Arxiu mensual

En els darrers dies s’han produït al nostre país un parell de notícies de gran transcendència, malgrat tenir un ressò desigual a la premsa. Són novetats que ens mostren amb claredat quin és el camí que, assenyadament, hauria d’estar prenent la nostra nació, però que incomprensiblement es resisteix a acceptar. Potser és que la comoditat, la rutina, allò conegut, ens fan cada dia més porucs, però la realitat és inapel·lable i amb tossuderia s’entesta a empènyer cap a la llibertat.

D’una banda em sabut definitivament, solemnement, que el president Pujol no es fa dir independentista per prudència exagerada però que “no troba arguments per oposar-se a la independència”. Ja ens ho havia fet saber en diferents entrevistes, però finalment ha oficialitzat la bona nova. I és un pas valent, en el fons, perquè hem de ser conscients que d’alguna manera representa l’acceptació, amb tot el dolor i la cruesa personal, del fracàs absolut de trenta anys d’intents fallits d’encaixar en una Espanya que mai no ens hi ha volgut. Ningú no té més credibilitat moral que ell per certificar la mort de l’autonomisme, l’assumpció de la inutilitat de tants esforços.

A l’altra banda hem tingut una mostra de la qualitat, de la força increïble d’aquest país quan treballa amb rigor, convençut de les seves pròpies forces. L’associació Sobirania i Justícia, comandada per l’exconseller Agustí Bassols, ha donat a conèixer un magnífic treball, d’una qualitat altíssima, sota el títol de “Informe sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”. En les poc més de 40 pàgines del text, s’hi desmunten, una a una, les fal·làcies i les incerteses que en alguns encara els pot suscitar el plantejament obert i desacomplexat de la plena sobirania de la nostra nació. Una lectura inexcusable que acaba amb uns mots premonitoris. “El pitjor que ens podria passar és ser víctimes de la por, víctimes del pessimisme”.

I és que mentre es produeixen tot de situacions que en qualsevol altra circumstància no deixarien dubtes sobre la imperiosa necessitat d’esdevenir un estat sobirà, els catalans ens mostrem cada dia més submisos, més incapaços de reaccionar. És absolutament inexplicable, sota cap paràmetre, la resignació ignasiana amb què ens hem acostumat a entomar unes retallades inacceptables. El degoteig gairebé diari de renúncies a un estat del benestar que ens hem guanyat a pols, no fa sinó aprofundir la sensació d’inevitabilitat d’una situació que, no ho oblidem, és a les nostres mans de capgirar. Perquè, amics, ja és hora que ens deixem de romansos i que els nostres governants ens expliquin per quina raó acceptem tancar quiròfans, eliminar llits d’hospital, rebaixar sous, eliminar i eliminar... quan Catalunya produeix riquesa suficient per no només no haver de fer cap reajustament, sinó per encetar una etapa de benestar sense precedents. Com ens recorda Sobirania i Justícia, amb els 22.000 milions d’euros que cada any ens pren Espanya es doblaria el pressupost de la Generalitat i, per tant, no tindríem cap necessitat de retallar res.

L’esquilada és doncs monumental. Però en lloc de tancar caixa, anem a Madrid a suplicar que ens deixin endeutar més.

Voleu dir que no ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom?

La vida política en la societat occidental en general, però al nostre país amb especial virulència, s’ha convertit en un joc d’estratègies que malden per l’hegemonia electoral. Els partits, que en un temps havien delimitat els contorns d’unes ideologies ben marcades, han esdevingut enormes i pesants màquines de gestionar el poder immens que la societat ha deixat a les seves mans innocentment. Només a Brussel·les hi ha prop de 20.000 lobbistes i, pel que sembla, viuen d’allò més bé. És especialment greu a casa nostra, on el recurs displicent al desencís ha deixat mans lliures a unes maquinàries pensades per  viure instal·lades als passadissos del poder.

La delimitació clara dels espais de cadascú ha procurat que les baralles públiques, pura impostura, no qüestionés les respectives hegemonies. Mai ICV ha disputat l’hegemonia del PSC en aquest terreny pantanós anomenat esquerra, ni el PP ha pretés mai competir amb CiU en l’encara més fangós centredreta. S’acontenten a arrecerar-se a l’ombra del poder, parasitant.

