Arxiu mensual

Sempre m’ha sorprès la naturalitat que mostren les mil i una empreses demoscòpiques a l’hora de presentar-nos les enquestes electorals que, sospitosament, acaben prenent el color de qui les encarrega. I és que si és ben cert que músic pagat fa mal so, encara ho és més que qui té el cul llogat no seu quan vol. La fiabilitat real dels mostrejos d’intenció de vot ja ha estat a bastament discutida i és motiu de les més descarnades ironies en el xafardeig polític d’aquest país. Si més no perquè si una cosa té la nostra societat és aquesta exasperant previsibilitat ideològica que arrosseguem des dels anys tendres de la transició. I és que una democràcia no s’improvitza en tres dècades i menys encara quan, un cop al poder, les formacions polítiques s’han dedicat a buidar-la de contingut, a laminar-ne els mecanismes de control. S’ha donat canxa als extrems, inofensius, mentre s’engolia amb naturalitat el debat que realment podia fer canviar la societat amb fórmules de radicalitat democràtica, amb projectes de futur.

A diferència d’altres països amb democràcies de llarga tradició, assentades en el pacte mutu entre ciutadans i representants, aquí ens prenem les formacions polítiques com una opció vital. Com som del Barça, catòlics, vegetarians o defensors del programari lliure. Aquí tot és encara religiós. Blanc o negre. Exacerbat. Extrem.

Aquí no votem una opció o l’altra, aquí “som” d’uns o dels altres. I aquest “ser” implica una certa perpetuïtat i tot de valors associats a la pertinença: lleialtat, fe, gregarisme. Conceptes tots ells altament respectables si no fos que, en els afers públics, hi hauria de manar la lògica dels fets, la coherència, el projecte, la sinceritat, el retre comptes. 

Només des d’aquesta fe indestructible, d’aquest frontisme cec, es poden entendre molts dels episodis tristíssim de la política del nostre país: des de la inamovible majoria del PP al País Valencià a l’esfereïdora manca de projecte nacional dels partits hegemònics. No hi fa res: sóc i, per tant, el meu vot és inalterable.

Sota aquesta premisa és còmic veure analistes de tot pelatge pontificant trasvassos de vots entre formacions per explicar uns resultats que no els quadren. Però, ai las, els camins del votant són inexcrutables. Cert, és força probable que, parlant ara de Vilafranca, part dels vots que va perdre ERC a les passades municipals, anessin a parar a la CUP d’una banda i a CiU de l’altra. Però és pura conjuntura. La majoria de trasvassos es produeixen a compte d’un quedar-se a casa displicent o d’un “aquest cop us votarà Rita” emprenyat. 

Només així es pot entendre que després del que hem viscut en aquests quatre darrers anys, les enquestes vaticinin un empat tècnic. Ja ens està bé com ho han fet uns i altres? La moció de censura tenia sentit o no? En té encara ara? Cap altre canvi és possible?

Per reblar el clau hi ha qui declara que pensa votar una formació de la qual no en sap res. Puc entendre inclinar-se per qui, tot i no haver mostrat encara el programa, prové d’una llarga tradició municipalista amb posicions històriques clares davant els reptes de Vilafranca, però aventurar-se amb qui encara no té programa ni se sap de quin peu calça em sembla un acte de fe entendridor en aquests temps que corren, però poc útil a la causa democràtica.

A poques setmanes de l’inici oficial de la campanya per a les eleccions municipals, ha arribat l’hora que els ciutadans, a la bestreta, deixem clares algunes coses als estrategs de la comunicació i, així, mirem d’evitar-nos els disgustos habituals en aquestes conteses.  Ja sabem de fa temps que l’elaboració dels programes electorals que d’aquí a poc inundaran les nostres llars, es fa més pensant en el resultat immediat, en l’efecte propagandístic, que no pas en el disseny madurat i aprofundit d’una proposta de futur. Hi ha més tàctica que estratègia. Però això no treu que hàgim d’exigir un mínim de respecte intel·lectual. Això és especialment evident en les eleccions nacionals o en les europees on als ciutadans de carrer se’ns fa difícil valorar el grau de versemblança de grans propostes que impliquen magnituds macroeconòmiques que se’ns escapen. En aquest context és fàcil fer passar bou per bèstia grossa i l’avorriment acaba per substituir el debat. 

Les municipals, però, són ben bé una altra cosa. Les propostes poden ser d’una concreció quirúrgica, els programes d’una exhaustivitat enciclopèdica. I això és així perquè tots sabem perfectament de què estem parlant i les magnituds, en aquest cas, ens són fàcilment apamables, d’una quotidianitat diàfana. Com més petit és el municipi, més domèstica ha de ser la proposta. Això no vol dir que no hi hagi qui encara cau en la temptació de vendre fum amb l’excusa de grans paraules que no comprometen a res. Són els firaires de la política, saltimbanquis en aquest crepuscle de les ideologies. 

