Arxiu mensual

El món de la política en general, i el del sobiranisme en particular, es mouen sovint al voltant de conceptes clau, de paraules totèmiques, que esdevenen alhora paradigma i refugi de, massa cops, la manca de propostes reals. Són mots, conceptes, sovint eteris, que permeten aquesta mena de rotonda inacabable en què s’ha convertit la política al nostre país, com si ja tinguéssim els problemes resolts, com si no visquéssim un moment d’absoluta urgència històrica.

Un d’aquests termes, que veiem usat amb profusió en els darrers mesos, és el de “generositat”. Cosina segona de la unitat –aquesta sí que té encara més prèdica– la generositat ha esdevingut aquell lloc comú que tothom invoca però que ningú concreta. A força de dibuixar-lo com un concepte eteri, gairebé teològic, tothom es veu amb cor de reclamar generositat, sobretot als altres, sense que s’hagi d’aprofundir gaire en quina és la seva transcendència en el moment que viu els sobiranisme a casa nostra. I la veritat és que caldria fer-ho perquè és ben cert que la clau de volta, l’eix sobre el qual podrem bastir noves majories socials o, més ben dit, ampliar les actuals, ha de ser precisament el de la generositat per part de tots els actors d’aquest sainet que anomenem independentisme.

Però quines són les bases d’aquesta generositat concreta i apamable? Quins són els extrems sobre els que tots hauríem de reflexionar? Al meu entendre, hi ha unes línies mestres sobre les quals hauríem de construir aquesta consciència cívica que ha d’impulsar el país amb fermesa política i solidesa moral.

Per començar, tots plegats haurem d’assumir els errors comesos. Errors que ens han dut a una guerra civil soterrada de la qual només en podem sortir derrotats com a nació. No només Esquerra n’ha comès d’errors –això sí, amb moments d’una prepotència ofensiva–, sinó que també ha estat un error aquest independentisme irredemptista que no ha bastit mai els ponts de trobada suficients. No cal dir que l’autisme de l’esquerra independentista, sempre a la contra, o la calculada ambigüitat dels catalanisme convergent que ha primat els interessos de partit, han estat també –i és ara que ho podem comprovar– grans errors estratègics en el procés d’emancipació nacional. Fins i tot aquesta gauche divine vinguda a menys haurà de reflexionar en profunditat si pot mantenir-se gaire més, impassible, a la perifèria del batec nacional.

Un cop assumit que no ens calen culpables absoluts, que no hi ha ni grans patriotes ni mesquins traïdors, ens caldrà també reconèixer que la veritat no és patrimoni de ningú. Només des de la humilitat d’assumir que tothom pot tenir part de raó, podrem encarar amb garanties de cohesió nacional el difícil procés que ara iniciem, on tothom hi és necessari i cap aportació no és baldera. Tampoc aquesta amalgama difusa que anomenem ‘societat civil’ pot presumir de saber “el recte camí d'accés al ple domini de la terra”, que proclamava l’Espriu. Tot i grans encerts, sovint també ha optat pel camí fàcil d’esbroncar des de platea.

Cal doncs, finalment, un compromís ferm i sincer amb la voluntat d’entesa, amb la capacitat de renúncia constructiva: renunciar a part de la “nostra” veritat per construir una veritat que sigui de tots. Sense retrets, mirant endavant. Ens cal pensar i actuar amb sentit d’estat, sobretot mentre encara no l’hàgim aconseguit.

