorar les possibilitats d’aquesta sospirada unitat, del tot recomanable i fins i tot necessària si volem mostrar l’independentisme com una força popular, ciutadana, que vagi més enllà de divisions ideològiques. Però tampoc cal pecar d’ingenuïtat tot exigint a un moviment que s’ha caracteritzat per la fragmentació abrandada, una disciplina espartana en els objectius comuns, que hi són, però que tenen matisos evidents.

Hores d’ara és evident que, més enllà del titular “independència”, hi ha racons obscurs, camins més o menys enrevessats, estratègies més o menys confessables. No podem posar al mateix sac qui ha pregonat insistentment la unitat sense matisos amb qui només l’entén si és a la seva manera. No podem acusar de personalisme, de voler la cadira, qui ha ofert un cop i un altre el seu lloc a la llista en favor d’una proposta unitària, mentre d’altres han blindat la seva candidatura. La responsabilitat no és la mateixa de qui s’ha ofert amb insistència al pacte del que t’exigeix la dissolució en la seva estructura. No és el mateix qui va néixer per aglutinar que qui sembla haver-se creat per disgregar.

La facilitat amb què aquests dies s’acusa de personalisme demostra, de nou, la poca maduresa política de moltes de les iniciatives que aquest sobiranisme convuls genera a tort i a dret.

Reagrupament, és cert, té un líder fort, capaç de marcar d’una manera nítida un full de ruta creïble cap a la independència del país. No una proclamació demà pasat, però sí un camí constant, recte, explícit, honest i seriós que ens permeti bastir la complicitat ciutadana suficient per aconseguir la majoria social necessària per saltar el mur. Un lideratge que no admet, precisament, personalismes, que no tolera desviar-se de l’objectiu, on les persones no són importants –tot i ser-ne la força motriu– sinó que l’únic a considerar és si fem camí cap a la desitjada llibertat. Aquest és l’únic motiu de ser-hi, en política, i l’única motivació. Qui no estigui disposat a fer aquest camí és que no comparteix la missió transcendental que ens hem proposat. Un moviment d’alliberament nacional no fa política, crea estructures d’estat, ni que només siguin mentals.

Per això el que és vital no és entrar al Parlament, sinó que s’hi faci una feina seriosa, honesta, desinteressada. I això requereix un compromís clar amb el país, amb el projecte i amb els ciutadans. Si el sobiranisme aconsegueix representació parlamentària i després s’acaba convertint en una olla de grills, on els personalismes dinamiten l’objectiu, haurà estat pitjor el remei que la malaltia. És un risc que no ens podem permetre.

Reagrupament té un projecte clar on les persones no seran cap obstacle –en Joan Carretero el primer– si hi ha un compromís sincer i generós. Reagrupament vol dur al Parlament un projecte, no només una llista de noms, per molt il·lustres que siguin.

On és el personalisme? Tothom pot dir el mateix?

23 Setembre 2010

La fal·làcia del personalisme

Que el sobiranisme ha anat amarant capes cada vegada més extenses de la població és una evidència que ja ningú no gosa negar. Que la independència del nostre país no és ja només una possibilitat política sinó que majoritàriament és percebuda com una necessitat real, tampoc no ho qüestiona ningú. Els espanyols, certament, hi col·laboren a cor que vols donant-nos dia sí dia també mostres d’una poca intel·ligència antològica i empenyent fins i tot els sectors menys conscienciats de la nostra societat a entendre la independència com l’única via per resoldre els nostres problemes. Només cal que ens fixem en la majoria aclaparadora, socialment diversa, que el 10 de juliol va recórrer els carrers de Barcelona al crit unànime d’independència.

La independència, tanmateix, és temuda per una casta política que ha segrestat la representativitat popular en els darrers anys. I ho és precisament perquè posa en entredit el seu oasi d’interessos i d’amiguisme. Una acció radicalment democràtica com serà la proclamació de la independència del nostre país temen que comporti, com molts reclamem, una catarsi legislativa al Parlament fonamentada en una molt més gran exigència ètica. Per això s’hi resisteixen tant com poden amb arguments tan demagògics com poc creïbles. Com que, formalment, no gosen oposar-se que aquest país pugui assolir les màximes cotes de llibertat, han de recargolar les propostes fins a fer-les irreconeixibles. D’aquí eufemismes que, finalment, no diuen res de concret com el del “dret a decidir” o propostes surrealistes que saben impossibles però que miren de llançar a manera de parany argumental.

