Arxiu mensual

Passat el tsunami blau i pendents encara d’apamar la magnitud real de la tragèdia, he sentit centenars d’opinions de tota mena i de tot color sobre aspectes, sovint poc rellevants, del futur que se’ns obre als catalans i, sobretot, de les tasses de caldo que ens haurem d’empassar sisplau per força. De fet, centrats en unes eleccions espanyoles, hem acabat abocant tot l’imaginari nacional a una realitat absolutament espanyolitzadora. Parlem massa d’Espanya, com si pel fet de plantejar-nos els seus problemes se’ns haguessin de resoldre els nostres, oblidant-nos que bona part del nostre problema són precisament ells. Però també hem vist com les gastarem a casa nostra i com, de nou, se’ns amaga l’ou d’una manera vergonyant. Diu en Mas que no proposa les retallades per plaer. N’estic convençut. Ara, la raó que els fa fer tanta giragonsa quan la solució és tan senzilla, és un misteri que no acabo d’escatir. A risc d’avorrir el personal i de fer-me pesat, tornaré a recordar que, com ha calculat el Salvador Garcia Ruiz, aquests 1.000 milions d’euros que amb tant de patiment el president ens vol fer estalviar aquest proper any 2012, equivalen a l’espoli de vint-i-un dies. Només que els espanyols ens deixessin de robar durant tres setmanes, ja no ens caldria fer cap retallada addicional. Si no veiem ben clar què significa això, és que ens hem acostumat a la submissió i, abaixant els braços, renunciem a defensar el que és nostre.

Hi ha molts altres motius per a la independència, però si CiU necessita jugar la carta d’esgotar totes les possibilitats, em sembla que ben aviat podrem donar per acabat l’experiment perquè el PP, ara que ja no necessita la genuflexió de l’esclau, s’ha afanyat a deixar ben clar que no tindrem ni tan sols els fons de competitivitat. I això, després de tant de bramar en la seva defensa fa quatre dies, ja ens indica que pensen practicar allò tan espanyol del “digo” i el “Diego”.

No cal doncs que ens maregin més. Som un país que genera els recursos suficients no ja per no haver d’aplicar cap mena de retallada, sinó per dotar-nos d’un sistema de benestar i de justícia social com mai no hem tingut. Oblidem-nos doncs d’Espanya. Algú em pot dir de què haurà servit participar al seu joc? 

I que no busquin excuses els enemics de qualsevol procés d’emancipació nacional. Ni els resultats d’ERC posen en entredit la nova aposta de l’Oriol Junqueras, ni els de CiU avalen les retallades. Quan no comptes per a res, és la inèrcia la que guanya i, de moment, la inèrcia ens duu a Espanya. 

Ara, aquí, encara hi ha qui culpa l’abstencionisme compromès de la irrellevància de l’independentisme a Cortes, i sobretot s’estranyen que celebrem els resultats d’Amaiur. La diferència, la immensa i punyent diferència, és quan un es presenta –ni que sigui a Espanya– per guanyar unes eleccions mentre un altre ho fa sabent que serà residual. N’hi ha que pensem que, quan ens han de comptar i no podem ser molts, més val estalviar-se el ridícul.

Tot plegat ha posat de manifest un cop més la necessitat inajornable de bastir-nos d’un full de ruta creïble, transversal i decidit. Un projecte de país que la societat es pugui fer seu i que ens dibuixi un horitzó de llibertat nacional per sobre de personalismes, de partidismes i de la baralla constant que només ens debilita.

Des que la setmana passada provava d’argumentar la meva poca disposició a participar a les eleccions al parlament espanyol m’han plogut crítiques ferotges de totes bandes. Es veu que això de no votar en un altre país és poc patriòtic, un crim de lesa humanitat i no sé quantes coses terribles més. I això que jo no hi defensava pas l’abstenció, sinó que només reflexionava sobre el meu estat d’ànim electoral.

El problema és, potser, que massa gent s’ha apuntat darrerament a l’abstenció/blanc/nul i no tot és roba neta. Deixant de banda la coherència ideològica de la CUP, ens podem trobar abstencions sorprenents. Posem la de Solidaritat Catalana (SI) com a exemple: és poc creïble que SI ara defensi l’abstenció (o la criaturada de posar una estelada) quan fa poc que negociava la seva participació a la llista unitària d’Esquerra-RCAT i només perquè, per variar, si no es fa el que SI vol ja no hi ha acord, han acabat no presentant-se.

