Arxiu mensual

Aquest proper 10 de març tindrà lloc al Palau Sant Jordi de Barcelona una altra d’aquelles fites històriques a què aquest país ens té acostumats. Una jornada que potser hauran volgut que passi desapercebuda, però que la força i la il·lusió de milers de catalans faran que sigui un dels moments clau en la història de la lluita per la llibertat d’aquest país. Emulant el record d’aquella llunyana Assemblea de Catalunya i recollint, sobretot, l’esperit de les consultes sobiranistes que van celebrar-se a casa nostra el 2010 i 2011, veurem el naixement, l’acte fundacional, de l’Assemblea Nacional Catalana. L’ANC no pretén ser res més que, precisament, el punt de trobada de tots els catalans que desitgem la independència del nostre país. Un punt de trobada unitari, transversal i, per sobre de tot, civil. Perquè a l’ANC s’hi haurà de ser a títol personal, individualment, defugint les lògiques estrebades partidistes que massa cops han desdibuixat la netedat d’una reivindicació, la independència d’aquest país, que cada dia guanya nous adeptes. 

Em direu que això dels moviments unitaris i transversals ja s’ha provat més d’un cop i que mai no han reeixit del tot. És cert. Però aquest cop tenim factors a favor que mai abans no havíem tingut. D’una banda, sabem de les nostres febleses. Aquest llarg procés de consultes i sobretot les darreres eleccions al Parlament ens han ensenyat què no podem tornar a fer. I això no és altra cosa que, al meu entendre, confondre l’acció política amb el partidisme. Hem de ser capaços, i aquest cop no tenim excusa per no fer-ho, d’arraconar les diferències lògiques entre formacions polítiques i, des de la societat civil, propiciar un acord ampli amb un objectiu comú: la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre la independència del nostre país i, si no és possible, aconseguir la majoria social i, per tant parlamentària, suficient per proclamar unilateralment la independència. Cal que aquest sigui l’objectiu de país a compartir per tots, independentment d’ideologies o procedències.

Tenim també a favor el vent de la història. Mai no havíem vist tan de prop processos similars d’emancipació nacional (Escòcia, Flandes, País Basc...) ni mai la legislació internacional no havia determinat amb tanta claredat que qualsevol nació té el dret inalienable de proclamar la seva independència d’una manera pacífica, democràtica i, si cal, unilateral. Catalunya, els Països Catalans, tenim la necessitat absoluta i urgent de poder gestionar els nostres recursos i això només es fa amb un estat propi. Necessitem defensar la llengua, les infraestructures, la sanitat, l’ensenyament. Tenim recursos suficients per ser el quart estat d’Europa en benestar: per què ens resignem a gestionar unes retallades que no ens caldrien? 

Ha arribat de nou el moment que tots plegats fem un pas endavant. Una nova generació de catalans que doni la cara per construir el país que vol. Ara ja només depèn de nosaltres, de la nostra generositat i de la nostra força. De la força insuperable d’un poble unit, alegre i combatiu, que deia l’Estellés. 

L’ANC n’ha de ser l’eina. L’eina de tots i de ningú. L’eina que aglutini aquesta majoria social que reclama un futur millor. L’eina per tornar a fer una Catalunya rica i plena.

Ja hi tornem a ser. Ja tornem a tenir pacte amb el Partido Popular. Aquest cop, ves per on, no ha estat al luxós Majèstic, amb càmeres, flaixos, abraçades i encaixades de mans sinó que, donades les característiques de l’acord, hauria d’haver estat en un motel de l’autovia de Castelldefels, amb aquella sordidesa de l’encontre clandestí. Un escenari del tot adient al proxenetisme polític que darrerament practica el PP a Catalunya de la mà de l’Alícia. I aquesta –deixeu-me fer la broma fàcil– sí que sembla viure al país de les meravelles. Ja sé que no és amor, que només és sexe, que amb l’entrecuix escaldat després de veure’s amb el “jefe” a CiU li convenia una repassada de baixos, però l’escena, per molt que ens la vulguin amorosir, és d’un patetisme desmoralitzador.

El perquè de la insistència de CiU a pactar amb l’espanyolisme més caspós es fa difícil d’entendre. Sobretot quan has tingut alternatives de país ben clares. ERC, desvergonyida com mai, li ha ensenyat la regatera amb una constància i una predisposició que rieu-vos-en de l’escot de la Pilar Rahola. Tot i amb això, CiU ha preferit apuntalar una Espanya decadent, abonar l’espoli que ens asfixia, cohabitar amb qui ens ha esporgat cada brot que hem provat de germinar. Com es pot pactar amb qui recollia signatures contra l’Estatut, amb qui vol fer amb la llengua el mateix que ha estat fent al País Valencià o a les Illes, amb qui no accepta que hàgim prohibit els toros, amb qui defensa l’Espanya imperial, amb qui es nega a retornar-nos els papers robats, amb qui... Només cal veure el punt d’humiliació que el PP sempre incorpora als seus acords: si a Sant Sadurní va ser obligar que la bandera espanyola onegés a l’ajuntament, aquest cop ha estat reclamar més diners per les víctimes del terrorisme. Voleu més desvergonyiment!