De vegades, però, sorgeixen espais de poder nous i aleshores es desencadena una lluita a mort per ocupar tot l’espai, per arrabassar-se  l’hegemonia. És el que està passant a l’espai independentista. Des de principis de segle, però especialment des de l’esclat d’ERC el 2003, s’ha delimitat clarament un espai sobiranista davant la incredulitat fins i tot dels propis implicats que, sovint, han estat incapaços d’apamar la força real d’un convenciment que va a l’alça inexorablement. Aquesta pròpia desconfiança d’ERC ha malbaratat el clar avantatge amb què comptaven i després de tantes giragonses inexplicables políticament, després de tant de tacticisme de curta volada que mostrava la manca d’una estratègia a llarg termini, ha propiciat l’aparició de competidors que li volen disputar les cireres sobiranistes. Són gent amb ambició i la determinació suficient perquè no els aturi ni la vergonya ni la trencadissa. Un cop determinat l’objectiu es tractava que ningú no els fes nosa. Van començar amb Reagrupament a qui van noquejar al primer cop baix però que, com el boxador sonat, avança a tomballons, inconscient, fins que es desplomi definitivament.  Superat el primer entrebanc, és el torn d’una ERC en hores baixíssimes. Ara es tracta d’ensorrar-la definitivament encara que sigui amb un atac suïcida. ERC està al llindar de perdre representació municipal a molts llocs del país. La presència de llistes de SI, encara que siguin fetes amb la tieta i els cosins, rematarà la jugada. El 5% municipal és un llistó massa alt i el resultat cantat: desastre d’ERC i necessitat d’un nou referent electoral independentista que, casualment, ja està a punt, però que lluny de fonamentar-se en un projecte unitari i compartit es basa en l’aniquilació del dissident. 

La qüestió de fons és si el país serà capaç de reaccionar o s’ho mirarà amb resignació. Hi ha qui diu que tot plegat han estat els moviments soterrats de la intel·ligència espanyola per evitar la vertebració de l’independentisme. Vistos els resultats, a fe de Déu que ho sembla! Però la clau segueix estan a les nostres mans, en la capacitat dels catalans de rebel·lar-nos, de ser capaços de defugir els crits de guerra civil, de sobreposar-nos a la decepció, de rebutjar l’enfrontament suïcida. 

La base social hi és, el convenciment també. Caldrà, potser, començar a reconstruir des d’aquí.

Encara que a hores d’ara li pugui semblar increïble a qualsevol jove per sota del quart de segle, una vegada hi va haver en aquest país un PSC compromès amb les llibertats nacionals. Només aquesta constatació ja hauria d’haver provocat una àmplia reflexió al si del socialistes catalans, però es veu que mentre la font raja no es pensa en la set. I a fe de déu que l’han feta rajar, la font, a can socialista! Cal reconèixer que probablement si el PSC de principis de la transició no hagués fet la tasca immensa d’aglutinar els sectors més reticents al fet nacional, la història d’aquest país no hagués estat tan plàcida. El preu de la cohesió social ha estat, per al PSC, ser engolits per la maquinària del PSOE. Un mal negoci, en el fons, malgrat un munt d’anys d’hegemonia a les institucions. Un cop regalat el país a CiU, la fractura que es temia a la societat va produir-se a la vida política, i un PSC obsedit pel control de les institucions va abonar-se al no-catalanisme. Han estat anys d’assenyalar amb el dit acusador, de confondre ideologia social amb determinació nacional. I així ens ha anat. 

Cap país que vulgui avançar socialment sense fractures, no es pot permetre de lliurar la defensa de la identitat nacional exclusivament a un determinat corrent ideològic perquè això només pot acabar de dues maneres: o amb una fractura social de difícil solució, o amb la renúncia a la defensa dels drets nacionals. A Catalunya l’hem patida, aquesta renúncia, per part del partit que més poder efectiu ha acumulat. De fet, la Generalitat mai no els ha importat massa. Sabien que a Palau no es decideix res de rellevant, que tot és impostura, que el poder és a les Diputacions i als grans ajuntaments. L’ambició, però, massa sovint té cops amagats. Així, de tenir tot el poder a Catalunya, el PSC ha passat a la patacada electoral més dolorosa de la seva història. No van entendre que l’ecosistema, a l’oasi català, es basava en uns neoliberals que no es volen dir de dretes compartint palmera amb uns altres neoliberals que es fan dir d’esquerres. I ja ho diu la dita: qui tot ho vol, tot ho perd. 