Les raons de base per renunciar a votar en aquesta pantomima segueixen sent les mateixes que ja vaig exposar. Encara n’hi podria afegir. Haig de reconèixer amb tota honestedat, però, que en cap cas aquesta decisió no qüestiona el projecte que Oriol Junqueras està encetant a ERC, ni l’excel·lent campanya que estan duent a terme ell i l’Alfred Bosch. Convindreu amb mi que, si més no, la feina d’apostolat sobiranista està sent immillorable. ERC està cridada a ser, per història i per pes específic, un dels actors més importants de l’alliberament d’aquest país i tots els indicis són que s’ha redreçat la situació i, sobretot, l’estratègia. Confiem doncs que els propers anys siguin vitals per al creixement polític de l’independentisme.

Entenc que participar en unes eleccions té certs avantatges gens negligibles. D’una banda tens un àmbit mediàtic a disposició que no tindries: entrevistes, debats, articles, ràdios... Uns mitjans que s’estan aprofitant per fer entendre de nou les raons ineludibles que ens menen a la independència. També entenc que, en un partit com ERC fortament arrelat a la vida política catalana, se li fa difícil renunciar a participar en unes eleccions i menys quan acaba de triar nova direcció. Bona part dels nervis i les presses vénen precisament d’aquest caire d’examen d’ingrés que haurà de passar l’Oriol Junqueras aquest 20N.  

Tot això no treu, tanmateix, que la participació a ulls clucs en unes eleccions a Espanya, on serem sempre matemàticament irrellevants, no sigui l’expressió més reeixida de l’autocentrament que aquest país necessita. Concentrem-nos en nosaltres mateixos, en la feina que ens cal fer al nostre de parlament. Segueixo pensant que a Madrid no hi tenim res a fer. I no he sentit cap argument de pes que m’ho desmenteixi. Alguns s’excusen afirmant que a Madrid hi ha el poder, que hi tenim els nostres calers. És cert, però tres, quatre o cinc diputats sobiranistes no ho canviaran això. D’altres diuen que els anirem a explicar, als espanyols, que marxem. Siguem seriosos: ja fa temps que els anem explicant coses i ells com si sentissin ploure. A falta d’arguments de pes, n’hi ha que usen la demagògia: cal anar a votar per honorar tots aquells que han mort perquè nosaltres puguem votar, diuen. No fotem. Si veiessin la qualitat d’aquesta democràcia i com, 30 anys després, encara estem on estem, potser serien ells que se’n tornarien a casa. No votar a la metròpoli és un dels pocs actes d’íntima sobirania, de rebequeria si voleu, que qualsevol poble ocupat pot permetre’s. I això no té res a veure amb la democràcia.

Cap argument, doncs, que em justifiqui anar a Madrid. De fet, si us hi fixeu, cap discurs, cap míting no en parla, de Madrid. Tot el desplegament dialèctic s’aboca a justificar la necessitat de la independència en un discurs que s’adiria més al d’unes eleccions al parlament català. Res del que defensa encertadament l’Alfred Bosch es discutirà a Madrid, i la prova és que hem tingut tres diputats independentistes a Madrid aquesta darrera legislatura i els hem vist aprovant els pressupostos espanyols, les lleis espanyoles o, és cert, bramant obvietats, que “algú ho havia de dir”.

En canvi, sí que veig alguns problemes tàctics en aquesta precipitada crida d’ERC a la unitat independentista.

D’una banda, caldria recordar a ERC que no són, ni poden voler ser l’única expressió política de l’independentisme. Aquest és un error que ja s’ha comès massa vegades al nostre país. Cal comptar amb molts d’altres actors que difícilment aglutinarem en una única llista. Mentre seguim equivocant-nos en pretendre fer de l’independentisme una opció política única, més difícil ens serà de presentar-lo com un objectiu a compartir.

D’aquí la pregunta retòrica  d’aquest periodisme de titular que ara abunda i que pretén descobrir la gran contradicció entre el 46% dels qui diuen que votarien independència (CEO) i el 7% que preveuen que aconseguirà ERC (CIS). Aquesta és precisament la nostra força, el punt crucial que ERC ha d’entendre: l’independentisme és transversal i aquesta és precisament la garantia del seu èxit. És molt lloable aglutinar tot l’estol de grups i grupets sobiranistes que pul·lulen per l’univers cívico-polític català. Cal fer-ho per acabar amb el que només és una expressió d’immaduresa i de manca clara d’objectiu. Però només podrem avançar realment quan siguem capaços de bastir un projecte indiscutible que assumeixin totes les forces polítiques.