Vostès ja em perdonaran, però tot aquest episodi, trist i cansat, de la repetida defensa de la nostra dignitat nacional, dita aquest cop ‘immersió lingüística’, fa més patètica la nostra posició de submissió al poder real. L’estol d’eufemismes, sinònims boirosos, i tota mena de giragonses lèxiques que som capaços de produir no és més que la demostració clara i fefaent de la nostra impotència secular per defensar la nostra identitat davant de qui ens té ocupats ‘por derecho de conquista’, com recordava fa uns anys Gonzalo Torrente Ballester.  Salvador Cardús no s’ha cansat de repetir que el poder de veritat el té qui posseeix la capacitat de donar nom a les coses, d’anomenar-les, i aquí fa molts anys que l’hem perduda aquesta capacitat. Per això ens hem de conformar amb subterfugis, en boi ser, en fer la viu-viu mentre esperem un desvetllament general que s’acosta massa parsimoniosament, tot i que estic segur que realment s’acosta. Ja l’abril del 1931, mentre aquí n’hi dèiem República Catalana, allà n’hi van dir autonomia. Ei, i encara gràcies! De seguida va quedar clar qui podia posar-hi el nom i qui se la va haver d’embeinar. 

Mentre, capcots, acceptem resignadament mantenir la submissió, ens haurem d’acontentar amb les engrunes i reconèixer que és Espanya qui ens marca els límits, qui posa el nom a cada cosa. Ho hem vist aquests dies amb això que vam batejar amb tanta grandiloqüència com a “immersió lingüística”. Algú ha sentit parlar d’immersió lingüística a Alemanya, França o Polònia? I, doncs, voleu dir que en aquests països no s’ensenya la canalla en la llengua del país? És clar que sí, però als països normals no els cal buscar noms per definir la normalitat: si som a Alemanya, l’ensenyament és en alemany. Fi de la discussió. Aquí, però, amb el neguit de voler simular que s’és sense ser, acabem presoners de les nostres pròpies murrieries. Aquí ens cal parapetar-nos rere conceptes com cohesió social, escola inclusiva, fractura, etc. quan el que defensem és tan sols la normalitat d’un país que malda per ser. 

No vull pas dir que no sigui de vital importància un ensenyament en la llengua pròpia del país per afavorir la cohesió social necessària si volem aspirar a construir una nació sense exclusions. Però fixeu-vos on és la clau de volta de l’argument: en la “nació”. Sense nació qualsevol llengua imposada amb prou amplitud genera cohesió. Ho podria fer el castellà perfectament, a casa nostra. Per quina raó defensem doncs el dret irrenunciable a un ensenyament en català? Doncs perquè som conscients que la nostra nació és la catalana i, com qualsevol altra, vol l’ensenyament en la seva llengua. Deixem-nos doncs de submarinismes, palíndroms i hashtags i comencem a dir les coses pel seu nom, si volem guanyar-nos el respecte que mereix qui defensa allò que li pertoca. Deixem d’excusar-nos amb percentatges de coneixement de llengües, comprensions lectores i d’altres arguments que no fan sinó demostrar que encara som massa tous. Les tres famílies famoses no es queixen que els seus fills aprenguin poc espanyol. Com ho han de fer si són castellanoparlants a casa! El que reclamen, amb tota la raó nacional del món, és que si són a Espanya els seus fills estudiïn en espanyol. És doncs un conflicte, no lingüístic, sinó nacional. De la mateixa manera que nosaltres no acceptem -amb la boca petita, això sí- que als Països Catalans, la nostra nació, l’ensenyament no sigui en la nostra llengua. 

Queda doncs demostrat una altra vegada que el conflicte lingüístic només existeix perquè som una nació que encara no disposa d’estat propi i per la bel·ligerància de qui ens imposa el seu, d’estat. La República Catalana que aviat veurem tindrà uns alumnes tan capaços en català, espanyol i anglès com els té ara, però ningú ja no ens discutirà en què els ensenyem. És el que té disposar d’un estat: que no et cal fer el submarinista.

Acabem de viure una de les Diades Nacionals més intenses dels darrers anys. No només perquè ja es percep la proximitat de les eleccions espanyoles, que sempre tensionen innecessàriament la nostra classe política, tan autocentrada, sinó perquè hem començat a veure als carrers del país un gruix important de gent que obertament s’ha declarat cansada de tanta espera, de tan poca empenta i, sobretot, de la manca lacerant d’un projecte nacional nítid, seriós i transversal.