El primer que hauríem d’exigir és projecte. La confiança es guanya amb la seriositat d’una feina constant en defensa dels teus ideals. No pot ser que tot just oberta la veda, apareguin tot de formacions que no hem vist en quatre anys i que, ara, amb quatre dies basteixen un programa electoral com aquell qui fa el TREC a l’institut. Cal valorar la coherència d’un projecte a llarg termini, cal exigir un dibuix clar de quina proposta de ciutat se’ns fa. Tampoc no em sembla el lloc, les municipals, per reivindicar parcel·les privades que haurien de ser compartides. Per molt respectables que siguin els drets dels animals, la independència de Catalunya o els problemes dels automobilistes, no poden ser l’únic argument per entrar a un ajuntament que, durant quatre anys, haurà de comandar la ciutat. 

I hauríem de reclamar, amb insistència, que els projectes fossin creïbles. Massa sovint qui veu difícil la victòria oblida amb facilitat l’exigència indispensable, la coherència mínima en allò que proposa. És molt fàcil fer propostes agosarades quan se sap que no s’hauran de dur a terme. Encara més caure en el populisme maniqueu que dóna rèdits immediats però enverinats. En aquests temps de crisi, haurem de ser encara més exigents en demanar els números clars. Necessitem projectes de ciutat engrescadors, propostes de futur il·lusionadores. Però necessitem que ens diguin, sobretot, com ho pagarem. Ja n’hi ha prou de consistoris irresponsables que deixen les arques buides i deutes per tres generacions: així tots som capaços de fer grans infraestructures; el difícil és finançar-les.

Comencem, doncs, per exigir responsabilitat i esperit constructiu. Ja seria un bon començament.

Més enllà de l’èxit incontestable del procés de consultes que ara fa tot just un any i mig –i cal recordar-ho per adonar-nos de la feina feta– que s’encetava a Arenys de Munt; més enllà dels centenars de milers de catalans que han exercit el seu vot en una demostració palpable i homologable de llibertat democràtica; més enllà també dels milers i milers de voluntaris que desinteressadament han apostat per encetar el camí de la llibertat amb l’esforç personal i la generositat que tan trobem a faltar a d’altres àmbits de la política catalana. Més enllà de tot això, l’endemà d’aquest històric 10A, ens queda la feina, el compromís, i la clara voluntat de la societat catalana de seguir avançant i donar forma a aquest moviment imparable nascut espontàniament en un moment de crisi de lideratges i d’un alt grau de desencís.

Calia que Barcelona tanqués el procés i que el moviment d’emancipació nacional passés la prova amb nota a la capital del país, però ara cal cloure una experiència d’èxit rotund que començava a fer-se llarga i que corria el perill d’enquistar-se i provocar la pròpia paràlisi. 

Hem de ser conscients de la feina immensa que s’ha fet, de com el país ha avançat com mai en tan poc temps i, a més, amb els partits i les institucions mirant-s’ho de reüll en alguns casos o oposant-hi directament en d’altres. Mai tants catalans havien declarat d’una manera clara la seva voluntat d’esdevenir un país independent. Mai tanta gent no veia clar que només ens queda esdevenir un estat si volem preservar la nostra història però sobretot el nostre futur col·lectiu. Ha estat increïble la capacitat d’aquest poble maltractat de tornar a sortir al carrer i refer-se de les desil·lusions i dels desenganys. L’esperit d’Arenys ha acabat triomfant àmpliament. Un Arenys, si ho recordem, pel que ningú no en donava un duro i que contra tot pronòstic va desvetllar tot una nació, massa temps adormida. Un Arenys que va comptar amb la inestimable ajuda de la Falange i, sobretot, de l’avui consellera de Justícia que hi va posar totes les pegues que va poder. Una consellera, per cert, que hauria de ser cessada d’immediat: no pel seu trist paper a Arenys, sinó per la immoralitat de defensar avui el contrari del que defensava tot just fa un any. El país necessita polítics que defensin amb passió els seus arguments, que es creguin el que diuen i el que fan. Mai no avançarem amb funcionaris grisos, mercenaris de les lleis, professionals de la cadira.

Demà comença una nova etapa, un nou repte que aquest país ha de saber entomar. Són moment difícils en què els partits i els qui ho volen ser han acabat segrestant les reivindicacions nacionals, patrimonialitzant la veu del poble. Caldrà tornar a fer de poble. Caldrà saber reconduir aquest oceà d’esperança que ha inundat el país. Caldrà, sisplau, generositat i humilitat.

El país es troba en un moment crucial en què per primera vegada des del 1714, és a punt de ser vençut definitivament, aquest cop per ofegament econòmic. No podem seguir permetent que ens robin els recursos mentre nosaltres hem de tancar plantes d’hospitals. 

De la continuïtat del moviment de les consultes, de la il·lusió de tanta gent, de l’esperança de tanta altra. De la capacitat de saber donar sortida a tantes energies acumulades, a tants arguments incontestables, en dependrà el nostre futur com a nació.

Siguem tots conscients de la gravetat del moment i oblidem per un cop el tacticisme, el regat curt, la lluita fratricida. Siguem, a partir de demà, ni que sigui per una sola vegada, només catalans.