Ara ens trobem amb un país absolutament desequilibrat, amb una esquerra desballestada, esparracada. Amb un país que durant anys han fet creure que per anar al cel cal ser d’esquerres, o dir-se’n, i que tot de cop s’ha despertat defensant, amb aquella alegria, tesis d’un liberalisme ferotge. I el castell de sorra comença a esfondrar-se mentre el país s’adona, tot de sobte, que el rei va nu.

Per sort, hi ha veus a can PSC –i m’alegra que siguin al Penedès– que comencen a adonar-se de l’engany sobre el que han anat bastint, durant tots aquests anys, la proposta socialista. Ara veuen que només poden decidir aprofundir en la nostra anormalitat nacional, una opció de difícil encaix que només pot acabar en la nostra dissolució en una Espanya que ens és aliena; o poden decidir apostar per imaginar un país modern, dinàmic, avançat, on la justícia social sigui el motor de construcció.

Ara han vist que és en la normalitat nacional, en la defensa desacomplexada d’un futur sobirà, on tenen sentit propostes de transformació social. Avui en Pallach torna a respirar.

S’ha intensificat darrerament, en aquest país,  un vell esport al qual ens hem anat avesant des de fa un cert temps. Es tracta d’acusar els partits polítics de tots els patiments, de totes les maldats i, per extensió, desvirtuar la utilitat, la necessitat, de la política com a eina fonamental per a la transformació democràtica de la societat. És ben cert, no us ho negaré, que moltes de les maneres de les formacions polítiques s’acosten més al funcionament d’organitzacions mafioses que al que hauria de ser un exemple de democràcia, transparència i honestedat. Però també ho és que la competició en què s’ha convertit el joc polític no dóna gaire espai per a la generositat i la humilitat, que hauríem de ser uns dels pilars fonamentals de tota acció política. També és cert que sovint qui més critica el funcionament de les formacions polítiques és qui primer s’hauria d’aplicar la medecina. El cinisme no és un bon recurs argumental quan les hemeroteques són a dos clics de distància. 

S’ha abusat d’aquest recurs a la crítica fàcil especialment des del món sobiranista per, com estem veient aquests dies amb amargor, caure en els mateixos vicis tan aviat es disposa d’un setial des d’on proclamar la veritat del dia. Difícilment es poden fer crides a una unitat que només et beneficia a tu. Si és una cursa no podem pretendre l’ajuda del competidor. 

És per això que molts hem vist amb claredat que cal sostreure la independència de la nostra nació de la lluita partidista si volem que el sentiment majoritari que plana a la societat, tingui finalment una traducció política. Això vol dir que la societat civil ha de tornar a prendre la iniciativa del moviment independentista, però aquest cop cal ser més precisos, més forts, més intel·ligents. No podem tornar a caure en l’error de creure que el moviment civil pot tenir una concreció electoral, perquè automàticament estem deixant molta gent fora de l’àmbit natural de consens polític. Ho estem també veient aquests dies, especialment al Penedès: si deixem els partits que facin la seva reflexió, si no els llencem la sobirania a  la cara com argument electoral, tard o d’hora acceptaran l’evidència. Només si som capaços de bastir un moviment ciutadà que no pugui ser usat per esgarrapar-se vots uns als altres, tindrem la força suficient per aconseguir que la independència d’aquest país sigui un projecte nacional compartit per la gran majoria de forces polítiques que són les qui, no ens enganyem, l’hauran de dur a la pràctica. 