Mentre la independència sigui un argument electoral, mentre s’usi com a arma de confrontació, no resoldrem la dicotomia entre un imparable suport social i uns minsos resultats electorals. Ben a l’inrevés, la independència hauria de deixar de ser patrimoni de ningú. Només així podrà esdevenir l’objectiu comú que la societat civil fa temps que reclama. Així és com han triomfat moviments amb inicis absolutament minoritaris: feminisme, ecologisme...

Tot i saber que ni de bon tros ERC representa tot l’independentisme, els enemics de l’emancipació nacional usaran els seus resultats per deslegitimar-lo. ERC hauria de ser conscient que fatxendejant de ser l’única veu de l’independentisme on no pot guanyar,allò que fa és debilitar les posicions sobiranistes.

Tampoc no li farà cap favor a l’Oriol Junqueras comprovar que difícilment repetirà els resultats de Carod-Rovira, el gran prestigiditador. En aquest moment en què el seu projecte és encara incipient, una aposta tan contundent pot passar-li factura l’endemà de les eleccions quan la vella guàrdia, que segueix ben viva, treurà les urpes amb urc.

Aprecio l’Oriol, m’agrada el gir que ha sabut donar al projecte polític d’ERC i li desitjo tota la sort i tot l’encert del món. Ens cal assumir, tanmateix, que la independència ha de rebentar les costures de qualsevol formació, que ens cal posar fi a les lluites caïnites i a la batalla política de curta volada. Ens cal també menys arrogància, menys pals a les rodes, i molta més humilitat i esperit constructiu. Ens cal menys soroll i més feina, menys tàctica i més estratègia, menys eslògan i més projecte, menys impaciència i més full de ruta. I sobretot, ens cal tothom. Només quan siguem capaços d’anar plegats els independentistes de CiU, de les CUPs, d’ERC, de SI, de RCAT, d’ICV i, sobretot, dels que no són d’enlloc, només aleshores tindrem la victòria a tocar dels dits. I aquestes, de victòries, són les bones, les que no són de ningú, les que tothom pot celebrar. És això o la desaparició, la lenta agonia d’un poble mil·lenari que espera més de tots nosaltres. Tenim una altra oportunitat històrica d’emprendre el camí que ens farà lliures. I en aquest camí, Madrid és només una anècdota.

S’ha acabat la farsa. És una evidència palmària que Espanya i Catalunya han fet el pas definitiu de seguir cadascuna el seu camí. La política i les institucions, que sempre van a remolc de la història, encara no se’n volen adonar, però la societat ha assumit ja d’una manera natural el nou marc de relacions. La nostra independència és qüestió només de temps i de convicció dels qui encara es miren el pas que ens cal donar no com una oportunitat de futur sinó comptant l’esforç innegable que ens caldrà fer. 

Dilluns passat coincidien dos debats que clarificaven la importància per a Catalunya d’aquest 20N. D’una banda Rajoy i Rubalcaba escenificaven el sainet etern de l’Espanya que només s’escolta a sí mateixa. Duran, però també Bosch, s’ha queixat que Catalunya no hi havia sortit ni un sol cop. I per què hi hauria de sortir? Espanya ha retornat a la seva grandesa imperial de cartró-pedra. Ja no es tracta d’un rampell recentralitzador: Espanya és així i nosaltres no hi cabem. Ni ho volem. No sé si també us va passar, però em mirava el debat amb una estranya sensació de llunyania, amb el convenciment que res del que deien m’importava gaire. “Política estrangera” que deia en Tísner. 

Però és que a “la nostra” s’esbatussaven els representants dels partits catalans presents a Madrid i la sensació era tan patètica que feia envermellir: debatien amb gran gesticulació, amagant-nos la insignificància més absoluta de tots plegats a Madrid. El més que probable passeig militar del PP aquest 20N amb el PSOE acompanyant la cabra, posa finalment sobre la taula que els catalans no hi tenim res a fer a Madrid.  Ja no poden amagar més que el peix al cove s’ha acabat fa anys. El peix ja és tot venut i el nostre cove buit. I del concert, ai perdó, del pacte fiscal, ja no cal ni parlar-ne. Té el mateix recorregut ideològic que el federalisme naïf d’alguns socialistes nostrats. 

Des d’una òptica sobiranista, doncs, què coi hem d’anar a votar a Madrid? He defensat sempre la necessitat absoluta de la política com a via de progrés social, però també sempre he tingut clar que a Madrid no hi tenim res a fer. Més enllà de posicions ideològiques, Catalunya hauria de deixar de participar en la construcció d’una Espanya que ens espolia, que ens maltracta i ens ofèn. Els catalans hem de deixar de legitimar un estat que ens ha estat imposat ‘por derecho de conquista’. Sobretot ara que ja ningú no dubta que sols ens en sortiríem molt millor.