Però la culpa no és del PP. El feixisme espanyol sempre ha estat el mateix: feixisme i espanyol, una barreja demolidora, un reblar el clau amb doble cabota. Fa uns anys, en un pregó de Festa Major, el pregoner, destacat convergent, clamava amb la plaça plena que el PP era una malaltia que calia eradicar de casa nostra. Sembla que no li han fet gaire cas. I no és res personal, que quedi clar. És des d’una òptica nacional que el PP no hauria de tenir cabuda al nostre panorama polític. De la mateixa manera que l’UPF francesa o l’SPD alemany no es presenten a les eleccions espanyoles. Pura realitat nacional.

Se’m fa difícil preveure com s’ho faran ara els convergents sobiranistes, que n’hi ha i molts, per justificar no ja un pacte que ens ofèn nacionalment, sinó per argumentar per quina raó, ara que sembla clar que només ens queda el camí de la independència, no han optat per construir una majoria al Parlament que enceti el camí de la construcció nacional i que abandoni d’una vegada per totes un autonomisme estèril que només ens empobreix, ens limita i ens ofega. 

Convergència haurà de començar a entendre que el país també la necessita per bastir aquesta majoria social que ens ha de dur al procés de construcció d’un nou estat, però hauria de tenir present que no l’esperarem eternament ni caurem de nou a la trampa dels eufemismes buits de contingut. Ha arribat el moment de prendre partit. Catalunya o Espanya, és ben senzill. Qüestió de supervivència nacional.

Si Bill Clinton hagués de cobrar drets d’autor per la frase “És l’economia, estúpids!” i les seves múltiples adaptacions, no hi hauria llei Sinde que els hi pogués garantir, però és que la ironia de mostrar la nuesa argumental de qui no vol veure la biga pròpia mentre assenyala la palla aliena, és una temptació que gairebé ningú no resisteix.

Em venia al cap la frase mentre contemplava la munió de protestes anti-retallades que aquests darrers dies s’han produït al nostre país i que, d’entrada, han evidenciat com els partits i els sindicats tradicionals han aconseguit definitivament parasitar el moviment 15M. Perquè si bé és cert que hom pot discutir el model social que cada formació política duu al govern, no deixa d’astorar-me que manifestants de tot pelatge s’abraonin sobre el govern a causa de les retallades en el pressupost, mentre callen miserablement quina n’és la causa. Al menys la causa que, en el cas de Catalunya, ens faria allunyar de la imminència del col·lapse. És d’una immoralitat política sense precedents que formacions com ICV o el PSC denunciïn  repetidament l’eliminació de l’impost de successions -uns 50 milions d’euros- i en canvi mai no els hem sentit ni un mot sobre els 20.000 milions d’euros (MEUR) que Espanya ens roba cada any! Perquè, deixem-nos d’orgues, ja ho hem dit massa cops, ja és d’una evidència i d’una simplicitat que qualsevol entén amb facilitat: Catalunya es troba en la situació econòmica i social en què es troba per culpa d’un espoli fiscal que li ribota prop del 10% del seu PIB. No denunciar això mentre et queixes només dels efectes, no és altra cosa que populisme, pur tacticisme partidista. I que consti que podem queixar-nos a plaer del govern de CiU, de la seva escassa visió de futur, de la seva eterna ambigüitat, de la manca d’un projecte clar que vagi més enllà de paraules que cadascú entén a la seva manera, però cal dir les coses pel seu nom i deixar de confondre la societat amb falses promeses de redempció i menys encara aquells que, mentre han estat al poder, han gastat a mans plenes i són, com a mínim, corresponsables de la situació en què es troben les finances públiques.

Els números són clars: el pressupost de la Generalitat és de 40.000 MEUR i el que ens roben arriba als 20.000 MEUR, la meitat de tot el nostre pressupost. Si les retallades, sagnants i injustes, ascendeixen a 3.000 MEUR, és de parvulari entendre que, amb els nostres recursos, no només no ens caldria retallar res, sinó que encara disposaríem de 17.000 MEUR per sortir tranquilament de la crisi i esdevenir un dels països capdavanters en benestar. Que m’expliquin ara en Mas i companyia per què és tan difícil de proclamar que només ens en sortirem si esdevenim un estat independent. 

Mentrestant aquí el sobiranisme produeix una nova iniciativa cada dia, sense estratègia unitària, sense full de ruta clar, i ens delim de veure com Escòcia avança amb parsimònia i pas ferm cap a la independència. Instal·lats en la queixa permanent, ens hem acostumat a remugar abans que encarar l’esforç, el sacrifici necessari. La queixa, imprescindible, si vol ser creïble ha d’anar acompanyada de la voluntat real de canvi en lloc de defensar a ultrança privilegis que haurem de tornar-nos a guanyar.