No cerquem, doncs, unitats impossibles de formular, ni cohesions socials que ja existeixen, ni projectes nacionals que depenen de l’aritmètica electoral. Hem de ser prou forts com a poble, prou insistents, prou convençuts per evitar que ningú se’n quedi a fora. Tots hi són necessaris, imprescindibles. No només CiU, sinó també un PSC que ara comença a reaccionar, que potser torna a escoltar.  Però no són ells els qui han de liderar el procés. Ho farem els ciutadans i ells, si volen seguir representant-nos, ens hauran de seguir. Ho vam fer a les Consultes, ho vam repetir el 10J. Tenim prou força i confiança per tornar-ho a intentar, amb insistència, tants cops com faci falta. En els propers mesos haurem de tenir la determinació i la constància per retornar a la societat un debat, el de la nostra llibertat nacional,  que ens han segrestat. 

Que mai més la independència ens separi, que en el seu nom no ens vulguin dividir. No permetrem que el camí es torni a tòrcer. No en el nostre nom.

Aquests dies torna a ser un recurs recurrent a mans de sagaços columnistes la genial escena de “La vida de Brian” on els Monty Phyton feien mofa de la divisió ridícula entre el moviment de resistència jueu a la Palestina bíblica.  I ho torna a ser perquè sembla ben bé treta de l’APM la situació patètica que viu l’independentisme polític a les portes d’unes eleccions on, en teoria, no s’hi juga res. No content amb el regust encara tendre del fracàs electoral, s’entesta en aprofundir l’errada, en persistir en una via que ha estat àmpliament rebutjada per la majoria de la societat. Sembla que la divisió, els enfrontaments, la testosterona, és directament proporcional a les crides a la unitat que fan tots plegats. 

Sempre hem estat conscients que la proximitat d’unes eleccions ho trastoca tot. L’excitament s’apodera d’uns partits que s’han passat la majoria de la legislatura mandrejant còmodament i les urgències recorren les seus. Cal fer llistes, cal trobar l’esquer, cal el pacte amb uns o ensorrar els altres. El programa ja fa dècades que ha deixat d’importar però no hi fa res, si convé s’improvitza amb quatre eslògans. Ningú no hi para esment. Va ser un destacat membre del PSC que una vegada va dir que encara que presentessin un sofà com a candidat, guanyarien igualment. Segurament no anava errat del tot.

Enguany, a les urgències habituals hi hem de sumar també les d’aquells qui pretenen salvar els mobles d’una derrota que encara els cou, o dels qui han vingut a menjar-se el món. I per aquesta colla, tot s’hi val. A Vilafranca, per posar un exemple proper, la gent de Solidaritat s’ha dedicat a trucar personalment i d'amagat membres de l’executiva de Reagrupament tot oferint-los un lloc a la llista solidària. Això són pactes com Déu mana, sí senyor! Ah, i que visqui la regeneració democràtica i, si pot ser, sobretot que sigui participativa.

Els ciutadans, que ens ho mirem amb estupor, ja comencem a estar-ne tips. Farts que ens prenguin per imbècils. Farts de tanta promesa i de tan poca eficàcia. Farts que no avancem en mans dels qui no només ens demanen, després, d’avançar, sinó que ens culpen de no avançar prou.

Els catalans hem viscut moments històrics aquest darrer any. Instants de gran intensitat política en què hem deixat ben clar quin model de país hem de construir amb urgència. Moments on la societat ha pres el control, potser per primer cop, del relat polític i l’ha despullat de tants interessos que el tenen presoner. El carrer ha alçat la veu i ha mostrat amb determinació el cul de sac en què es troba el model polític i nacional on ens trobem. L’espanyolisme disfressat de cafè per a tothom ha exhaurit les càpsules. Ara sabem del cert que si volem cafè ens l’haurem de pagar i, abans de res, comprar una cafetera nova.

Que no ens venci el desànim. Hi som més a prop que mai. Però haurem de fer el pas sense esperar que ens hi acompanyin. Haurem de tornar a ser carrer. Haurem de tornar a ser molts. Molts més encara. I aleshores no ens podran deixar d’escoltar. Aleshores hauran de deixar la comoditat de l’escó i ser de debò la veu del poble. Però primer ens cal organitzar-nos com a poble, tornar a ser poble. Un poble “alegre, unit i combatiu” que deia l’Estellés. No se m’acut res més engrescador.