Arxiu mensual

A hores d’ara, probablement ja s’ha dit tot allò possible de la situació política que s’ha obert al País Basc arran de l’anunci d’ETA de cessar definitivament les accions armades. Tot i no ser fàcil apamar la transcendència d’aquests moments històrics em permeto quatre comentaris provant de retornar el debat als seus termes primigenis.

D’entrada m’ha sorprès la bel·ligerància extrema tant dels partits ‘constitucionalistes’ com de la nostra TV3, talment com si la fi de la violència els ensorrés els prejudicis llargament covats. La insistència en anomenar tothora “banda terrorista”, la repetició malaltissa de la “derrota” d’ETA, la remarca constant a la “victòria” dels qui van tolerar els GAL, no fa més que demostrar, al meu entendre, l’enorme sensació de derrota, el buit immens que l’espanyolisme cavernari –tant del PP com del PSOE– ha sentit després de l’anunci d’ETA. Les llàgrimes postisses d’un lehendakari que és conscient de ser al càrrec per un frau democràtic colossal, no amaguen que, ells, contra ETA han viscut molt bé. No voldria frivolitzar el dolor que la violència d’ETA ha causat. Ja fa molts anys que va quedar clar que la lluita armada ja no era una opció i que havia esdevingut un fre a l’avenç nacional d’Euskal Herria. Però de la mateixa manera que la força no et dóna la raó, tampoc no te la treu. Tanta gesticulació deixa palès el triomf de l’aposta de l’esquerra abertzale per una sortida política al conflicte basc. Una aposta estratègica a llarg termini que, als catalans, ens aniria bé de considerar. Ha quedat ben clar que no arriba abans qui més corre, sinó qui es marca un objectiu, per ambiciós que sigui, i no es deixa distreure ni per cicles electorals ni per entrebancs passatgers. 

El que ha deixat ben clar l’esquerra abertzale, i per això Patxi López fa veure que els convoca a converses però només convoca EA, és que més enllà d’un conflicte bèl·lic que calia acabar, hi ha encara el mateix conflicte polític que va veure néixer la violència a Euskadi. I aquest és el que cal resoldre. Mentre no s’accepti la nació basca com a subjecte de dret, el conflicte seguirà obert. Com el tenim obert als Països Catalans. Hi ha moltes maneres d’exercir la violència i deixar una quarta part del poble basc sense veu política n’és una. És indecent que els qui s’han escudat en la immoralitat d’una llei de partits que duu Batasuna a la presó mentre la Falange campa a plaer, vulguin donar lliçons de democràcia. És inconcebible que els qui mantenen empresonat Arnaldo Otegui, que ha impulsat l’aposta més clara pel diàleg a Euskadi, puguin ara capitanejar res. Mentre Tejero viu a cos de rei els presos bascos són enviats –retorçant la llei– a milers de quilòmetres de casa seva en un clar intent de castigar-los més enllà de la condemna. Mentre Intereconomía vomita violència a diari, al país basc es tanquen amb impunitat diaris i s’empresonen activistes pel sol fet de defensar obertament la independència. Mentre PxC recorre els nostres carrers amb protecció policial, Batasuna té la seva direcció a la presó...

Només si s’assumeix l’existència del conflicte polític es podrà començar a encarar la resolució del ‘problema’ basc. Sense apriorismes, sense vençuts, sense revenges.

És realment sorprenent que a hores d’ara encara siguem capaços d’envescar-nos en l’estúpida discussió de si retallades sí o retallades no, de quin és el mètode més eficaç –constitucional, això sí– de superar una crisi que tothom pateix, que ningú no entén però que tothom accepta resignadament com una maledicció inevitable. La quantitat d’entesos economistes que ha proliferat en els darrers temps és proporcional al nivell d’ensarronada a què ens aboquen. Que si Keynes, que si Hayek; que si endeutar-nos, que si reduir... 

L’apocalipsi ha pres forma de catàstrofe econòmica i els quatre genets s’abraonen sobre els pilars d’un estat del benestar que tantes vagues i talls de Diagonal ens havia costat. Assumim impàvids que la sanitat pública és del tot insostenible mentre preguem perquè no ens toqui massa de prop. Tanquem llits d’hospital, reduïm personal sanitari, deixem de pagar medicaments, allarguem les llistes d’espera i un trist etcètera que ens vol fer evident que som un país que ha estirat més el braç que la màniga i que ara ens cal pagar la penitència. Assistim amb estupor a la miniaturització d’un sistema sanitari que, diuen, no ens podem permetre amb l’esporgada d’un 10% dels seus recursos: aquest 2011 l’astronòmica xifra de 1.100 milions d’euros! 

Sospitosament tots plegats, amb remeis diferents, estan d’acord amb la diagnosi: som un país pobre que es tenia pel rei del mambo, fatxenderia de nou ric. Però el que ens amaguen, el debat que ens furten, és si realment som un país pobre o és que ens han esquilat sense que ni tan sols hàgim piulat. El debat no és la fiscalitat, sinó la sobirania.

No entenc per quina raó els partits majoritaris segueixen insistint en la necessitat de les retallades, en el discurs de la misèria i en un hipotètic “pacte fiscal” impossible. No ho entenc perquè la realitat és que el nostre país genera recursos suficients no només per mantenir un estat del benestar homologable a països desenvolupats com el nostre, sinó per millorar-lo d’una manera substanciosa. Què ens ho impedeix, doncs? La mesquinesa de pensar a curt termini que ens fa defugir l’esforç. Construir un nou estat independent no serà fàcil però és l’única possibilitat de supervivència. Sense generositat, sense risc, no hi ha plenitud.

Ara ens aboquen a la misèria, seguint amb l’exemple sanitari, per uns tristos 1.100 milions d’euros. Si Espanya no ens robés una part substancial dels impostos que ja paguem, ¿sabeu quan tardaríem a tenir aquests 1.100 M€? Vint-i-tres dies! I això amb els càlculs més desfavorables. Amb 23 dies d’espoli pagaríem la nostra sanitat. I podríem continuar: l’emissió del deute de la Generalitat, 4.000 M€, el cobrim amb 2 mesos d’espoli; les retallades a la Universitat, 144M€, són 3 dies d’espoli; el deute complet de la Generalitat, 8.300M€, l’eixuguem amb 4 mesos i mig... Tot en un sol any!

Per què doncs acceptem seguir sent un país espoliat i empobrit? Per què no diem les coses pel seu nom i acceptem subterfugis i falses promeses? Quin pacte fiscal volem anar a negociar amb qui ens ha dit del dret i del revés que no pensa deixar de robar-nos. Ho explicava amb claredat l’exlehendakari J. A. Ardanza: “el País Basc té poc pes econòmic, per això ens toleren el concert; sense els diners dels catalans Espanya no se sustenta”.

Se’ns fa realitat el crit almogàver: independència o mort!