El Cercle Català de Negocis, en un informe jurídic aclaparador encarregat per Reagrupament, concloïa a mitjans de setmana la impossibilitat absoluta d’arribar al concert econòmic que proposa CiU sense esberlar el meló constitucional. D’altra banda, fins i tot en Joan Laporta contradeia el seu soci Alfons López Tena que tossudament encara defensa, amb la boca petita això sí, que una consulta es pot fer sense el permís d’Espanya. És evident que qui proposa vies tan complexes i enrevessades pretén esmorteir el debat i dur-lo a camins que, a la llarga, només poden acabar en una nova frustració col·lectiva. Perquè és ben evident que si ens cal trencar la legalitat espanyola, si ens cal fer un acte de sobirania, és més senzill proclamar directament la independència que qualsevol altre succedani.

Un cop desemmascarades les propostes convergents i republicanes, metàfores de la impotència, ara es veu que toca titllar l’independentisme desacomplexat de naïf i il·lús.

Ho deia fa poc l’ínclit Carod-Rovira, agafant-se com ferro roent a una nova relliscada d’en Laporta, que assegurava que podem ser independents el gener. Ho aprofiten per titllar l’independentisme emergent de poc realista, de proposar independències exprés.

És evident que això no és així. Tots som conscients que el procés serà llarg i complex. Que caldrà molta feina, seriosa i decidida i, sobretot, una gran dosi de patriotisme, serenor i generositat. Però el que ara toca és saber que hem encetat el camí cap a la nostra llibertat. I que no hi renunciarem.

16 Setembre 2010

Independència exprés

Venim d’un estiu molt dur, convuls i confús, on ens han intentat de distreure amb l’esquer de la unitat. Una unitat, desitjada, però malauradament a hores d’ara improbable. I no serà que no s’hagi intentat. No m’equivoco si afirmo amb contundència que ningú com Reagrupament ha fet més esforços per aconseguir que hi hagués una única llista independentista al Parlament. Si ho recordem, Reagrupament ja va néixer amb el compromís d’intentar aplegar el sobiranisme en una llista transversal i unitària. Però hem de reconèixer que ens hem deixat entabanar: hi havia qui no volia sumar sinó fer-nos perdre el temps amb excuses de mal pagador i afeblir la il·lusió sobiranista que aquest país ha anat acumulant en els darrers temps. Tots plegats ens hauríem de preguntar qui n’ha sortit beneficiat de tot això.
La unitat no pot ser el refugi dels mediocres, ni l’excusa per no avançar, ni l’arma que ens paralitzi.

Per sort Reagrupament n’ha sortit més viu que mai i més convençut del seu projecte. L’altre dia ho deia en Carles Móra: “la gent nota quan li parles des del cor”. I aquesta és precisament la nostra força. La força d’un compromís amb el país, amb el seu passat però sobretot amb el seu futur, un futur que volem lliure i sobirà. Reagrupament és aquesta força, la força de la gent honesta, de la gent “normal”, de la gent que no anhela un càrrec, de la gent que entén la política com un servei, temporal, a la societat. Reagrupament és la força de la gent que ha dit que ja n’hi ha prou de veure com la seva nació és humiliada i expoliada cada dia mentre els seus polítics, professionals del circumloqui, es conformen a gestionar les engrunes. Mentre la nació se’ns mor entre les mans encara hi ha qui segueix apostant per un autonomisme que ens fa ciutadans de tercera en un estat que ens vol eliminar nacionalment o d’altres que ens proposen concerts o referèndums, il·lusions que saben del tot impossibles. Nosaltres som aquí per desemmascarar la impostura, per dir prou, per desempallegar-nos de les pors que ens mantenen lligats, per proclamar ben fort que tot depèn de nosaltres, que si volem tenim la força i el coratge per alçar-nos com a poble lliure i proclamar la nostra insubornable voluntat de ser.

Per primer cop tothom ha hagut d’acceptar que la nostra voluntat expressada democràticament és l’únic que ens separa de la independència. Finalment tots, fins i tot els que se’n fotien quan ho vam proposar, tenen clar que una majoria de diputats al Parlament és suficient per constituir-nos en nou estat dins de la Unió Europea.