El desvetllament sobiranista de tota una majoria social, sovint silenciosa, que mirava l’independentisme des de la distància i el recel, no fan més que demostrar que el país ha arribat a una situació límit en què no pot suportar (ni tolerar) més atacs ni més insults. La percepció de les dimensions de l’espoli fiscal i de les conseqüències en la nostra qualitat de vida, per més conjunturals i oportunistes que siguin, han fet entendre el que els independentistes feia anys que provàvem d’explicar: que aquest país necessita poder governar-se per ell mateix si vol tenir opcions de sobreviure. 

Aquest eixamplament del sobiranisme l’hem pogut apreciar a bastament en els centenars d’actes de tota mena que aquest darrer cap de setmana s’han produït arreu del país. Actes, sovint, com la Marxa de Torxes per la Independència celebrada a Vilafranca, carregats d’un sentiment unitari que la societat civil fa mesos que reclama a les forces polítiques. Un mar de torxes recorrent civilitzadament i festiva els carrers de Vilafranca eren la demostració palpable que l’independentisme ja és mainstream, per molt que els pesi a alguns. I ho és perquè tothom és capaç d’entendre que s’ha acabat definitivament una via d’entesa que només practicàvem des d’aquí, mentre des de les estructures de l’estat espanyol s’accelerava el procés de buidatge competencial, de reconquesta legislativa i, sobretot, d’ofegament econòmic. No cal ser català de soca-rel per patir les conseqüències de l’espoli al que ens veiem sotmesos. I això també ho hem vist als carrers del país aquests dies. Simptomàtic aquell sudamericà nouvingut que després d’adquirir una torxa ens etzibà:”Dame una estelada!”. Que no pateixin els demiürgs de la fractura social que la cohesió la dóna una societat que és capaç d’assegurar el benestar dels seus ciutadans i això, a casa nostra, es diu independència.

Una Diada que ens va deixar, també, el regust agredolç d’aquesta tossuderia infantil que ens porta a crear-nos els nostres propis límits. És cert que la manifestació ‘unitària’ de Barcelona va convocar moltíssima gent en un acte declaradament independentista. Però també ho és que el catàleg de grups, grupets, partits i associacions en què s’ha convertit la manifestació, on tothom malda per marcar paquet, per diferenciar-se, no ajuda a fer créixer el moviment entre els qui defugen la lluita partidista o fins i tot ideològica. No és lògic que la capçalera convocant acabi a mitja marxa. Haurem guanyat el dia que ens trobem l’esquerra independentista rere la capçalera, el dia que no exigeixin anar davant, ser els primers, ser diferents. Haurem guanyat el dia que cada grup no acabi amb un parlament diferent. Haurem guanyat el dia que l’extrema dreta no pugui passejar-s’hi impunement. Aquell dia la unitat serà un mur infranquejable, construït d’humilitat, generositat i, sobretot, d’intel·ligència. Aquell dia haurem guanyat.   

Ens apropem a una nova Diada nacional carregada de tensió, de presses i d’horitzons que com més t’hi acostes, més semblen allunyar-se. Aquest dissabte 10 de setembre, abans de la –espero– gran manifestació “unitària” a Barcelona de diumenge, milers de catalans, desenes de milers de ciutadans anònims d’aquest país, sortirem al carrer de nou en més de mig centenar de Marxes de Torxes per la Independència i en moltes altres demostracions de tremp nacional que es produiran arreu del país. Sortirem al carrer ciutadans, societat civil, organitzacions i la immensa base humana que sustenta els partits catalans. I sortirem per recordar, novament, que aquesta nació mil·lenària ha encarat el procés que l’ha de dur inexorablement al moment en què li caldrà decidir si vol ser una regió espanyola –amb les seves particularitats folklòriques, això sí– o vol ser una nació capaç de decidir el seu propi futur. 

