Arxiu mensual

El passat cap de setmana Convergència, que no CiU —i això no és un matís balder—, celebrava el seu darrer congrés on, per esglai d’Alícies i altres herbes hispanes, s’esplaiava amb fruïció a les tèrboles aigües del sobiranisme tot oferint-nos la terra promesa. A terminis, però, que això sí que ho tenen el convergents. L’aiguabarreig de metàfores marines va ser antològic i, entre barques, barquetes i algun “barco”, l’embolica que fa fort anava prenent cos. Deu ser que els que som de secà no acabem d’entendre amb exactitud això de la cosa marinera i, acostumats a l’axarreïment precís, ens costa de refiar-nos de la incertesa d’oratges, corrents i velams diversos. 

No és que dubti de la bona fe nacional de la gran majoria de gent de CDC. El mateix regidor de cultura ens oferia dimarts, al mig del ple, una proclama independentista que ja voldrien molts i que sé sincera. Però és que això de la metàfora té sempre la giragonsa a punt i el sobiranisme d’avui, demà pot ser ser sobirans per decidir quedar-nos a Espanya. I, és clar, tot i ser ben legítim, no és ben bé el que els independentistes, més cartesians gramaticalment, entenem per sobirania. Nosaltres i, segons totes les enquestes, la majoria social que tant s’han afartat de reclamar i que, ara que hi és, els fa angúnia de reconèixer. 

Per entendre’ns, quan parlem d’Estat propi parlem d’independència. I a un estat independent potser s’hi arriba amb la famosa barca, però no tinc tan clar que n’hi hagi prou amb refiar-se només de veles i vents. Ens hi calen rems i una ferma voluntat de bogar amb força, no fos cas que els vents no ens siguin propicis i errem el port.

“Una manera de ser, una manera de fer”, resava l’eslògan del congrés, i és precisament això el que ens espanta. Convergència ha de ser imprescindible en la independència de la nació, però també és ben cert que per ser-ho li caldrà reconèixer que hauria de canviar, precisament, aquella “manera de fer” a què ens té acostumats. 

Tots entenem que es fa difícil abocar-se al conflicte quan es té el poder en majúscules com ara el té CiU. Però si no volem naufragar a mitja travessia haurem de començar a pensar amb mentalitat d’estat, a construir-ne les estructures, a crear-ne l’imaginari col·lectiu. Convergència no pot seguir actuant exclusivament quan l’empeny la societat. Haurà d’arribar el dia que decideixi encapçalar l’emancipació nacional si no vol que, al final, el país li passi per sobre. I per fer-ho calen fets i no només paraules. Fets clarificadors, evidents, d’una nitidesa nacional indiscutible. I si s’emprenya el PP doncs, com deia aquell, que s’hi posi fulles. Convergència haurà de triar, aviat, entre el país o l’status quo, entre la valentia o el fingiment. Cal que entengui que no permetrem un nou engany, però també que som pacients, que hi comptem, que sabem que, quan toqui, hi serà. I ja toca.

Ara que el país se’ns esmicola com un terròs de sucre; ara que ens humilien cada dia, ara que ens ofeguen amb precisió militar. Ara ens cal ser agosarats i construir, ser nosaltres: fer estat. I per fer estat no podem obrir el TN a TV3 amb unes eleccions regionals espanyoles mentre Mallorca és un clam. 

Llencem amarres: Ítaca és a tocar.

L’evidència que als catalans només ens queda el camí d’encetar amb consciència i saviesa, el procés cap a la construcció d’un estat propi és cada dia més clara per a tothom. Fins i tot el president Pujol s’hi refereix ara d’una manera constant i cada vegada més explícita, precisament ell, el mestre de l’ambigüitat i del “ara no toca”. La majoria social, reflectida més o menys tímidament a les enquestes, també fa dies que hi és i l’acord en la diagnosi i el remei que ens cal, si és que volem substistir com a nació aquest segle esfereïdor, són a hores d’ara àmpliament acceptats. Per què doncs no s’ha avançat d’una manera més clara institucionalment? Per què el tacticisme encara comanda les estratègies dels partits dits “nacionals”? Potser perquè la societat, tot i el consens en la independència, no ha estat capaç de mostrar-se, davant els partits, com un element de pressió cohesionat.

Ha arribat l’hora, doncs, de posar-hi remei. És urgent, imprescindible, vital. La constitució, dissabte 10 de març, de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha de ser l’element catalitzador de totes aquestes energies que s’han esmerçat, a voltes, de manera maldestra i poc meditada. Energies que han donat els seus fruits en moments puntuals com les consultes sobiranistes o la manifestació del 10J, però que també s’han esbravat massa cops en discusions inútils, en competicions d’independentisme sense sentit o en combats estèrils d’on només n’hem tret uns contendents baldats.

La sensació que l’independentisme és un moviment fragmentat, desunit, poc intel·ligent i massa testosterònic, ha estat precisament la que ha fet allunyar el ciutadà mitjà d’una reivindicació que tothom entén però que ningú acaba de dibuixar d’una manera nítida. 

La transversalitat del moviment, que és precisament la seva gran força per esdevenir hegemònic, mai no pot ser vista com una feblesa ideològica sinó com un acte de generositat política. I és aquí d’on, fins avui, ha plorat la criatura. L’ortodòxia independentista, que a voltes ha vorejat el sectarisme, ha santificat tants camins cap a l’estat propi com grups s’anaven creant i desfent. Convençuts a ultrança cadascú del seu camí, l’independentisme s’ha dedicat massa cops a blasmar el camí alternatiu del company, a estigmatitzar propostes, a desmanegar fulls de ruta. No ens hem adonat que, de fet, tots els camins són bons, que totes les vies ens duen a la independència, que tots els fulls de ruta ens serveixen. Encara pitjor, no hem estat capaços de veure que l’unic camí, el que de debò ens durà a l’estat propi, és aquell que decidim entre tots. Caldrà, doncs, assumir que el camí no és l’important, sinó que la clau de volta rau en el vehicle i aquest no pot ser altre que la unitat d’acció.

Dissabte, l’ANC farà un nou intent d’acordar plegats un camí, el que sigui. Aquesta vegada no ens podem permetre que no sigui el bo. El país, la història, no ens ho perdonaria. Caldrà doncs generositat i patriotisme i assumir que el camí el farem bo si hi som tots: els que veuen l’ANC massa tova i els qui la veuen massa radical; els qui encara confien en Espanya i els que fa anys que no; els qui, desmenjats, miren amb displicència els moviments civils des del Parlament i els qui recelen profundament dels partits polítics; els de “sense València no hi ha independència” i els que volen començar pel Principat; els qui exigeixen la revolució i als qui els esgarrifa pensar-hi. Tots. Cap absència no tindrà justificació. Només si som tots, sense fissures, aquest país podrà encarar l’immens repte que ens hem plantejat.

Tornarem a decebre’ns? O aquest cop haurem entès quin és, de veritat, l’únic camí?