Les excuses utilitàries tampoc no em serveixen. Tant me fa que torni a guanyar el PSOE a Catalunya. Potser així CiU s’adonarà que cal escoltar fins i tot les seves pròpies bases. Em sap greu per l’Oriol Junqueras, a qui aprecio, i a qui aquestes eleccions l’agafen encara amb els pixats al ventre. No ens poden demanar, però, que reforcem a ulls clucs un projecte que encara s’ha de veure on duu. I no és massa conseqüent redimir, a Espanya, les urgències històriques d’un partit independentista. Si un mal resultat li ha de passar factura és que ens sobren estratègies i ens manca un projecte nacional unitari. 

La feina la tenim aquí. Cap nació no s’emancipa pidolant la llibertat, sinó construint el seu propi futur. No ens cal anar-los a explicar res. Quan sigui el moment, ja seurem a taula i negociarem el que calgui. És hora que parem d’exclamar-nos i comencem a treballar.

Mentrestant, aquest cop, faré un exercici de sobirania: no els penso votar.

Aquest dissabte se celebra a Perpinyà, com ja fa una pila d’anys, la manifestació en record del Tractat dels Pirineus i de les seves tràgiques conseqüències pel país: l’escapçament del Principat a mans hispano-franceses aquell no tan llunyà 1659. Una actitud de confrontació i de rancúnia que els espanyols han mantingut des d’aleshores i que, encara que de vegades semblin voler dissimular, acaben reivindicant amb orgull i fatxenderia. No fa gaire que el senyor Peces, un pare de la Constitución espanyola –de la mare se n’ocupa en Tardà–, ens ho recordava amb cruesa i sorna. Una actitud no menys bel·ligerant que la que els francesos han mantingut amb el tros de Catalunya que ens vam deixar al nord i per la qual els nostres compatriotes han patit humiliacions i menyspreu.

Sempre m’ha resultat curiosa la poca disposició dels catalans del Principat, fins i tot d’alguns independentistes, a reconèixer i assumir la nació completa. La facilitat en què hem caigut en la trampa de la confrontació o en l’oblit més palmari, no fa sinó demostrar-nos l’escassa consciència nacional que hem estat capaços de projectar a la nostra societat. És cert que tots els poders de l’estat espanyol (i del francès) s’han aliat per evitar que els Països Catalans fossin alguna cosa més que la utopia romàntica de quatre nacionalistes vuitcentistes, però també ho és que els lligams culturals, històrics i lingüístics, vaja, els lligams nacionals, han estat sempre ben vius i que és innegable l’existència d’un espai nacionalment comú que hem anomenat Països Catalans. Ves si ho era de clara, aquesta realitat nacional, que els espanyols  van afanyar-se a prohibir, a la seva constitució, la possibilitat de federació entre autonomies.

Una amiga mallorquina, amb clara consciència de quina és la seva realitat nacional, m’etziba sovint emprenyada: “al Principat no sou catalanistes, sou catalunyistes!” I trobo que, per greu que em sàpiga, té tota la raó. La displicència amb què hem assistit a atacs directes a la nostra existència nacional si aquests es produïen a qualsevol lloc fora del Principat, és francament preocupant. I és que una nació la formen les seves persones i la voluntat irrenunciable de saber-se membres d’una comunitat que comparteix un passat comú però, sobretot, que té un projecte de futur. Som conscients, des del Principat, dels ritmes desiguals que es viuen a la nació catalana, però això no ens hauria d’impedir de bastir un projecte nacional cohesionador que compti amb la participació de tots els seus membres. 

Aquesta és, tanmateix, la nostra nafra. Incapaços de pensar en clau de país i, sobretot, en clau de futur, anem desgranant estratègies que no cerquen sinó apaivagar el neguit nacional que vivim molts catalans, però que no encaren l’arrel del problema. Per molt difícil que ara ens sembli la unió política dels Països Catalans, seria gairebé suïcida pensar que el Principat pot sobreviure tot sol renunciant a formar part d’una nació que per capacitat econòmica i humana ens permetria construir un dels estats d’Europa amb més projecció de futur. Ningú no discuteix que comencem pel Principat, però si no som capaços de recobrar-nos en la nostra unitat serem destruïts com a poble, que deia Fuster.

Ens cal doncs reconèixer amb claredat els contorns de la nostra nació i assumir com a pròpies les amenaces que pateix, siguin on siguin.