Centenars de milers de catalans ja hem expressat de totes les maneres possibles la nostra voluntat inequívoca d’esdevenir un nou estat independent dins d’aquesta Europa turbulenta. Immenses manifestacions, repetides enquestes d’opinió, opinadors de tots colors... el país sencer clama una vegada i una altra per fer-se sentir, per deixar ben clar que el carrer és a punt, que estem disposats a assumir les innegables dificultats del procés. En la seva darrera aparició pública, fa tot just uns mesos, el president Barrera assenyalava amb precisió l’estat d’ànim d’un país que volen esclau: “tenim pressa, molta pressa”, deia emocionat, sabent que l’exasperant covardia de la nostra classe política l’impediria de veure el país lliure en què tant havia somniat. 

És cert, tenim pressa perquè l’ofensiva engegada no ens deixa temps per a perdre, perquè els intents d’aniquilar la llengua catalana –i amb ella el moll de l’os del país– han començat a reeixir com ja ho van fer fa uns anys al País Valencià o a Les Illes. Els catalans amaguem sovint la nostra misèria sota l’excusa injustificada que sempre ens n’hem sortit, que hem passat temps pitjors i hem sobreviscut. Oblidem, però, que això no és cap garantia que aquest cop no sigui el definitiu. Espanya ens ha deixat clar quina és l’única manera en què podem ser: súbdits. Si abans hi havia camp per a l’especulació, per a la interpretació, per a la millora amb pactes d’engrunes o el famós peix al cove, ara la sentència del TC i tot el que se’n derivarà (la interlocutòria del TSJC n'és un exemple) ens ha deixat clar el sostre al qual podem aspirar. No hi ha res a fer, si no és que ens pensem que algun dia canviaran la sagrada Constitución per fer-nos plaer. 

Què discutim, doncs? Què esperem? Cap miracle constitucional ens deslliurarà de la responsabilitat d’assumir el nostre futur, de construir-lo com l’hem imaginat: desvetllat i lliure.  

Sí, els ciutadans tornarem a sortir al carrer, però també és cert que ja comencem a estar-ne cansats. Cansats no de la indiferència espanyola –ja fa dies que ens han vist el llautó i ens deixen fer amb aquella actitud entre displicent i fatxenda– sinó de la inoperància dels qui diuen representar-nos. El país som nosaltres i en canvi, aprofitant-se del clos tancat i hermètic en què han convertit les institucions, es fan els sords cada vegada que els indiquem el camí. Cansats que grans manifestacions, assenyats manifestos, campanyes multitudinàries, recollides de signatures, ILPs... siguin paper mullat l’endemà mateix d'haver-se produït. Cansats del menyspreu d’aquells a qui hem votat, cansats que ens alliçonin en la seva desgana acomodatícia. Cansats que la voluntat popular sigui l’interès d’uns quants i el silenci de la majoria.

Ja sabem que serà difícil. Els grans reptes sempre ho són, de difícils. Però l’alternativa és la submissió, l’espoli, el “derecho de conquista”, la desaparició de la nostra nació. El 1976 a Sant Boi, Jordi Carbonell va dir premonitòriament a la primera Diada autoritzada després de la dictadura: ”que la prudència no ens faci traïdors”. Trenta-cinc anys després hem de patir més que mai per aquesta prudència que ens manté immòbils.

Aquests dies, doncs, tornarem a treure senyeres i estelades. Massivament ens abraonarem al carrer i cridaren de nou: independència! Que sàpiguen, però, que hem decidit marxar, que tenim pressa i ja no estem disposats a esperar més. Se’ls acaba el temps de l’especulació com a nosaltres se’ns ha acabat la paciència. Si volen, caminarem plegats, però que no es pensin que permetrem que, de nou, ens guanyi el desencís.