El nostre compromís és fonamenta en la força del convenciment. Per això el suport de la gent és l’única arma que tenim per proclamar la independència des del Parlament, que és des d’on es proclamen les independències.

Assumim amb gravetat que només sobreviurem si som capaços de construir un estat independent fonamentat en una profunda exigència democràtica. Però assumim també que és només a les nostres mans el llegar als nostres fills aquesta nació mil·lenària. Una nació que ha resistit fins a l’extenuació els embats de la història i que ara, finalment, amb un simple vot, pot recobrar el seu paper entre les nacions del món.

Sabem que no serà fàcil. Sabem que no serà demà mateix. Però també sabem que, tots plegats, hem encetat el camí i que ja no hi ha marxa enrere.

Deia l’Estellès “Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. Reagrupament és la veu d’aquest poble que reclama les seves llibertats i la dignitat de governar-se amb honestedat.

10 Setembre 2010

Ara sí, ara toca!

Divendres vinent se celebrarà a Vilafranca i a una trentena més de pobles i viles del nostre país, una nova edició de la Marxa de Torxes per la Independència, en el nostre cas ja serà la vuitena. Vuit anys en què les reivindicacions han canviat ben poc però que, en canvi, el convenciment popular que la independència és a les nostres mans ha anat creixent d’una manera clara i inequívoca i és ara un clam transversal amb gent de tota mena i ideologia que senten el moment històric que viu aquest país.

Ara, però, que ho tenim tan a prop, haurem de sortir al carrer, no com el passat 10 de juliol on el crit unànim d’independència ressonà pels carrers de Barcelona, sinó que caldrà recordar als nostres polítics i als qui volen ser-ho que el poble reclama unitat d’acció. I fa bé, perquè és evident que la fragmentació de l’espai sobiranista difícilment donarà els fruïts desitjats, però també perquè poc es pot esperar de qui posa els interessos personals, les ànsies d’esdevenir diputat, la necessitat de protagonisme, per davant dels interessos del país.

Es diu sovint avui en dia que en política qui és capaç de controlar el relat, qui té les eines per imposar el seu missatge, ja té mitja victòria al sac. És evident que qui disposa de mitjans, de relacions, de favors que l’amplifiquen el missatge acríticament, es veu amb cor d’acusar els altres de la seva pròpia feblesa.

Aquests dies se’ns demana, se’ns exigeix, a Reagrupament, d’oblidar-nos dels nostres plantejament per arribar a una unitat trencadissa, mentre no s’exigeix res a qui, precisament, sembla nascut per impedir-la. Se’ns exigeix pràcticament la dissolució en una nova organització bastida sobre interessos espuris. No seré jo qui em faci ressò de tantes veus que apunten maniobres obscures de CiU i ERC per desballestar una candidatura Reagrupament-Laporta que preveien que els faria mal, però ja és ben curiós que els nous defensors a ultrança de democràcies internes aparents, declaracions unilaterals i regeneracions democràtiques que mai no s’han aplicat a sí mateixos, siguin gent que fins fa dos mesos han estat vivint còmodament i exclusiva sota el paraigua de les estructures de partit de les que només se n’han queixat quan s’han vist exclosos de llocs preferents a les llistes.

Potser sí que a Reagrupament no hem fet les llistes com ens hagués agradat, però és que, de fet, les llistes, qui va al Parlament, ens és ben bé igual perquè l’important és què s’hi va a fer, quin missatge es donarà des de la tribuna d’oradors, quina seriositat en el projecte polític i en els plantejaments públics. Per això tenim llistes però les tenim a disposició des del primer a l’últim lloc. Quina diferència amb els qui ara ens volen donar lliçons de democràcia mentre arrepleguen tots els caps de brot que sempre han sospirat per una acta de diputat.

Divendres a la Marxa de Torxes, i dissabte a Barcelona, haurem de tornar a sortir al carrer amb la consciència clara que la unió de l’independentisme és vital per l’èxit aclaparador que ens mereixem. No hi podem renunciar. Però també haurem de tenir clar qui és qui no la vol i quins són els interessos que s’hi amaguen.

2 Setembre 2010

El difícil camí

Resultats 1 - 5 de 5